Hi ha dues lleis que van ser importants perquè van replantejar algunes qüestions de la gestió de la repressió sobre les persones
- Tribunal de Orden Público (1963): darrer dels tribunals repressius especials, va limitar la jurisdicció militar sobre civils (només fins el 1968) i reprimirà milers de ciutadans.
- Ley de prensa e imprenta (1966): iniciativa de Fraga Iribarne, substituí la censura prèvia per sancions a posteriori si es vulnerava la llei. Criticada pels immobilistes, la llei tolerà publicacions crítiques (Triunfo, Cuadernos por el Diálogo, la falangista Destino es convertí en liberal), però va ser retallada el 1967 i 68 i moltes publicacions foren multades.
Sobre la llengua i la cultura catalanes, als anys 60 no hi haver cap modificació substancial en el tractament que l’estat feia de la llengua catalana, excepció feta de la represa el 1968 dels estudis de filologia catalana a la Universitat de Barcelona (la primera càtedra era del 1965) i la introducció de les «llengües vernacles» en els plans d’ensenyament primari arran de la reforma educativa de 1970 (si bé, per posar un exemple, el 1975 no arribava al 10 per cent els nens barcelonins que estudiaven el català). Més difusió del català hi va haver en els mitjans de comunicació escrits, que van aprofitar les escletxes del règim: Edicions 62 (1962), Tele/Estel (1964, que a arribar als 80.000 exemplars), Gran Enciclopèdia Catalana (inicis el 1968).
