El fet que la zona franquista tingués més bon comportament econòmic que la republicana durant la Guerra Civil podria fer pensar que el franquisme tenia una bona organització econòmica. Això no era així: la millor situació va ser deguda a l’ajuda exterior i quan el franquisme va posar en marxa el seu model econòmic el resultat va ser un desastre.
El nucli del model econòmic franquista era l’autarquia, que imitava les polítiques feixistes i consolidava les tendències nacionalistes vigents a Espanya des del canvi de segle: una política econòmica que propugna l’aïllament internacional d’un país (perquè busca l’autoabastiment) i la substitució del mercat per la intervenció de l’Estat. Així, el desastre econòmic de postguerra va ser degut, sobretot, a l’aïllament internacional d’Espanya promogut per l’autarquia i, després, pel bloqueig econòmic dels aliats.L’intent autàrquic del franquisme va tenir dues grans vessants:
- Foment estatal de la indústria estratègica a través de l’Instituto Nacional de Industria (INI, fundat el 1941), que va crear empreses públiques com ENCASO (1942, carburants), PEGASO (1942, vehicles, provinent de la nacionalització de la Hispano Suiza), ENHER (1946, hidroelèctrica), SEAT (1951, cotxes, en conveni amb FIAT). Es van prioritzar sectors vinculats a la defensa: hidrocarburs, transport, construcció naval, siderúrgia, etc.
- Regulació estatal de la comercialització (interior i exterior) i dels preus, sobretot en els productes bàsics del sector agrari (cereals, llegums, oli, vi, patates).
- Les conseqüències principals van ser un lent creixement i l’endarreriment de la transformació estructural que venia del segle XIX
- La política industrial va fer sorgir projectes ineficients (com ENCASO) i afavorí la corrupció: els més propers al poder aconseguien llicències d’importació i cupos de producció que els podien fer aconseguir grans beneficis.
- La reglamentació del comerç exterior va reduir les importacions de productes importants, com el petroli, i els va tornar escassos i cars. El desabastiment d’algunes matèries primeres, al seu torn, va provocar una davallada de la producció industrial.
- La fixació de preus agrari va fer caure la producció i va allargar el desabastiment fins a la dècada de 1950 i va estimular que els productors amaguessin els seus productes i els venguessin al mercat negre a preus tres i quatre vegades superiors a l’oficial (l’estraperlo era el comerç il·legal dels productes sotmesos a racionament, que va durar fins el 1952). Això va afavorir que alguns aconseguissin molts guanys mentre perjudicava a la majoria de la població, que havia de comprar a preus més cars.
Les conseqüències socials van ser unes condicions de vida molt dures per a la majoria de la població, amb el retrocés de l’esperança de vida i fam en els primers anys, manca de vivendes dignes i necessitat de llargues jornades de treball. Des de 1942, les taxes de mortalitat van continuar el seu descens secular.
- Llegeix l'article de Miguel Ángel del Arco, "Morir de hambre. Autarquía, escasez y enfermedad en la España del primer franquismo", Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, 5, 2006, pp. 241-258, i anota exemples de:
- les condicions de vida de la majoria de la població pel que fa a abastiment de menjar i fam, distribució de racions, habitatge i malalties;
- fixa't també amb exemples concrets de Catalunya, que necessitaràs per al punt següent;
- anota el contrast entre les condicions de la majoria de la població i els que es beneficiaven del poder
A la dècada de 1950, l’economia espanyola va començar a millorar gràcies a la disminució de l’intervencionisme estatal i a una incipient obertura a l’exterior: va entrar capital estranger per invertir i les primeres divises gràcies al turisme, es va importar maquinària i adobs que van millorar l’agricultura, i els Estats Units van proporcionar ajut alimentari. El nivell de vida també va començar a recuperar-se.
