Geografia i Història: 6.3.5. La dinàmica militar de la Guerra Civil a Espanya (1936-1939)

L’exèrcit d’Àfrica va ser el puntal de la insurrecció militar contra la República i, després, de la Guerra Civil i va permetre, junt amb l’ajut internacional, que el bàndol nacional portés la iniciativa durant tota la guerra.

Les fases principals de la Guerra es poden resumir de la següent manera:

Fase 1. De juliol de 1936 a març 1937. Fase de guerra ràpida. Els rebels avançaren amb rapidesa per Andalusia i Extremadura i assetgen Madrid. Les iniciatives republicanes a l'Aragó i Balears fracassen, però a inicis de 1937 el nou exèrcit republicà conté l'ofensiva franquista a Madrid.

Fase 2. L’ofensiva franquista del nord (abril – octubre 1937). Comença una guerra llarga, de desgast, que Franco farà servir també per a una eliminació física completa de l’enemic. Ofensives republicanes a Belchite i Brunete, que fracassen. Davant l'avenç franquista, el govern republicà s' instal·la a Barcelona. L’ajut alemany i italià supera llargament el soviètic i desequilibra el conflicte definitivament.

Fase 3. Conquesta franquista d’Aragó, Castelló de la Plana i Catalunya (desembre 1937 – febrer 1939).

Fase 4. Caiguda definitiva de la República (febrer – març 1939)

DETALLS

Fase 1. De juliol de 1936 a març 1937. Fase de guerra ràpida.

A la correcció de les PAU de 2020 aquesta fase apareixia dividida en dues:

a) Avenç dels rebels des del sud i des del nord, en la denominada guerra de les columnes (juliol-octubre de 1936).
b) Intents dels rebels de prendre Madrid i batalles subsegüents –Jarama, Guadalajara, Brunete– (novembre de 1936-març de 1937).

Avenç dels rebels des del sud i des del nord, en la denominada guerra de les columnes (juliol-octubre de 1936). L’exèrcit rebel d’Àfrica va ser traslladat a la Península gràcies a l’aviació alemanya i italiana i això va permetre els franquistes d’avançar amb rapidesa a l’Andalusia de l’oest i enllaçar amb el seu exèrcit d’Extremadura. La batalla decisiva va ser a Badajoz (agost 36), defensada per milicians i assaltada per legionaris i tropes marroquines, que comptaven amb suport de blindats i avions. La presa de la ciutat es coneix com la “matança de Badajoz”, per la repressió indiscriminada del comandant franquista Juan Yagüe (el “carnisser de Badajoz”), que concentrà vora 4000 acusats de republicanisme a la plaça de toros i els afusellà indiscriminadament. La fugida republicana de Málaga provocarà “la Desbandá” (febrer 1937), un crim massiu portat a terme per terra, mar i aire amb l’ajut alemany i italià que provocà entre 3000 i 5000 morts. Les violacions sembla que van ser una pràctica continuada de la campanya d’Andalusia. En canvi, fracassaren les ofensives republicanes contra Mallorca (agost-setembre 1936) i Aragó (estiu 1937) menades des de Catalunya.

Avançant cap a Madrid, Franco mateix va aixecar al setembre de 1936 el setge de l’alcàsser de Toledo (on els republicans havien assetjat els rebels el juliol del 1936) i convertí el fet en un mite.

Intents dels rebels de prendre Madrid i batalles subsegüents –Jarama, Guadalajara, Brunete– (novembre de 1936-març de 1937). A la batalla de Madrid (8/11/36-28/3/39) l’ajut soviètic va equilibrar les forces i els republicans van resistir l’assalt a la ciutat (novembre de 1936) però van quedar encerclats (setge de Madrid, del 23/11/36 al 28/3/39), sofrint forts bombardeigs. El govern de la República va situar la capital a València (6/11/36) i va decretar la mobilització general. Els resistents van rebre reforços de les brigades internacionals i de milicians com la columna Llibertat, d’anarquistes catalans sota el comandament de Durruti. El front es va estabilitzar amb les victòries republicanes a la batalla del Jarama (febrer 1937) i a Guadalajara (març de 1937), en què unitats italianes van fracassar davant el reconstruït Exèrcit Popular Republicà, reforçat per Brigades Internacionals, aviació i tancs pesats soviètics.

Fase 2. L’ofensiva franquista del nord (abril – octubre 1937).

Aquesta fase correspon a una de les fases de la correcció de les PAU de 2020

Comença una guerra llarga, de desgast, que Franco farà servir també per a una eliminació física completa de l’enemic. Paralitzat el front de Madrid, les tropes franquistes es van dirigir al Nord, d’importància econòmica rellevant per les seves mines i indústria siderúrgica. En aquesta campanya va tenir lloc el bombardeig i destrucció de Guernika, ciutat símbol dels furs bascos, menat per la Legió Cóndor alemanya.

L’ofensiva republicana de Brunete (prop de Madrid, juliol 37) va desembocar en una de les batalles més sagnants de la guerra i la que més va utilitzar carros de combat, però només va distreure l’ofensiva del nord durant un mes. L’ofensiva republicana contra Belchite (prop de Saragossa, 24/8-6/9/37), va conquerir aquesta població però no va anar més enllà. Ambdues batalles van ser intents republicans de recuperar la iniciativa militar i aturar l’ofensiva franquista del nord. El novembre, el govern republicà es va instal·lar a Barcelona. L’ajut alemany i italià va superar llargament el soviètic i va desequilibrar el conflicte definitivament.

Fase 3. La conquesta franquista d’Aragó, Castelló de la Plana i Catalunya (desembre 1937 – febrer 1939).

A la correcció de les PAU de 2020 aquesta fase apareixia dividida en tres:

a) Batalla de Terol i posterior avenç cap a la Mediterrània (desembre de 1937-juny de 1938);
b) Batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938);

c) Ocupació de Catalunya (desembre de 1938-febrer de 1939);

Batalla de Terol i posterior avenç cap a la Mediterrània (desembre de 1937-juny de 1938). A finals de 1937 l’exèrcit republicà havia culminat la seva reorganització, havia integrat comandaments de les milícies i començà una sèrie d’ofensives per intentar recuperar la iniciativa. A la batalla de Teruel (desembre de 1937 – febrer 1938) l’exèrcit republicà conquerí Terol a inicis de gener en una dura batalla casa per casa i amb duríssimes condicions meteorològiques, però la derrota del riu Alfambra, el 5 de febrer, féu que els franquistes reconquerissin la ciutat el dia 22. La Legió Cóndor havia tornat a ser decisiva. La presa de Teruel va obrir la via per a la conquesta franquista de la resta de l’Aragó (7 de març al 13 d’abril de 1938), que va incloure la conquesta de Lleida (8/4) i Vinaròs (15/4), tot plegat en mig d’una total desbandada republicana, amb abundants desercions. Mentre, aquell abril de 1938, Barcelona sofria els que probablement devien ser un dels bombardejos més durs de la guerra sobre població civil, per ordre directa de Mussolini. L’exèrcit franquista va continuar cap a València (campanya de Llevant) i va conquerir Castelló el 14 de juny, però va ser detingut a les portes de Sagunt.

Batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938). L'ofensiva franquista cap a València va ser aturada, al juliol, per la batalla de l’Ebre (juliol – desembre de 1938), que va ser la darrera gran ofensiva republicana per intentar allargar la guerra per veure si esclatava un conflicte d’abast europeu. En aquells moments la República disposava de 250 avions i els nacionals de 662 (mireu l'ampliació a l'apartat 6.3.6.).

Ocupació de Catalunya (desembre de 1938-febrer de 1939). Amb la derrota republicana a l’Ebre, Catalunya va caure en poc més d’un mes (23/12/38 – 13/2/39). Els governs espanyol, català i basc (refugiat també a Catalunya) van marxar a l’exili (5/2/39) (mireu l'ampliació a l'apartat 6.3.6.).

Fase 4. La caiguda definitiva de la República (febrer – març 1939).

Aquesta fase correspon a una de les fases de la correcció de les PAU de 2020

El president del govern espanyol, Negrín, va tornar de l’exili i, amb el suport dels comunistes, intentà continuar la guerra, sense èxit. Al contrari, a Madrid i a Cartagena, base naval de la República, es produí el cop d’estat del coronel Segismundo Casado que, amb el suport dels socialistes, prengué el poder i intentà negociar, sense èxit amb Franco. Negrín s’exilià (6/3/39) des de l’aeròdrom de Monòver (País Valencià), mentre la flota republicana fugia (impedint l’evacuació de les restes de l’exèrcit republicà) i s’entregava a Tunis (6/3), on les autoritats franceses la lliuraven a Franco. L’1 d’abril, Franco donava la guerra per acabada.

Novetats militars de la Guerra Civil

L’ús militar de l’aviació fou una de les novetats de la guerra civil. Es desenvolupà amb aparells estrangers i s’usà tant per transport de tropes com bombardejos sobre objectius militars com civils. Els bombardejos sistemàtics de ciutats indefenses inaugurà el que seria una pràctica habitual durant la segona guerra mundial.

Es calculen 11.000 morts causats pels bombardeigs franquistes (dels quals 2.500 a Barcelona i 3.000 a la resta de Catalunya) i 1.100 pels republicans.

A la foto, tropes revoltades de l’exèrcit d’Àfrica esperen ser traslladades a la Península en un Junker Ju 52 de fabricació alemanya, en el pont aeri que va començar amb uns 6 avions espanyols i que aviat va ser ampliat amb els avions de procedència alemanya.

En una pregunta de selectivitat amb la foto del costat es demanava la descripció, que havia d’incloure la perspectiva aèria, els impactes de bombes sobre la ciutat i la seva concentració en una àrea específica a causa que queien des de les bodegues dels avions, amb caiguda lliure.

Els avions realitzaven diverses passades en un “passadís” (vegeu un esquema d'aquesta estratègia en el bombardeig de Guernica: El País, 24/7/2016):

Detalle del mapa del bombardeo de Gernika el 26 de abril de 1937 https://t.co/XXgkAoeNQv pic.twitter.com/GtkkkPE7K0
— EL PAÍS (@el_pais) July 24, 2016

Una altra gran novetat de la guerra fou l'ús habitual dels tancs. Diverses versions de models d'avions i tancs utilitzats a la Guerra Civil espanyola foren usades després àmpliament a la Segona Guerra Mundial (imatges procedents de la Viquipèdia).