Les Guerres de Cuba (1895-1898) i Filipines (1896-1898)
Així, a la dècada de 1860, s’havien enviat expedicions militars a Mèxic, Perú, Xile i la Conxinxina (amb cap resultat pràctic) i s’havia intervingut a l’Àfrica. A la Conferència de Berlín (1884-85) s’atribueix a Espanya Río de Oro i Saguia el Hamra, i l’intervencionisme africà es reprendrà a inicis del segle XX. Però al darrer terç del segle XIX, la gran qüestió colonial va ser a les restes del vell imperi: a Cuba, sobretot, i també a les Filipines.
La Guerra dels Deu Anys, a Cuba, 1868-78. Conclusió d’un llarg període de desavinences entre grups cubans de classes mitges i l’administració espanyola, que governava amb lleis especials i no permetia l’expressió política del descontentament. Conclou amb la victòria espanyola en aliança amb el “partido espanyol” de Cuba (de grans propietaris esclavistes i contrari a les reformes que durant el Sexenni s’havien intentat implantar). El conveni de Zanjón incloïa l’alliberament d’alguns esclaus (l’esclavitud va ser abolida el 1888) i una certa llibertat de premsa i de reunió.
Guerra Chiquita, Cuba, 1879-80. Duta a terme per grups ja contraris al Conveni de Zanjón i per l’incompliment espanyol de les reformes anunciades. Acaba amb la derrota dels insurrectes.
La Guerra dels Deu Anys, a Cuba, 1868-78. Conclusió d’un llarg període de desavinences entre grups cubans de classes mitges i l’administració espanyola, que governava amb lleis especials i no permetia l’expressió política del descontentament. Conclou amb la victòria espanyola en aliança amb el “partido espanyol” de Cuba (de grans propietaris esclavistes i contrari a les reformes que durant el Sexenni s’havien intentat implantar). El conveni de Zanjón incloïa l’alliberament d’alguns esclaus (l’esclavitud va ser abolida el 1888) i una certa llibertat de premsa i de reunió.
Guerra Chiquita, Cuba, 1879-80. Duta a terme per grups ja contraris al Conveni de Zanjón i per l’incompliment espanyol de les reformes anunciades. Acaba amb la derrota dels insurrectes.
A finals de segle: Cuba
Cuba era la principal possessió espanyola, amb importants negocis en l’agricultura d’exportació (canya de sucre, cafè i tabac), i un notable flux migratori espanyol. Era regida per lleis especials i amb la política aranzelària era un mercat captiu per als productes espanyols. Així, Cuba exportava molt als EUA (perquè Espanya no consumia tot el seu sucre i tabac ni molt menys) però hi podia comprar molt poc. El malestar va créixer el 1891 amb un nou aranzel imposat a productes no procedents d’Espanya que dificultava el comerç amb els EUA (aranzel Cánovas).
Fases de la Guerra
Fases de la Guerra
- Insurrecció i primers moments (1895-1896): Grito de Baire de José Martí i Antonio Maceo (Partido Revolucionario Cubano. Espanya respon amb l’enviament del general Martínez Campos que volia combinar la iniciativa militar amb la negociació.
- 1896-97. El general Weyler substitueix Martínez Campos, i prioritza la repressió. Obliga els camperols a concentrar-se en pobles controlats per l’exèrcit.
- 1897-98. Cánovas és assassinat i puja un nou govern liberal, amb Sagasta, que substitueix Weyler, i decreta l’autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat entre peninsulars i cubans, i l’autonomia aranzelària.
- 1898. Els EUA, que des del 1897 recolzaven els insurrectes, van oferir a Espanya de comprar Cuba (sense èxit) i posteriorment van acusar Espanya de l’explosió ocorreguda al seu vaixell Maine (ancorat al port de l’Habana), però no van obtenir cap satisfacció. El president McKinley va declarar la guerra a Espanya el 1898, va desembarcar tropes a Puerto Rico i a Guántanamo i va encerclar la flota espanyola, de vaixells de fusta, a Santiago de Cuba. Quan la flota espanyola va intentar trencar el cercle, va ser enfonsada per la flota nordamericana de vaixells moderns. Pel Tractat de París, Cuba esdevenia independent sota “protecció” dels EUA, i Espanya cedia Puerto Rico i les Filipines als EUA (en aquest darrer cas, a canvi de 20 milions de dòlars).
Cuba va esdevenir independent el 1902, si bé l'esmena Platt, votada pel congrés dels EUA i incorporada a la constitució cubana, donava als EUA capacitat d'intervenció a la vida política cubana.
A finals de segle: Filipines.
A Filipines, Espanya hi tenia interessos econòmics basats en el tabac, però molt poca població de procedència peninsular. Les fases de la guerra són semblants a Cuba:
- Insurrecció i primeres etapes (1896): Insurrecció comandada per José Rizal. El capità general Polavieja hi va fer una forta repressió i va condemnar Rizal a mort.
- Intent de concessions del nou govern Sagasta (1897)
- Intervenció nordamericana (1898): desastre de la flota espanyola a Cavite i aplicació del Tractat de París.
Els EUA van dominar les Filipines fins el 1941 quan, en el context de la Segona Guerra Mundial, va ser envaïdes pel Japó. Recuperades pels EUA, les Filipines van obtenir la independència el 1946, si bé s'hi va mantenir una forta influència nordamericana.
A finals de segle: Puerto Rico
A Puerto Rico no hi va haver insurrecció. El novembre de 1897 es va publicar la Carta Autonómica, que impulsava a l'illa un règim d'autonomia com a conseqüència de la política negociadora de Sagasta davant la crisi colonial. Va entrar en vigor el febrer de 1898 però al juliol es va produir la invasió dels EUA.
Pel Tractat de París, Espanya cedia Puerto Rico als EUA. amb les lleis Foraker (1900) i Jones (1917), els EUA van administrar directament l'illa fins que el 1952 va esdevenir estat associat, que és la situació actual.
Les Carolinas i les Marianas
L'illa de Guam (a les illes Marianas) també va ser cedida als EUA pel Tractat de París, i només van restar a Espanya la resta de les Marianas i les Carolinas, que van ser venudes a Alemanya per 20 milions de marcs el 1899.
Catalunya i les colònies
Cuba havia sigut un lloc d’emigració catalana important, on havien obert botigues. Els nous immigrants hi anaven aprofitant els lligams familiars i de veïnatge (eren els “indians”). Cuba també era un important mercat de productes tèxtils.
Només els federals i els anarquistes van criticar la guerra i el fet que fossin les classes populars les que fornissin els reclutes d’un exèrcit que combatia amb pèssimes condicions i amb molta mortalitat. Els partits dinàstics catalans, les associacions d’empresaris i la major part dels catalanistes recolzaven la posició espanyola. El catalanisme, en concret, va valorar bé el projecte d’autonomia de Cuba (perquè esperava també una solució semblant per a Catalunya), alhora que demanava el respecte als interessos econòmics dels espanyols peninsulars i de la indústria catalana. Es donà, tanmateix, un cert ventall d'opinions, des de La Renaixença (portaveu oficiós de la Unió Catalanista) que donava suport a la posició esmentada d'autonomia amb respecte als interessos econòmics espanyols, a La Veu de Catalunya (portaveu dels Cambó i Prat de la Riba que aviat serien els dirigents del catalanisme conservador hegemònic) que criticava sobretot el cost de la guerra, fins a La Veu del Montserrat (del grup vigatanista) que evolucionà des d'una posició més espanyolista i de defensa de totes les actuacions per conservar Cuba cap a una altra de més propera a La Renaixença.
Documents
