La repressió sobre la cultura
“Auto de fe en la universidad Central” (Madrid, 30/4/39): “Para edificar a España Una, Grande y Libre, condenamos al fuego los libros separatistas, los liberales, los marxistas, los de la leyenda negra, los anticatólicos, los del romanticismo enfermizo, los pesimistas, los pornográficos, los de un modernismo extravagante, los cursis, los cobardes, los seudocientíficos, los textos malos y los periódicos chabacanos” (Ya, 2/5/39). La crema de biblioteques va ser habitual. A Badalona van cremar la de Pompeu Fabra.
A Catalunya (i als altres territoris amb llengua pròpia), la repressió també es va produir sobre tots els aspectes de la llengua i la cultura pròpies:
«Foix, no sabeu la merda que us ve a sobre», és el que li va dir un conegut passat al bàndol de Franco al poeta Josep Vicenç Foix quan ambdós es van retrobar a la Barcelona conquerida per les tropes franquistes, i que descriu perfectament la situació del català durant el primer franquisme. El català va ser relegat a l’ús privat i familiar, considerat una “llengua regional o dialecte”, i bandejat de tots els usos públics: de l’administració, de l’ensenyament en tots els seus nivells, de tots els mitjans de comunicació (el 1936, per exemple, hi havia quasi 30 diaris en català, dels que no en va quedar cap), del teatre i del cinema, dels rètols publicitaris, dels noms de pobles i carrers, i de l’església, i se’n va prohibir la publicació de llibres.
A partir de 1944 es va autoritzar un altre cop la publicació de llibres, però primer només en ortografia pre-fabriana (anterior a Fabra, perquè no es volia que el català fos una llengua moderna útil per a qualsevol ús), i a la dècada de 1950 sense tantes restriccions. Aleshores, però, s’autoritzava la publicació d’entre 50 i 100 llibres anuals en català quan el 1936 eren gairebé 900. La represa del teatre en català no es va produir fins el 1946 i sempre amb molt poques obres. I l’església va tornar, lentament a predicar en català.
L’any 1954 es va poder reeditar el diccionari normatiu català i el 1959 apareixia legalment Serra d’Or, una revista d’alta cultura que publicava l’Abadia de Montserrat i que arribaria als 20.000 exemplars. El 1953 un congrés de lingüística romànica fet a Barcelona es podia dedicar al català i el ministre afirmava “el interés del actual Ministerio por todas las lenguas hispánicas, y [por] cómo se fomentan hoy los estudios de lengua catalana”. La qüestió, però, era que més enllà de l’àmbit familiar i d’algunes altres petites escletxes, el català continuava sense poder-se utilitzar pràcticament enlloc.
Adaptat de: August Rafanell, “Breu relació de la destrucció del català sota el franquisme”, Lengas, 66, 2009, p.7-30
L’adoctrinament va prendre nombroses formes, sempre amb l’objectiu de demonitzar els defensors de la República i lloar Franco i els valors del seu règim conservador:
- Enquadrament de la joventut: Frente de Juventudes i Sección Femenina.
- Ensenyament adequat a les idees del Movimiento en tots els seus aspectes, diferenciada segons el gènere, amb separació física de nois i noies, història d’Espanya manipulada i matèria específica per adoctrinar: Formación del Espíritu Nacional.
- Obres públiques propagandístiques: Valle de los Caídos, monòlits dedicats al “caídos por Dios y por España”, imatges del règim i la guerra civil a ponts, edificis, etc.
- Expurgació de biblioteques; censura de llibres i publicacions periòdiques; control de mitjans públics (ràdio, televisió a partir de 1956); censura de pel·lícules i no-do als cinemes des de 1942.
- Calendari festiu que fusionava religió i mites de la història franquista
Fotos: àguila franquista del Pont de l’Aigua de Sarrià de Ter i Exposició L’Escola d’abans, Banyoles
