6.3.3. La dinàmica política de l’Espanya republicana durant la Guerra Civil (1936-1939)

a) Juliol - inicis de setembre de 1936: esfondrament de l’Estat. El govern Giral va decretar la dissolució de l’exèrcit i no controlava el territori. Per això van sorgir milícies populars i poders revolucionaris que van unir les diferents forces antifeixistes però amb molt difícil coordinació entre elles. Es va produir un assaig de revolució espontània que va implicar una dura repressió espontània contra les dretes i l’inici de la col·lectivització de la propietat industrial i agrària. Així, els treballadors, organitzats en comitès, es van posar al capdavant de les empreses i les van gestionar de forma col·lectiva. El progrés constant dels exèrcits feixistes, però, va obligar a replantejar aquella situació d’atomització revolucionària.

b) Inicis de setembre de 1936 – maig de 1937: el Govern Largo Caballero. L’aliança antifeixista es va formalitzar el setembre de 1936 en el govern de republicans i socialistes presidit per Largo Caballero al qual es van acabar afegint 4 ministres anarquistes (entre ells, Frederica Montseny) amb el projecte de reorganitzar l’Estat, militaritzar les milícies i formar un nou Exèrcit Popular, que va rebre recursos de la URSS i va poder estabilitzar el front de Madrid a inicis de 1937. La idea era prioritzar clarament la guerra i deixa els grans canvis socials per a més endavant. Va traslladar la capital a València per allunyar-la del front de guerra.

Les relacions amb els comunistes, però, eren dolentes. Els anarquistes (o anarcosindicalistes) tenien també els seus propis projectes, insistien en les col·lectivitzacions i es resistien a integrar les milícies a l’exèrcit perquè prioritzaven fer la revolució perquè creien que era l’única manera de guanyar la guerra. Les tensions entre les dues grans maneres d’entendre la guerra van esclatar a Catalunya el maig de 1937, amb l’enfrontament del PSUC, l’ERC i la UGT per una banda, i la CNT i els trotskistes del POUM per l’altra. El govern espanyol va intervenir-hi enviant a Catalunya 5.000 guàrdies d’assalt i va limitar l’autonomia del govern català a qui creia incapaç de garantir el control de la situació. Els comunistes espanyols, cada vegada amb més influència per l’ajut de la URSS, van exigir la persecució dels trotskistes. Largo Caballero s’hi va negar i va dimitir.

c) Maig de 1937 – març de 1939: Govern Negrín. Es va constituir un nou govern, sota la presidència del socialista Juan Negrín i amb un altre socialista, Indalecio Prieto, com a ministre de defensa. El govern no incloïa sindicats, i es va il·legalitzar i perseguir el POUM. Tenia com a objectiu fonamental guanyar la guerra i per això va unificar la direcció bèl·lica, va integrar totes les milícies a l’exèrcit i va controlar la producció industrial i agrària. El novembre de 1937 es va traslladar la capital a Barcelona i va marginar el govern de la Generalitat. Davant el desastre militar que s’estava produint, Negrín va proposar una política de defensa a ultrança amb la idea que tard o d’hora esclataria una guerra a Europa i les democràcies haurien d’ajudar a la República. Al mateix temps, va intentar negociar amb els franquistes i d’aquí els seus 13 punts (30/4/38), però no va tenir cap èxit. Es va anar quedant només amb el suport dels comunistes i el febrer del 1939 es va veure obligat a exiliar-se. Va retornar breument però ja no hi hagué temps per a res: la República es partí amb el cop d’estat de Casado i s’enfonsà davant l’exèrcit nacional. La guerra s’acabà l’1/4/39.

Els 13 punts de Negrín

Guanyar la guerra per fer la revolució o fer la revolució per guanyar la guerra ?

a) La dissolució del Consell d'Aragó en mans de la CNT per part del govern espanyol

Las necesidades morales y materiales de la guerra, exigen de manera imperiosa ir concentrando la autoridad del Estado, de suerte que pueda ser ejercida con unidad de criterio y de propósito. La división y subdivisión del poder y sus facultades ha entorpecido en más de una ocasión la eficacia de acciones que, aun siendo puramente administrativas en su origen, tienen, como no puede ser menos, repercusión profunda en los negocios de la guerra (...) El Consejo de Aragón, cualesquiera que hayan sido sus esfuerzos, no ha alcanzado a remediar el mal. En tanto que la España leal va centrándose en una nueva disciplina, hecha de responsabilidad y eficacias, de las que en muchos casos no está ausente el sacrificio. Aragón permanece al margen de esta corriente normalizadora, a la que debemos en buena parte la victoria que nos está prometida.

El Gobierno estima, al disponerse a acudir en remedio de la crisis de autoridad que advierte en Aragón, que solo alcanzara su propósito concentrado el poder en sus manos.

Por ello, de acuerdo con el Consejo de Ministros, y a propuesta de su Presidente, vengo a decretar:

Articulo 1.- Queda disuelto el Consejo de Aragón y suprimido el cargo de Delegado de Gobierno, Presidente del citado Consejo. En consecuencia cesarán en sus cargos el Delegado del Gobierno en Aragón, Don Joaquín Ascaso Budria, y demás consejeros que integran dicho consejo.

Artículo 2.- El territorio de las provincias aragonesas afecto a la autoridad de la Republica queda bajo la jurisdicción de un Gobernador General de Aragón, nombrado por el gobierno, con las facultades que la actual legislación atribuye a los Gobernadores Civiles.

(Decret del Govern de la República, 11/8/1937)

b) Dues postures sobre la guerra (adaptat de GABRIEL CARDONA, Guerra o revolución: una polémica, Anales de Historia Contemporánea, Nº. 7, 1989, págs. 21-34 )

Desde posturas anticomunistas se argumentaba que el PCE y el PSUC prefirían ganar la guerra, aún a costa de pactar con la pequeña burguesía y detener la revolución social espontáneamente iniciada por las masas en julio de 1936, y que este hecho, al limitar el entusiasmo de las masas, limitaba la capacidad de combate. Desde posturas contrarias al anarcosindicalismo, se afirma que el desorden cenetista fue el principal impedimento para conducir adecuadamente la guerra y que la insistencia ácrata en la revolución social inmediata ocasionó el fracaso militar de la República, de cuya ineficacia en los frentes de combate es mayoritariamente responsable la CNT.