Suports interns
Els canvis principals que hi va haver en els suports interns van ser:
- L'oposició es va enfortir, fet paral·lel a la progressiva assumpció per part d'una majoria de la societat espanyola que un futur en democràcia era més desitjable que una dictadura
- Al mateix temps, però, la dictadura va gaudir d'una molt notable acceptació passiva per part d'amplis sectors de la societat, fet que va limitar la capacitat de pressió de l'oposició
- Un dels elements que més va sorprendre el franquisme va ser el sorgiment d’escletxes en el suport que fins aleshores rebia de manera unívoca de l’Església. L’aparició de noves generacions d’eclesiàstics i el Concili Vaticà II de 1962-65 va portar a una part de l’església a defensar la llibertat religiosa, els drets individuals i els governs democràtics, a donar suport als moviments d’oposició, i a declaracions com les de l’abat de Montserrat Escarré a Le Monde (1963) en el sentit que el franquisme no era cristià. El Vaticà va propiciar el nomenament de bisbes conciliars i partidaris de distanciar-se del franquisme, i va començar a canviar la correlació de forces al si de l’Església.
Pel que fa a la participació dels catalans en les estructures de govern del franquisme cal tenir en compte tant la relativament escassa presència de catalans entre els alts càrrecs (si bé no pas menys que altres zones de l’estat) i la major participació en càrrecs locals i provincials. Sobre aquests càrrecs locals i provincials, val el text que ja es reproduïa al dossier de la 1a etapa del franquisme:
Catalunya forma part d’aquells territoris que són conquerits pels franquistes cap al final de la guerra, i això va fer més difícil que els catalans franquistes participessin activament en la construcció i disseny del règim, i d’aquí que hi hagués pocs catalans amb càrrecs -malgrat que alguns havien fugit de Catalunya durant la guerra. A mesura que passava el temps, però, els franquistes catalans es van anar inserint millor en els rengles del règim i la col·laboració efectiva va anar de menys a més. A banda d’alts càrrecs, però, cal comptar que hi va haver un sector de la societat catalana que va proveir de personal polític les institucions locals i provincials perquè funcionessin (ajuntaments, diputacions, el sindicat vertical, el partit únic) i va ser d’aquesta relativament àmplia col·laboració política que van sortir els càrrecs, com governadors civils, directors generals, subsecretaris o algun ministre, molts d’ells, especialment en els primers anys, provinents de la Lliga. (Font del quadre: José M.Cuenca y Soledad Miranda, “La élite ministerial franquista”, REP, n,57, 1987)
I també cal tenir present l’existència d’empresaris estretament lligats al règim, que es van enriquir i van tenir càrrecs polítics i fins i tot contactes personals amb Franco, i que, amb la democràcia van continuar amb èxit els seus negocis: els Samaranch, els Lara, els Vilarasau, els Cortina, els Carceller o els Gay de Montellà. Per exemple, Pere Cortina Mauri (la Pobla de Segur, 1908 – Madrid, 1993) va ser ministre d’Afers Exteriors, ambaixador espanyol a París, fundador de la cervesera San Miguel, casat amb la filla del primer alcalde franquista de Madrid i cunyat del primer oficial mort de la División Azul al front rus. Dels seus fills, Alfonso Cortina ha sigut president de Repsol-YPF, de la immobiliària de La Caixa Colonial, i directiu de l’empresa de capital de risc Texas Capital Group a Espanya. Alberto Cortina es va casar amb Alicia Koplowitz, empresària i propietària de la fortuna heretada de l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC). Koplowitz és considerada una de les 20 fortunes espanyoles més importants i, a més d’FCC, enriquida gràcies al règim, disposa d’accions en grups empresarials diversos com Inditex, Prisa o Ferrovial a través de la seva SICAV.
Suports externs: la política internacional del Franquisme
El Franquisme ja s'havia inserit entre els aliats dels EUA a finals el període precedent però a causa del seu caràcter dictatorial va mantenir una normalització incompleta de la seva situació internacional
a) Ingrés el 1958/59 a l'Organització Europea de Cooperació Econòmica (antecedent de l'OCDE), al FMI i al Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (institució del Banc Mundial), que va permetre el Pla d'Estabilització, i al GATT (1963)
b) Renovació el 1963 i el 1970 dels acords de 1953 amb els EUA per a l'ús de bases militars en territori espanyol, però no pas entrada a l'OTAN.
c) Acord de comerç preferencial amb la CEE
A finales de los años 50 se inauguró una etapa aperturista en términos económicos, con el Plan de Estabilización de 1959 y la progresiva integración en los los principales organismos internacionales de naturaleza económica: FMI y Banco Mundial (12 de mayo de 1958), OECE/OCDE (20 de julio de 1959) y GATT (1963), y las negociaciones con la CEE, iniciadas en 1962. Los reparos de Italia, Bélgica y los Países Bajos hacia el carácter dictatorial de España impidieron todo tipo de asociación o incorporación a la CEE, pero se llegó a un consenso entre los socios europeos y España para firmar el acuerdo comercial preferencial de 1970 que, pese a tener un rango inferior al de acuerdos de asociación como los suscritos con Túnez y Marruecos en marzo de 1969, tuvo consecuencias económicas y jurídicas de largo alcance, por tratarse del marco legal de las relaciones entre España y la CEE hasta su adhesión en 1986. Fue la primera vez que se plantearon unos requisitos políticos necesarios para la negociación de un acuerdo con las Comunidades, lo que muy a posteriori sería denominado como “condicionalidad política”, esbozando así las primeras bases de una política exterior comunitaria. (Font: adaptat de Víctor Fernández, Las Comunidades Europeas frente al franquismo: problemas políticos suscitados por la solicitud española de negociaciones de 1962, Cuadernos de Historia Contemporánea, 2010, vol. 32, 153-174)
d) Tractament de les colònies espanyoles a l'Àfrica:
- Guinea: en el marc de la nova situació internacional del franquisme, sota pressió i supervisió de l’ONU, el règim va organitzar un referèndum d’independència a Guinea el 1968 en el que va guanyar el sí i Guinea va esdevenir independent.
- Ifni i Sàhara: el 1959 es va entregar Ifni al Marroc, després d’un conflicte armat de poca durada. En l’agonia del franquisme, el 1975 el Marroc va organitzar la Marxa Verda, una invasió pacífica del Sàhara davant la qual el govern d’Arias Navarro, amb Franco agonitzant, no va saber
com reaccionar. Per l’acord de Madrid de 1975 Espanya abandonà el territori i cedí l’administració al Marroc i Mauritània, incomplint les seves obligacions de potència administradora i el seu compromís de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Encara ara el territori resta pendent d’una solució definitiva entre el Marroc i la República Àrab Saharaui Democràtica. La política africana va estar molt condicionada per la pressió dels EUA per pacificar la zona i resoldre els conflictes entre Espanya, França i el Marroc.
e) !968-1973: establiment de relacions amb la URSS i a Xina
