Un dels objectius fonamentals del cop d'estat va ser la destrucció de les institucions republicanes i la seva substitució per un tipus d'estat dictatorial.
Aquest procés de destrucció va tenir lloc des de dues perspectives.
Per una banda, des d'un punt de vista de fet, amb la interrupció efectiva del funcionament de les institucions republicanes en els territoris conquerits pels revoltats. El ritme d'aquesta interrupció efectiva va ser el de la progressiva conquesta del territori republicà.
Per altra banda, amb l'eliminació jurídica les institucions republicanes, que es va fer a través d'un conjunt de normes que volgueren donar una aparença de legalitat al que de fet no va ser sinó una "interminable cadena de violacions de les normes
jurídiques vigents" (C.Jiménez Villarejo), "mascarades jurídiques en
què eren violats els principis y fonaments bàsics de qualsevol estat civilitzat" (A.Reig). Aquesta destrucció jurídica de l'estat republicà va tenir diferents vessants.
"la naturaleza del movimiento nacional no necesita de normas derogatorias para declarar expresamente anuladas todas cuantas se generaron por aquellos órganos que revestidos de una falsa existencia legal mantuvieron un ficticio funcionamiento puesto al servicio de la antipatria".
Ara bé, el mateix decret 56 afegia que per evitar equívocs, es declaraven nul·les totes les disposicions republicanes posteriors al 18 de juliol del 1936 i que s'examinarien totes les disposicions anteriors a la data esmentada i que es derogarien totes les contràries a "los altos intereses nacionales" que els revoltats deien representar. Per això, hi va haver multitud de mesures que eliminaven explícitament elements fonamentals de la democràcia republicana, com ara:
- La il·legalització de partits i sindicats el 13/9/1936 (que va tenir lloc durant la guerra, i que ja hem vist), ratificada per la Ley de Responsabilidades Políticas de febrer de 1939. Aquesta llei, al seu torn, fou un dels pilars fonamentals de la persecució política de la repressió sobre les persones (vegeu l'apartat 7.1.2.).
- L'eliminació de les llibertats d'expressió i comunicació i subjecció estricta dels mitjans de comunicació a l'Estat (Ley 22/4/1938)
- L'anul·lació de la justícia republicana: eliminació de la institució del Jurat (que permetia la participació popular en l'administració de Justícia) i anul·lació de les resolucions judicials dels tribunals republicans.
- La derogació de l'estat laic i la seva substitució per un estat confessional, amb mesures com la derogació del matrimoni civil i del divorci i dels cementeris municipals no catòlics, alhora que retornava a l'església catòlica privilegis com l'exempció d'impostos.
- L'anul·lació de les autonomies de Catalunya i el País Basc.
- En el cas del País Basc, més que una derogació explícita de l'Estatut de Guernica, hi va haver l'abolició del concert econòmic de Guipúscoa i de Biscaia, per "traidores" i, en canvi, el manteniment dels concerts d'Araba i Navarra, on els revoltats havien triomfat.
- En el cas català hi va haver la derogació de l'Estatut quan els rebels van arribar a Lleida: decret del 5/4/1938.
Decret de derogació:
El Alzamiento Nacional significó en el orden político, la ruptura con todas las instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar. Y es claro que, cualquiera que sea la concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto de Cataluña en mala hora concedido por h República, dejó de tener validez en el orden jurídico español, desde el día diecisiete de julio de mil novecientos treinta y seis. No sería preciso, pues, hacer ninguna declaración en este sentido.
Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán plantea el problema, estrictamente administrativo, de deducir las consecuencias prácticas de aquella abrogación. Importa, por consiguiente, restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.
En consecuencia, a propuesta del Ministro del Interior y previa deliberación del Consejo de Ministros,
D ISPO N G O :
Articulo primero.—La Administración del Estado, la provincial y la municipal en las provincias de Lérida, Tarragona, Barcelona y Gerona, se regirán por las normas generales aplicables a las demás provincias.
Artículo segundo.—Sin perjuicio de la liquidación del régimen establecido por el Estatuto de Cataluña, se consideran revertidos al Estado la competencia de Iegislación y ejecución que le corresponde en los territorios de derecho común y los servicios que fueron cedidos a la región catalana en virtud de la Ley de quince de septiembre de mil novecientos treinta y dos.
Así lo dispongo por la presente Ley, dada en Burgos a cinco de abril de mil novecientos treinta y ocho.—II Año Triunfal. FRANCISCO FRANCO. El Ministro del Interior, Ramón Serrano Suñer
Valoració historiogràfica
(...) “Des de l’inici de la guerra hi havia la voluntat de posar fi a l’autonomia perquè el cop d’Estat anava contra qualsevol idea que fos contrària al model d’Estat centralitzat”, comenta el catedràtic d’Història Contemporània de la UB Joan Villarroya.
A l'abril de 1938] només quedava dempeus l’autonomia catalana. En començar l’estiu de 1937 els rebels havien ocupat el País Basc. Després de prendre Bilbao el 19 de juny, Franco havia abolit el concert econòmic de Guipúscoa i Biscaia per ser “provincias traidoras al régimen” amb un decret-llei del 23 de juny que afirmava que no era “admisible que subsista ese privilegio sin agravio para las restantes regiones”. En canvi, sí que es va mantenir el privilegi per a les províncies d’Àlaba i Navarra, on el sollevament havia triomfat (...)
De tota manera, les províncies traïdores basques no van ser mai en la ment dels rebels un botí tan llaminer com Catalunya. Franco havia expressat a la premsa estrangera que aquesta era “precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento”. El mateix decret de derogació, en el seu preàmbul, s’excusava de no haver-ho fet abans, encara que per fi es tornava a “aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”. D’acord amb això, a proposta del ministre de l’Interior, Ramón Serrano Suñer, cunyat del Generalísimo, es disposava en dos articles que tota l’administració de les províncies catalanes es regiria per les normes que s’aplicaven a la resta i que es revertia a l’Estat la legislació, execució i serveis que s’havien transferit a la Generalitat (...) El Diario de Burgos assegurava que “el decreto traerá a los habitantes a la realidad para recordarles que no pueden ser más que españoles y después de eso catalanes y que tenemos fuerza sobrada para obligarles a ello si no quieren serlo de grado”.Font: Joan Esculies, "¡El Estatuto de Cataluña ha muerto!", El País, 5/4/2018
