16 d’octubre 2023

8.5.1. La política econòmica del "desarrollismo" (1959-1975)

El 1957 els tecnòcrates de l’Opus Dei van entrar al govern decidits a canviar l’orientació econòmica del règim. Malgrat que als anys 50 s’havia produït un lleu creixement, l’economia espanyola es trobava a tocar del col·lapse, amb un gran dèficit comercial, un fort desequilibri pressupostari i elevada inflació. La progressiva inserció internacional del règim, va permetre demanar ajuda als organismes internacionals, la OECE i el FMI, que van tutelar el canvi de perspectiva. L’instrument d’aquest canvi va ser el Pla d’Estabilització de 1959 (redactat en gran mesura per Joan Sardà, director del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya, a la foto), complementat pels Plans de Desenvolupament.

El Pla d’Estabilització preveia mesures d’ajustament per frenar la inflació i equilibrar la balança de pagaments, alhora que reduir la intervenció estatal, internacionalitzar l’economia, i aconseguir, en definitiva, un funcionament ortodox dels mercats des de la perspectiva liberal. Per evitar la recessió que solen provocar les mesures d’ajustament es van aportar 500 M de dòlars d’ajut, a través del FMI, la OECE, el govern dels EUA i la banca privada americana (suposava la meitat dels ingressos fiscals de l’estat en un any).

Vegeu els objectius fonamentals del Pla:
  • Liberalització exterior
    • Obertura d'Espanya a les inversions exteriors
    • Progressiva eliminació de les restriccions de comerç amb l'exterior
    • Homologació de la pesseta a nivell internacional: eliminació del sistema de canvis múltiples de la pesseta de l'autarquia (el tipus de canvi de la pesseta amb altres monedes era diferent segons el producte) i acceptació d'un tipus de canvi únic per a tots els productes, seguint la pràctica acceptada "l’any 1944 en la Conferència de Bretton Woods i que es basava en que tots els països tenien una relació fixa de la seva moneda amb el dòlar o amb l’or, a partir del canvi de 35 dòlars per unça d’or"  (Joaquim Muns) i que el FMI imposava a tots els seus membres.
      • Aquest canvi també va suposar una devaluació de la pesseta, o sigui una pèrdua del seu valor: el règim volia una paritat d'unes 42 pessetes per dòlar però es va acabar acceptant 60 pessetes per dòlar.
        • L'any 1967 hi va haver una altra devaluació (70 ptes/dòlar), que es va mantenir gairebé fins l'any 1974 quan, en un context de revalorització de les monedes europees davant el dòlar (58 ptes/dòlar) es va passar dels canvis fixes al sistema de fluctuació dels tipus de canvi.
  • Liberalització interior
    • Eliminació del sistema de regulació de preus
    • Eliminació dels organismes interventors
  • Estabilització econòmica
    • Reducció de la inflació, sobretot a través de la congelació dels salaris
    • Reducció del dèficit públic, a través de la reducció de la despesa pública i una reforma fiscal per augmentar els ingressos
Els Plans de Desenvolupament (1964-67, 1968-71, 1972-75) buscaven resoldre algunes deficiències estructurals de la indústria espanyola (sobretot insuficient producció de matèries bàsiques com l’acer o l’alumini, i crear infraestructures de transport) i potenciar pols de desenvolupament en regions poc industrials.

Mentre que els resultats dels Plans de Desenvolupament van tenir efectes molt limitats, el Pla d’Estabilització va trencar amb l’autarquia i amb dècades de nacionalisme econòmic i va influir profundament en el desenvolupament futur de l’economia espanyola.

El que va fer el Pla d'Estabilització, de fet, va se connectar l'economia espanyola amb les economies occidentals que aleshores estaven immerses en el procés anomenat de "mundialització" (1945-73) o etapa marcada pel domini de les multinacionals, amb una estabilitat financera concretada en els acords de Bretton Woods (1944) pel qual s’estableix una economia basada en el dòlar com a patró internacional de referència i es funda el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, en la qual, però, en gran mesura el bloc soviètic en quedava al marge.

Els canvis en les polítiques econòmiques que es van produir el 1959 (amb alguns antecedents anteriors) van permetre eliminar estrangulaments que patia l’economia a causa de la política autàrquica i van permetre aprofitar l’impuls del creixement que s’estava donant a tota l’Europa Occidental. El sector exterior va actuar com a motor i els canvis d’estructura que va provocar van ser irreversibles. El creixement va ser excepcional de 1960 a 1974 i Espanya va ser dels països de l’OCDE que més va créixer.

Al mateix temps, cal indicar que els resultats haurien pogut ser millors sinó s’haguessin reinstaurat alguns dels elements que havien perjudicat el creixement en els anys anteriors, com els aranzels o l’excessiva intervenció en el sector financer. I és que les reformes liberalitzadores xocaven amb les característiques bàsiques del franquisme.

Traduït i adaptat de: Jordi Nadal et. al. (comp.), La economía española en el siglo XX, Barcelona, Ariel, 1987, p.170-185


EL “PLAN DE ESTABILIZACIÓN” DE 1959: Preámbulo

Al final de la Guerra de Liberación, la economía española tuvo que enfrentarse con el problema de su reconstrucción, que se veía retardada, en aquellos momentos, por la insuficiencia de los recursos y los bajos niveles de renta y ahorro, agravados por el desequilibrio de la capacidad productiva como consecuencia de la contienda. La guerra mundial y las repercusiones que trajo consigo aumentaron estas dificultades y cerraron gran parte de los mercados y fuentes de aprovisionamiento normales, lo que motivó una serie de intervenciones económicas al servicio de las tareas del abastecimiento y de la reconstrucción nacional. Sin embargo, a través de estas etapas difíciles España ha conocido un desarrollo sin precedentes en su economía. Gracias a este rápido proceso, nuestra estructura económica se ha modificado profundamente. Resueltos un sin fin de problemas, hay que enfrentarse ahora con otros derivados tanto del nivel de vida ya alcanzado, cuanto de la evolución de la economía mundial, especialmente la de los países de Occidente, en cuyas organizaciones económicas está integrada España. Para ello son imprescindibles unas medidas de adaptación que, sin romper la continuidad de nuestro proceso económico, aseguren un crecimiento de la producción respaldada por una política de ahorro y de ordenación del gasto. (…)

El Decreto-ley que a continuación se articula establece la liberalización progresiva de la importación de mercancías y, paralelamente, la de su comercio interior; autoriza la convertibilidad de la peseta y una regulación del mercado de divisas; faculta al Gobierno para modificar las tarifas de determinados impuestos y al Ministerio de Hacienda para dictar normas acerca del volumen de créditos. Es indudable que las medidas restrictivas de emergencia entrañaban un carácter transitorio. Superadas aquellas circunstancias, ha llegado el momento de iniciar una nueva etapa que permita colocar nuestra economía en una situación de más amplia libertad, de acuerdo con las obligaciones asumidas por España como miembro de la OECE. La mayor flexibilidad económica que se establecerá gradualmente no supone en ningún caso que el Estado abdique del derecho y de la obligación de vigilar y fomentar el desarrollo económico del país (…)

Font: Preámbulo del Decreto-ley de Ordenación Económica de 21 de julio de 1959 Boletín Oficial del Estado