El sindicalisme sorgeix a Espanya, i concretament a Catalunya, el 1840, sota la forma d’associacions d’ofici, o sigui, associacions que agrupaven els treballadors d’un ofici concret: teixidors, filadors, fusters, etc.
Reprimits durant la Dècada Moderada, van ressorgir en 1854-55 i aleshores es van estendre per diverses regions d’Espanya. El sindicalisme sorgia com una eina dels treballadors, sobretot els de la indústria, per defensar el seu nivell de sous i les condicions de treball.
El marxisme (dit també pels seus seguidors “socialisme científic”) té el seu origen en Karl Marx (1818-83), autor d’El Capital. L’anarquisme tindrà la seva personalitat més rellevant en Mikhaïl Bakunin (1814-76), que va publicar múltiples pamflets i articles, com el Catecisme revolucionari (1866). Les característiques del seu pensament són les següents:
La Constitució de 1876 va garantir el dret dels espanyols “[…] de asociarse para los fines de la vida humana”, però tot sembla indicar que els successius governs continuaven considerant vàlida la Circular de 1875, i no va ser fins el 1881 quan un govern liberal es va proposar fer una llei per permetre un dret d'associació més ampli. El govern conservador de 1884-85 ho va aturar i la llei no es va aprovar fins el 1887, amb els liberals al poder. Els inicis de la discussió d'aquesta llei, el 1881, va coincidir amb una altra Circular del Ministeri de la Governació que deia que el govern volia garantir tots els drets als espanyols, que va ser aprofitada pels sindicats per reorganitzar-se.
Així, la gran majoria de sindicats van ser il·legals des del 1874 fins al 1881 i del 1881 al 1887 es va produir una situació d'alegalitat: els sindicats no eren permesos però es toleraven. Finalment, el 1887 es van aprovar els sindicats, si bé les vagues van ser considerades sedició fins el 1909 i les lleis antianarquistes de 1896/97 van permetre a Barcelona una acció policial abusiva i indiscriminada conra els sindicats.
A la banda anarquista, van aprofitar el nou clima de 1881 per organitzar la FTRE.
A la banda socialista, es va fundar la UGT el 1888, mentre que gràcies a una major permissivitat amb els partits, el 1879 s'havia fundat el PSOE.
Gràcies al seu moderantisme les Tres Clases de Vapor no havien sigut dissoltes pel general Pavía, si bé van pràcticament desaparèixer fins el 1881. Gràcies a la nova permissivitat es van reorganitzar el 1881 i van aconseguir agrupar de 15 a 20.000 obrers. Com que eren d'ideologia antibakuninista pròxima al marxisme no es van integrar a la FTRE i van afavorir la creació de la UGT el 1888. A final de segle van entrar en crisi i van desaparèixer el 1916.
L'anarquisme
—Manifiesto aprobado en el Congreso de fundación de la FTRE (Barcelona, 25 de septiembre de 1881)
Los delegados del congreso declaran que los derechos individuales son por su naturaleza imprescriptibles e ilegislables; que el sufragio universal, el derecho de asociación, la libertad de imprenta, así como la autonomía del individuo, del municipio, de la comarca y de la región, no serán una verdad mientras no se transforme la propiedad individual en colectiva, para que, entrando las colectividades obreras a tomar posesión en usufructo de las fábricas, talleres, ferrocarriles, máquinas y herramientas, como igualmente de las materias primas, suelo, subsuelo, minas, etcétera, quede por sólo este hecho el individuo emancipado económicamente […]
Nuestra organización, puramente económica, es distinta y opuesta a la de todos los partidos políticos burgueses y políticos obreros, puesto que así como ellos se organizan para la conquista del poder político, nosotros nos organizamos para que los estados políticos y jurídicos actualmente existentes, queden reducidos a funciones puramente económicas, estableciendo en su lugar una libre federación de libres asociaciones de productores libres
La Mano Negra a Andalusia . Font: Javier Paniagua, Breve historia del anarquismo, Nowtilus, 2012, p.110-112
A la Mano Negra se la va acusar d’assassinats i de la insurrecció de Jerez de 1892, feta al crit de “Visca l’anarquia” i que demanava treball i repartiment de terres . Malgrat que la FTRE es va desentendre de la Mano Negra, la repressió també la va afectar de ple i pràcticament va desaparèixer com a organització sindical a finals de la dècada de 1880.
El sindicalisme tornaria ser permès durant el Sexenni revolucionari, ja que la Constitució de 1869 establia que “tampoco podrá ser privado ningún español: [...] Del derecho de asociarse para todos los fines de la vida humana que no sean contrarios a la moral pública”, si bé es va establir un control sobre les activitats de les associacions existents i el govern tenia capacitat de suspendre les associacions que al seu parer incomplissin la legislació vigent.
Va ser durant el Sexenni democràtic que es van difondre a Espanya l'anarquisme i el marxisme.
A l’Europa de la segona meitat del segle XIX, el marxisme i l’anarquisme es van consolidar com les dues grans crítiques de les injustícies del capitalisme. S’adreçaven als obrers per instaurar un nou sistema social i se’ls anomena internacionalistes perquè la difusió de les seves idees es produirà amb l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o 1a Internacional (1864-1881).
El marxisme (dit també pels seus seguidors “socialisme científic”) té el seu origen en Karl Marx (1818-83), autor d’El Capital. L’anarquisme tindrà la seva personalitat més rellevant en Mikhaïl Bakunin (1814-76), que va publicar múltiples pamflets i articles, com el Catecisme revolucionari (1866). Les característiques del seu pensament són les següents:
Diferències teòriques entre anarquisme i socialisme
Com s'ha dit, l’Internacionalisme va arribar a Espanya durant el Sexenni. El 1868 Giuseppe Fanelli arriba a Espanya per difondre l’AIT però en realitat difon l’anarquisme. El 1870 es funda a Barcelona la Federació Regional Espanyola de la AIT (FRE).
La FRE defensava l'apoliticisme, el col·lectivisme, l'antiestatisme i la revolució social. Va agrupar bona part dels sindicats espanyols, organitzats en sindicats d'ofici connectats en federacions locals, que constituïen la Federació Regional. Es regia per un consell federal, sensiblement dominat pels bakuninistes. Arribà a tenir al voltant de 30.000 afiliats i més de 200 federacions locals (Diccionari d'Història de Catalunya, Ed62 /El Punt, 1999).
A partir de 1871 es difon a Espanya el socialisme de la mà de Paul Lafargue, gendre de Karl Marx. L’anarquisme prengué importància sobretot a Catalunya i Andalusia, i el 1872 expulsaren els socialistes de la FRE i aquests fundaren la Nueva Federación Madrileña el 1872 i la Nueva Federación Española el 1873, però foren un grup molt minoritari.
Els marxistes de la NFM també foren reconeguts per l'AIT i, de fet en continuaren formant part quan, el setembre de 1872, bakuninistes i marxistes trencaren definitivament al si de l'AIT. Des d'aleshores, l'AIT fou marxista (fins que desaparegué, el 1876) i fou a ella que restà afiliada la Nueva Federación Española, mentre que la FRE s'afilià a la Internacional anarquista (que tingué també una curta vida: 1872-77).
Cal tenir en compte que d'una manera o d'una altra, tots els sindicats de l’època, anarquistes i socialistes, tenien l’estructura de sindicats d'ofici, federacions locals, i federacions estatals. Sovint aquests sindicats locals continuaven existint malgrat que les federacions regionals o estatals fessin fallida. A Catalunya també hi havia les Tres Classes de Vapor (1869-1916), sindicat reformista amb una gran implantació al tèxtil.
Les Tres Classes de Vapor eren un sindicat tèxtil reformista i pro-republicà que congregava la major part de filadors, teixidors i aprestadors, organitzat de manera federativa i amb una forta presència a Barcelona i poblacions veïnes. S'integrà a la FRE i de 1872 a 1882 formà part de la Unió Manufacturera (Diccionari d'Història de Catalunya, Ed62 /El Punt, 1999)La Unió Manufacturera va ser el resultat de la Unió de les TCV amb la societat de teixidors a mà i va arribar a tenir 30.000 afiliats. Es va dissoldre el 1874.
El 1874 van tornar les prohibicions.
"El Gobierno de la República ha anunciado ya que su principal propósito es asegurar el orden y mantener en pie los fundamentos de la sociedad española, minada hasta hoy por predicaciones disolventes y locas teorías. Resuelto á no ceder en el camino emprendido por ningún género de consideraciones ni ante dificultades de ninguna especie, se cree en el deber de extirpar de raíz todo germen de trastornos, persiguiendo hasta en sus más disimulados y recónditos abrí os á los perturbadores de la tranquilidad pública y á toda sociedad que, como la llamada Internacional, atente contra la propiedad, contra la familia y demás bases sociales. En su consecuencia, el Poder Ejecutivo de la República ha tenido á bien decretar lo siguiente:El 1875, ja iniciada la Restauració, una Circular del Ministeri de la Governació va prohibir les associacions polítiques i només es van autoritzar "las Sociedades dedicadas á objetos conocidamente benéficos, científicos y literarios, y los círculos ó casinos de puro recreo".
Artículo 1.º Quedan disueltas desde la publicación de este decreto todas las reuniones y sociedades políticas en las que de palabra ú obra se conspire contra la seguridad pública, contra los altos y sagrados intereses de la patria, contra la integridad del territorio español y contra el poder constituido.
La Constitució de 1876 va garantir el dret dels espanyols “[…] de asociarse para los fines de la vida humana”, però tot sembla indicar que els successius governs continuaven considerant vàlida la Circular de 1875, i no va ser fins el 1881 quan un govern liberal es va proposar fer una llei per permetre un dret d'associació més ampli. El govern conservador de 1884-85 ho va aturar i la llei no es va aprovar fins el 1887, amb els liberals al poder. Els inicis de la discussió d'aquesta llei, el 1881, va coincidir amb una altra Circular del Ministeri de la Governació que deia que el govern volia garantir tots els drets als espanyols, que va ser aprofitada pels sindicats per reorganitzar-se.
Així, la gran majoria de sindicats van ser il·legals des del 1874 fins al 1881 i del 1881 al 1887 es va produir una situació d'alegalitat: els sindicats no eren permesos però es toleraven. Finalment, el 1887 es van aprovar els sindicats, si bé les vagues van ser considerades sedició fins el 1909 i les lleis antianarquistes de 1896/97 van permetre a Barcelona una acció policial abusiva i indiscriminada conra els sindicats.
A la banda anarquista, van aprofitar el nou clima de 1881 per organitzar la FTRE.
A la banda socialista, es va fundar la UGT el 1888, mentre que gràcies a una major permissivitat amb els partits, el 1879 s'havia fundat el PSOE.
Gràcies al seu moderantisme les Tres Clases de Vapor no havien sigut dissoltes pel general Pavía, si bé van pràcticament desaparèixer fins el 1881. Gràcies a la nova permissivitat es van reorganitzar el 1881 i van aconseguir agrupar de 15 a 20.000 obrers. Com que eren d'ideologia antibakuninista pròxima al marxisme no es van integrar a la FTRE i van afavorir la creació de la UGT el 1888. A final de segle van entrar en crisi i van desaparèixer el 1916.
L’anarquisme va fundar la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el 1881 per intentar adaptar-se a la legalitat, i el 1882 tenia 60.000 afiliats, sobretot a Catalunya, València i Andalusia. Hi ha diverses tendències a Espanya:
- Tendència sindical, majoritària a Catalunya, que dona prioritat a l’organització de masses. Culmina a inicis del segle XX amb la fundació de Solidaritat Obrera (1907) i de la CNT (1910).
- Tendència individualista i violenta, present una mica arreu d’Espanya. Joan Oliva atempta el 1878 contra Alfons XII; el 1886 hi ha un atemptat contra la seu de la patronal barcelonina; el 1893 contra Cánovas del Castillo i contra el Liceu; el 1896 contra la processó del Corpus a Barcelona; el 1897 Cánovas és assassinat.
- L'atemptat contra la processó de Corpus del 1896 va desencadenar un procés repressiu que va ser conegut com el procés (o processos) de Montjuïc: "Amb el nom de procés de Montjuïc ha passat a la història la causa judicial i política que es proposava aclarir les circumstàncies i els autors de l’atemptat que va produir-se el 7 de juny de 1896 al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, en el transcurs de la processó de Corpus, i que va causar dotze morts i una cinquantena de ferits. En realitat, però, va convertir-se en una gran campanya de repressió contra el moviment obrer en general, i anarquista en particular.
Com a resultat d’un procés judicial completament arbitrari, el 4 de maig de 1897 van ser executats cinc homes innocents al castell de Montjuïc. Una gran campanya internacional va denunciar al món els abusos i l’arbitrarietat del sistema polític de la Restauració. En general, el moviment obrer s'orientava cap a la tàctica de les vagues generals, però la resposta brutal dels governs oligàrquics de la Restauració va radicalitzar les postures i va alimentar les tesis dels grups partidaris de l’acció directa, en una espiral sense sortida. Entre el 1884 i el 1900, només a Barcelona, van esclatar una seixantena d’artefactes que van causar trenta-vuit morts (Font: Ajuntament de Barcelona) - Tendència més insurreccional, majoritària a Andalusia.
Los delegados del congreso declaran que los derechos individuales son por su naturaleza imprescriptibles e ilegislables; que el sufragio universal, el derecho de asociación, la libertad de imprenta, así como la autonomía del individuo, del municipio, de la comarca y de la región, no serán una verdad mientras no se transforme la propiedad individual en colectiva, para que, entrando las colectividades obreras a tomar posesión en usufructo de las fábricas, talleres, ferrocarriles, máquinas y herramientas, como igualmente de las materias primas, suelo, subsuelo, minas, etcétera, quede por sólo este hecho el individuo emancipado económicamente […]
Nuestra organización, puramente económica, es distinta y opuesta a la de todos los partidos políticos burgueses y políticos obreros, puesto que así como ellos se organizan para la conquista del poder político, nosotros nos organizamos para que los estados políticos y jurídicos actualmente existentes, queden reducidos a funciones puramente económicas, estableciendo en su lugar una libre federación de libres asociaciones de productores libres
A la Mano Negra se la va acusar d’assassinats i de la insurrecció de Jerez de 1892, feta al crit de “Visca l’anarquia” i que demanava treball i repartiment de terres . Malgrat que la FTRE es va desentendre de la Mano Negra, la repressió també la va afectar de ple i pràcticament va desaparèixer com a organització sindical a finals de la dècada de 1880.
Vigència de les organitzacions anarquistes:
- FTRE: 1881-88
- Organització anarquista de la Regió Espanyola: 1888-89, formada pels anarquistes de la FTRE més aliens al sindicalisme.
- Federació Espanyola de Resistència al Capital: 1888-1900, continuació de la FTRE amb els sectors més sindicalistes, però d'escassa activitat.
- Federació Regional de Societats de Resistència de la Regió Espanyola: 1900-1907, continuació de la FERC, però amb poca activitat.
El socialisme
El 1879 els socialistes es van reorganitzar i van fundar el PSOE a Madrid i el 1888 la Unió General de Treballadors a Barcelona. Van tenir afiliats sobretot a Madrid, Astúries i el País Basc. El PSOE, el líder del qual era Pablo Iglesias, es va afiliar a la IIa Internacional, una organització creada per partits socialistes el 1889 i que es va dissoldre el 1916.
Manifest fundacional del PSOE:
Considerando que esta sociedad es injusta porque divide a sus miembros en dos clases desiguales y antagónicas, una –la burguesía– que poseyendo los instrumentos de trabajo es la clase dominante; otra –el proletariado– que, no poseyendo más que su fuerza vital, es la clase dominada. [...] El Partido Socialista Obrero declara que tiene por aspiración: 1.º) La posesión del poder político por la clase trabajadora. 2.º) La transformación de la propiedad individual y corporativa de los instrumentos de trabajo en propiedad común de la sociedad entera. (Entendemos por instrumentos de trabajo la tierra, las minas, los transportes, las fábricas, máquinas, capital-moneda, etc.) 3.º) La organización de la sociedad sobre la base de la federación económica, el usufructo de los instrumentos de trabajo por las colectividades obreras, garantizando a todos sus miembros el producto total de su trabajo, y la enseñanza integral a los individuos de ambos sexos en todos los grados de la ciencia, de la industria y de las artes. En suma: el ideal del Partido Socialista Obrero es la completa emancipación de la clase trabajadora, es decir, la abolición de todas las clases sociales y su conversión en una sola de trabajadores libres e iguales, honrados e inteligentes
Font: J. J. MORATO, Pablo Iglesias educador de muchedumbres, Barcelona, 1968, pp. 49-51
Propuesta de UGT al Congreso de Zurich de la II Internacional (1893):
La Unión General de Trabajadores se propone: 1º. Reunir en su seno las diversas organizaciones obreras (Sociedades de oficios, Federaciones locales o Uniones nacionales) que tengan por fin la mejora y la defensa de las condiciones de trabajo por medio de la resistencia. 2º. Provocar la creación de nuevas Sociedades de oficios donde estas no existan y ayudarlas para que constituyan Federaciones locales y Uniones nacionales. 3º. Poner en práctica el principio de solidaridad entre las organizaciones adheridas, conforme a las prescripciones de los presentes estatutos. 4º. Establecer las relaciones más estrechas posibles con las organizaciones obreras de otros países que sigan el mismo fin que esta Unión, y poner en práctica con ellas del mismo modo, tanto como sea posible, el principio de solidaridad. 5º. Reclamar a los poderes públicos leyes que favorezcan los intereses del trabajo, como la jornada laboral de 8 horas, la fijación del salario mínimo y la igualdad de salario para los obreros de uno y otro sexo.
Font: Memoria al Congreso Internacional de Zurich del delegado de UGT en España (1893)
Manifest fundacional del PSOE:
Considerando que esta sociedad es injusta porque divide a sus miembros en dos clases desiguales y antagónicas, una –la burguesía– que poseyendo los instrumentos de trabajo es la clase dominante; otra –el proletariado– que, no poseyendo más que su fuerza vital, es la clase dominada. [...] El Partido Socialista Obrero declara que tiene por aspiración: 1.º) La posesión del poder político por la clase trabajadora. 2.º) La transformación de la propiedad individual y corporativa de los instrumentos de trabajo en propiedad común de la sociedad entera. (Entendemos por instrumentos de trabajo la tierra, las minas, los transportes, las fábricas, máquinas, capital-moneda, etc.) 3.º) La organización de la sociedad sobre la base de la federación económica, el usufructo de los instrumentos de trabajo por las colectividades obreras, garantizando a todos sus miembros el producto total de su trabajo, y la enseñanza integral a los individuos de ambos sexos en todos los grados de la ciencia, de la industria y de las artes. En suma: el ideal del Partido Socialista Obrero es la completa emancipación de la clase trabajadora, es decir, la abolición de todas las clases sociales y su conversión en una sola de trabajadores libres e iguales, honrados e inteligentes
Font: J. J. MORATO, Pablo Iglesias educador de muchedumbres, Barcelona, 1968, pp. 49-51
Propuesta de UGT al Congreso de Zurich de la II Internacional (1893):
La Unión General de Trabajadores se propone: 1º. Reunir en su seno las diversas organizaciones obreras (Sociedades de oficios, Federaciones locales o Uniones nacionales) que tengan por fin la mejora y la defensa de las condiciones de trabajo por medio de la resistencia. 2º. Provocar la creación de nuevas Sociedades de oficios donde estas no existan y ayudarlas para que constituyan Federaciones locales y Uniones nacionales. 3º. Poner en práctica el principio de solidaridad entre las organizaciones adheridas, conforme a las prescripciones de los presentes estatutos. 4º. Establecer las relaciones más estrechas posibles con las organizaciones obreras de otros países que sigan el mismo fin que esta Unión, y poner en práctica con ellas del mismo modo, tanto como sea posible, el principio de solidaridad. 5º. Reclamar a los poderes públicos leyes que favorezcan los intereses del trabajo, como la jornada laboral de 8 horas, la fijación del salario mínimo y la igualdad de salario para los obreros de uno y otro sexo.
Font: Memoria al Congreso Internacional de Zurich del delegado de UGT en España (1893)
