La política econòmica autàrquica provocà una profunda depressió econòmica, col·lapsà el comerç exterior i perllongà els efectes de la guerra molts més anys que els països occidentals que havien patit la Segona Guerra Mundial. Aquesta política intervencionista i ultranacionalista significà una notable limitació al funcionament i un obstacle al creixement de l’economia catalana, que es veié molt més afectada que cap altra àrea de l’estat. Això fou així perquè Catalunya tenia una estructura econòmica més industrial i més oberta que el conjunt de l’economia espanyola, i per això es veia més afectada per la política restrictiva del comerç exterior i pel control de la producció interior.
L’economia catalana era molt dependent de les importacions de matèries primeres, de combustible i d’equipament, i com que tots aquests elements es van fer molt escassos i la seva distribució sovint era arbitrària, alguns sectors industrials, com el tèxtil i el metall, van sofrir una notable depressió i es va aturar el procés de diversificació iniciat dècades abans. A més, la irregularitat en el subministrament d’energia elèctrica va fer baixar encara més la producció. Alguns fabricants catalans li degueren enormes favors al franquisme, però el teixit industrial en conjunt en va resultar afectat molt negativament.A l’agricultura, el brutal intervencionisme oficial que regulava la producció, la comercialització i la fixació dels preus de tots els productes va provocar una clara reducció de la producció, i un autèntic retrocés en els processos d’especialització i d’intensificació que s’havien produït en les dècades anteriors. A causa dels baixos preus oficials es formà un immens mercat negre on es venien de forma fraudulenta bona part de les collites a preus molt més alts que els oficials.
Finalment, l’intervencionisme i el centralisme de la política econòmica van afavorir la concentració bancària i la desaparició de molts petits bancs catalans, que van ser absorbits per la gran banca espanyola; el 1940 es va tancar el Mercat Lliure de Valors de Barcelona (una mena de borsa per a petites i mitjanes empreses), la Borsa de Barcelona va perdre pes en benefici de la de Madrid, i l’Estat va afavorir amb avantatges fiscals el trasllat cap a Madrid de la seu social de les empreses.
Les condicions de vida van ser molt dures i es va produir un llarg estancament i fins i tot descens dels salaris reals.
- Recupera exemples de les condicions de vida a Catalunya que hauràs trobat al punt 7.4.
Ampliació sobre la indústria catalana
Una mirada a les xifres de
l'estructura industrial
catalana, demostra,
primer de tot, que
Catalunya continuava essent encara un
país dependent de la
indústria tèxtil. També queda clar que durant el període que ara estudiem els canvis
només van començar, i encara de forma
molt moderada, després del 1950. En la
primera dècada, l’immobilisme fou pràcticament total i es tallà la tendència a la diversificació que havia presidit el primer
terç del segle. Només la indústria química
—estretament lligada al tèxtil i a
l’agricultura— sembla beneficiar-se del
trencament de les relacions comercials
exteriors. L’autarquia no va donar lloc a
un veritable procés de substitució
d’importacions en la majoria dels sectors i
no fou així, en concret, en els sectors més ben representats a la indústria catalana. Els canvis constatables després del 1950 mostren, sobretot, l’ascens de la indústria metal·lúrgica.
Es tracta, però, d’un ascens que cal atribuir gairebé exclusivament al subsector del material de transport, que passà d’ocupar prop de 18.000 persones el 1950 a ocupar-ne més de
40.000 el 1958. No cal dir que aquest fenomen està estretament lligat amb la instal·lació a
Barcelona de la fàbrica SEAT. (Fonts: per al text, adaptat de Manel Risques, dir. Història de la Catalunya Contemporània, Barcelona, Pòrtic, 1999, p.350-352; el quadre estadístic procedeix de la Història econòmica de la Catalunya contemporània, Enciclopèdia catalana, versió online)
