7.6. L'oposició al Franquisme

Anys 40: dominats per la idea que era possible enderrocar Franco.

A l’exterior, uns 10.000 exiliats republicans es van afegir a la Legió estrangera francesa per combatre contra l’Alemanya nazi, confiant que això ajudaria a acabar amb Franco. Amb Diego Martínez Barrio com a president a l’exili (1945-62) se succeeixen diversos governs a l’exili (presidits successivament per Negrín, José Giral, Rodolfo Llopis i Álvaro de Albornoz), que ajudaran els exiliats espanyols i intentaran sense èxit, primer una intervenció aliada i després de l’ONU. Un gran debat serà la inclusió o no dels comunistes, a causa de la divisió del món per la Guerra Freda. També la Generalitat s’establirà a l’exili, primer amb Companys (fins 1939, quan serà detingut pels nazis, traslladat a Espanya i assassinat) i després amb Josep Irla (1939-1954)

A l’interior, entre 1939 i 1945 hi va haver una lluita guerrillera que intentava combatre Franco amb les armes, essent la invasió de la Vall d’Aran el 1944 per guerrillers comunistes l’acció més important. Aquestes partides, anomenades maquis, van ser reprimides pel franquisme, amb el resultat de 3.000 guerrillers morts i 20.000 detinguts (mapa: zones de més activitat guerrillera, amb ciutats com Barcelona, Madrid, León i Bizkaia)

Anys 50: noves dinàmiques de l’oposició a mesura que el franquisme es consolida.

A l’exterior, el govern a l’exili presidit per Gordón Ordás (1951-60) va intentar sense èxit limitar el reconeixement internacional de Franco. També hi va continuar la Generalitat a l’exili, i el 1954 Josep Irla va ser substituït per Josep Tarradellas (serà president a l’exili fins el 1980).

A l’interior, hi continua havent una certa activitat de maquis, essent el més destacat l’anarquista Quico Sabaté, mort en un enfrontament amb la guàrdia civil el 1959. 

La característica més important, però, va ser el renaixement de la conflictivitat social, amb les vagues de 1946 a Catalunya. El canvi fonamental es va produir amb la vaga de tramvies de Barcelona i la seva àrea de 1951. Va ser un esclat espontani i massiu de protesta popular contra la pujada del transport públic més utilitzat que va mostrar el gran malestar existent per les dures condicions de vida de l’època. Després d’una setmana i mitja de no pujar als tramvies, les autoritats van ordenar el retorn a les antigues tarifes. Animats per l’èxit, una assemblea d’enllaços sindicals de Barcelona (o sigui, membres del sindicat franquista i en teoria fidels al règim) van cridar a la vaga general, que va afectar Barcelona i la seva rodalia els dies 12, 13 i 14 de març, amb més de 250.000 vaguistes, a les fàbriques i petit comerç. 

L’oposició antifranquista, que no havia participat de l’organització, va entendre que el règim s’havia consolidat i que la població podia mobilitzar-se per les condicions de vida i que calien noves propostes polítiques. Després tindrien lloc importants mobilitzacions pro-democràcia a les universitats de Madrid (1956) i Barcelona (1957, fets del paranimf). En conjunt, els partits que més van mantenir l’activitat clandestina van ser el PCE i el PSUC.