El 22 de juliol de 1969 Franco va designar Joan Carles de Borbó (net d’Alfons XIII) com el seu successor i les Corts Franquistes ho van ratificar per amplíssima majoria. L’endemà, Joan Carles anava a les Corts a jurar els principis del Movimiento. Podeu veure el reportatge de RTVE.
Però aleshores va esclatar l’escàndol Matesa, que involucrava a diversos tecnòcrates, i els reformistes ho van aprofitar per criticar els rivals. Tanmateix, a l'octubre de 1969 es va imposar un govern d’immobilistes (“govern monocolor”), dominat per Carrero Blanco, que es disposava a afrontar la continuïtat del règim des de la repressió.
El 23 de julio de 1969, cuando todo el mundo estaba convulsionado tras la llegada del hombre a la Luna, en España estallaba el caso Matesa, un escándalo económico que impactó de lleno en el seno del Gobierno y, para muchos, significó el comienzo del fin de régimen franquista. Un día antes, además, Franco había designado a Juan Carlos de Borbón como sucesor, con lo que trataba de dar normalidad a una situación que chirriaba por el enfrentamiento interno entre los azules, herederos de la Falange que no querían perder poder, y los tecnócratas, ligados a la organización católica Opus Dei, que habían logrado ganarse la confianza de Franco por su participación en el Plan de Estabilización de 1959 y los planes de desarrollo que habían permitido la recuperación económica.
El caso estalló cuando Víctor Castro Sanmartín, director general de Aduanas, presentó una denuncia contra Matesa, acrónimo de Maquinaria Textil del Norte SA, ante el Tribunal de Delitos Monetarios. La sociedad arrastraba una deuda de 10.000 millones de pesetas (unos 1.400 millones de euros de hoy teniendo en cuenta la inflación) con el Banco de Crédito Industrial (BCI) en préstamos que había recibido para financiar la exportación de telares sin lanzadera que luego resultó un fiasco. El organismo intervino la empresa, los créditos quedaron congelados y el principal accionista, Juan Vilá Reyes, representante de la burguesía barcelonesa, muy locuaz, conocido por ser el presidente del R.C.D. Español, fue encarcelado.
En realidad, y más allá de las incidencias económicas y actuaciones delictivas, la verdadera trascendencia del caso fue su repercusión política. El dictador, en su línea, no le dio mucha importancia en principio; pero la maquinaria de los azules, con Manuel Fraga Iribarne como principal fogonero, no dejó de funcionar e hizo que ardiera el sistema. El entonces ministro de Información y Turismo utilizó los medios del Movimiento y, al amparo de la Ley de Prensa de 1966 que él mismo había impulsado, permitió tratar el asunto con una libertad que dejó sorprendidos incluso a los más adeptos al régimen. Fraga aprovechó la vinculación de Vilá Reyes al Opus Dei —siempre diría que no era miembro— y a los ministros económicos que pertenecían a la organización para saltar a la yugular de sus adversarios políticos. Sin embargo, meses después (el 29 de octubre de 1969), el caso iba a suponer su salida del Ejecutivo en una maniobra de Franco, quien tiró por la calle del medio y reformó de arriba abajo el Gabinete con la sustitución de 13 de los 18 ministros. “Pagaron los que habían sido desleales (los azules) y los que se equivocaron (los tecnócratas)”, según un observador que vivió los cambios de cerca (El País, 21/7/2019)
Amb el govern “monocolor” es va instal·lar una intransigència total enfront del moviment obrer i estudiantil, una política de multes i tancaments de publicacions, detencions massives, tortures i una histèria malaltissa davant la represa del catalanisme polític i cultural i el sorgiment del progressisme catòlic. A la violència policial s’afegirà la utilització de grups ultradretans violents, formats per falangistes i integristes catòlics, per atemorir i perseguir els discrepants, i es van establir estats d’excepció el 1970 i en 1973-1975. Especial repercussió, que va mostrar també la debilitat internacional del franquisme, va ser el judici de Burgos –un consell de guerra sumaríssim contra 16 membres d’ETA-, que va acabar amb l’indult dels condemnats. Tanmateix, el franquisme acabarà, precisament, amb diverses execucions: les de l’anarquista Salvador Puig Antich el 1974 i les 5 de membres d’ETA i el FRAP de 1975.
En aquests moments hi ha diversos factors que influiran en els esdeveniments:- L'existència de diferències al si del franquisme. Les elits franquistes volien la continuació del règim, però es diferenciaven entre els absolutament immobilistes, que no volien canviar res, i els “aperturistes”, disposats a fer alguns canvis perquè el franquisme funcionés "millor", adaptat als temps.
- L'existència d'un intensa mobilització política i social, que mai no va assolir l’extensió i la intensitat per portar-la a la fallida a causa de la vigència de la repressió i d’una estesa passivitat social que va limitar l’abast d’aquesta mobilització, però que al mateix temps va contribuir a fer inviable la seva continuació.
- Els inicis de la crisi econòmica.
- L'existència d'un notable grau de violència política.
Basant-se en la Ley Orgánica del Estado (1967), Franco va nomenar Luis Carrero Blanco com a president del govern el 9/6/ 1973. Carrero Blanco, que era procurador en Corts des del 1943 i vicepresident del govern des de 1967, havia de ser la garantia de la continuïtat del règim. Però aquesta opció va desaparèixer perquè va morir en un atemptat d’ETA el 20/12/1973.
Carlos Arias Navarro va ser el substitut de Carrero Blanco com a president del govern, a partir del 31/12/1973. El febrer de 1974 va exposar a les Corts el seu programa, que es va anomenar “el espíritu del 12 de febrero”. S’oposava als que no volien cap mena de canvi (el “búnquer”), volia que Espanya entrés a l’OTAN i la CEE, però al mateix temps oferia uns canvis molt petits: una llei d’associacions polítiques (només d’aquelles que respectessin les Leyes fundamentales) i algun indult individual però no l’amnistia. L’oposició, en canvi, defensava una “ruptura democràtica” que portés Espanya a una democratització sense límits imposats pel règim existent. A nivell europeu, Carlos Arias Navarro era vist com un reaccionari, va continuar reprimint a l’oposició (el 2/3/1974 s’executava a l’anarquista Salvador Puig Antich) i el seu govern es va mostrar incapaç davant la crisi del Sàhara i la crisi econòmica. Va ser el que va donar la notícia de la mort de Franco el 20/11/75.
Missatge del president del govern, Carlos Arias Navarro adreçant-se a la población per explicar la mort de Franco. Fragment de RTVE (editat, hi falta l’al·lusió al rei) i text complet a l’ABC, 21/11/1975.
