Els suports principals del franquisme a dins d'Espanya van ser l’Exèrcit, el partit únic (FET y de las JONS i el Movimiento Nacional) i l’Església catòlica. La diversitat de suports del franquisme fa que es pugui parlar de “famílies” o tendències ideològiques que rivalitzaven per aconseguir influència:
- Els militars: lleials a Franco, més o menys propers a altres grups ideològics però amb consciència de ser un organisme autònom amb autoritats i quotes de poder pròpies.
- Falangistes: feixistes, admiradors de Hitler i Mussolini.
- Carlins: hereus de l’absolutisme del segle XIX, antiliberals i integristres.
- Catòlics, defensors dels privilegis de l’església, que creien que la guerra civil era una croada: jerarquia eclesiàstica, Asociación Nacional de Propagandistes de les dècades de 1940 i 1950, “tecnòcrates” de l’Opus Dei a partir de 1959,
- Altres sectors conservadors: monàrquics donjuanistas (fill d’Alfons XIII), la CEDA, antics catalanistes de la Lliga Catalana i republicans conservadors.
i rebuig.
El franquisme tenia el suport de les classes altes (grans propietaris, empresaris, banquers, comerciants, professions liberals, …) que havien perdut poder durant la Segona República.
Entre les classes mitjanes hi va haver actituds contraposades, ja que sovint havien donat suport a la
República però la revolució els va espantar i van adoptar una actitud passiva davant de la dictadura.
La major part de sectors populars van ser clars perdedors de la guerra i van sofrir una gran repressió, encara que petits i mitjans propietaris agrícoles de moltes zones d’Espanya, culturalment conservadors, van donar suport al franquisme.
La corrupció del règim va fer guanyar suports: hi havia la corrupció organitzada legalment (com els llocs de treball, oposicions o concessions comercials amb places reservades per a excombatents), i també les complicitats de càrrecs del règim per protegir el tràfic il·legal de productes (l’estraperlo) o de matèries primeres racionades (empresaris que revenien les que els hi tocaven). Amb els anys, el règim va preferir la passivitat política, que va aconseguir en gran part, que no pas una mobilització activa en favor seu.
Catalunya formava part d’aquells territoris conquerits pels franquistes cap al final de la guerra, i això va dificultar que franquistes catalans participessin activament en el disseny del règim i que hi hagués pocs catalans amb càrrecs -malgrat que alguns havien fugit de Catalunya durant la guerra. A mesura que passava el temps, però, els franquistes catalans es van inserir millor en els rengles del règim. A banda d’alts càrrecs, hi va haver un sector de la societat catalana que va proveir de personal polític les institucions locals i provincials perquè funcionessin (ajuntaments, diputacions, el sindicat vertical, el partit únic) i va ser d’aquesta relativament àmplia col·laboració política que van sortir els càrrecs, com governadors civils, directors generals, subsecretaris o algun ministre.
