La Ley Orgánica del Estado (1967)
El 1967 hi ha una nova llei fonamental del franquisme, que és la Ley Orgánica del Estado (1967), que vol preparar el franquisme per quan Franco mori. Així, Franco nomenaria un nou cap d'estat (que seria el futur rei Juan Carlos I), i un cap de govern diferent per assegurar la transició.Així, la LOE separava les figures de Cap de l’Estat (Franco) i de President de Govern, i feia presidir a aquest, per delegació del primer, el Consell de Ministres i el Movimiento Nacional. Aquesta diferenciació, però, no es va fer efectiva fins 1973, amb el nomenament de Carrero Blanco. A efectes pràctics, per tant, l’estructura del Movimiento Nacional i de l’executiu no va canviar fins el 1973.
La mateixa LOE també feia alguns altres canvis que aparentaven una major representativitat:
- Augmentava els càrrecs no elegits directament pel Cap de l’Estat al Consejo Nacional del Movimiento, Consejo del Reino i Cortes, però no en canviava les funcion.
- A les Cortes també va augmentar el nombre de procuradores, d’uns 500 inicials a 831, i en van canviar les proporcions.
- Els procuradores designados pel Caudillo entre les jerarquies eclesiàstica, militar, administrativa o social eren el 20% en un moment inicial i el 10% al final
- Els procuradores natos, que ho eren per raó del seu càrrec (membres del govern i del Consejo Nacional, per exemple, que cessaven de les Cortes en cessar del seu càrrec) eren més del 50% en un inici, vora el 40% fins 1967 i vora 15% al final.
- Els procuradores electives van passas d’un 30% inicial al 75% al final. Originalment eren membres bàsicament, de la falangista OSE (Organización sindical española) i del partit únic, i de l’administració local, a partir de 1967 va donar entrada al “tercio familiar” (caps de cases i dones casades) i universitats, i deia representar a “família, municipio y sindicato” (un ideal falangista). Cal tenir en compte que no eren realment “elegits” en eleccions netes
- Feia més complexos alguns tràmits necessaris per a aprovar determinades lleis, sota l’aparença de la diversitat de poders, però Franco manté la capacitat de dictar o ajornar qualsevol norma.
Altres lleis
El franquisme també va promoure tot un seguit d'altres lleis, que eren fruit dels equilibris de poder dins de l'elit franquista:Des de finals de la dècada de 1950, es van definint dos grups dins de l’elit franquista:
- Els “immobilistes”, aliança de la generació que havia fet la guerra (i especialment, el propi Franco, l’almirall Carrero Blanco, i l’alta jerarquia de l’exèrcit) amb els tecnòcrates (López Rodó), partidaris d’una continuïtat política inalterable, confiaven que les institucions franquistes eren prou sòlides per sobreviure a Franco, que el creixement econòmic proporcionaria prou consens social, que la peça clau del règim hauria de ser el govern, i que només calia modernitzar l’administració de l’Estat per fer-la més eficaç.
- Els “reformistes”, normalment més joves, procedien de famílies franquistes diverses (falangistes, catòlics, alguns militars, i els seus representants eren Manuel Fraga i José Solís), tampoc volien la democràcia però defensaven petites reformes en les institucions que adeqüessin el règim a les noves exigències sorgides dels canvis econòmics i socials. Enlloc de deixar tot el poder en mans del govern volien revitalitzar les institucions polítiques (Cortes i Movimiento) i sindicals (OSE) per fer-les més representatives i guanyar suport social.
Els acords i desacords entre aquestes dues tendències expliquen les característiques de les iniciatives polítiques franquistes d’aquells anys:
- 1961-69 política de revitalització de l’OSE per fer-la més representativa, es van permetre candidats no oficials a les eleccions sindicals, però el sector immobilista ho va acabar paralitzant perquè tenien por d’un contrapoder sindical.
- Tribunal de Orden Público (1963): darrer dels tribunals repressius especials, va limitar la jurisdicció militar sobre civils (només fins el 1968) i reprimirà milers de ciutadans.
- Ley de prensa e imprenta (1966): iniciativa de Fraga Iribarne, substituí la censura prèvia per sancions a posteriori si es vulnerava la llei. Criticada pels immobilistes, la llei tolerà publicacions crítiques (Triunfo, Cuadernos por el Diálogo, la falangista Destino es convertí en liberal), però va ser retallada el 1967 i 68 i moltes publicacions foren multades.
- Referéndum de la LOE (1966) i LOE (1967): llei que consolidava les institucions del franquisme, amb acord de les dues branques. Campanya sense opcions pel no o l’abstenció i a favor del sí a l’americana i amb manipulació del resultat (a Rubí hauria votat el 126% del cens).
- Ley de Libertad Religiosa (1967): mantenia el caràcter confessional de l’Estat i establia un règim de tolerància religiosa vigilat i arbitrari.
- Ley de Bases de la Seguridad Social (1967), creava un incipient estat de benestar; limitat pels jerarques de l’OSE perquè els limitava el poder.
- Ley de Representación Familiar (1967), per escollir el tercio familiar; mal vista pels immobilistes. Sobretot van guanyar candidats oficials i a les corts no els feien cap cas.
