D'esquerra a dreta, Alfons XII i la seva segona esposa, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, Antonio Cánovas del Castillo i Práxedes M. Sagasta
La Constitució de 1876 (vàlida fins el 1931) era monàrquica, bicameral i establia la sobirania compartida entre el rei i les Corts. La figura del rei era sagrada i inviolable, podia vetar les lleis i en ell residia el poder executiu. El poder legislatiu residia de forma conjunta en les Corts amb el rei. Congrés i Senat eren dos òrgans colegisladors amb les mateixes facultats. El Congrés era electiu i el Senat estava format per senadors per dret propi (grans d’Espanya, capitans generals, ...) i senadors nomenats per la corona (amb un total de 180) i senadors escollits per sufragi corporatiu (uns altres 180). El poder judicial residia en tribunals independents.L’organització de l’Estat era centralista, basada en províncies i diputacions. Les províncies d’ultramar serien regides per lleis especials, i Cuba i Puerto Rico tindrien representants a les Corts.
La religió catòlica era la de l’Estat, que mantindria el clergat catòlic, mentre que altres religions es podien professar de forma privada. La Constitució deixava en mans de lleis específiques la regulació del sufragi i dels drets garantits per la Constitució:
Art. 13. Todo español tiene derecho:
- De emitir libremente sus ideas y opiniones, ya de palabra, ya por escrito, valiéndose de la imprenta o de otro procedimiento semejante, sin sujeción a la censura previa.
- De reunirse pacíficamente.
- De asociarse para los fines de la vida humana.
- De dirigir peticiones individual o colectivamente al Rey, a las Cortes y a las autoridades.
Analitza la Constitució de 1876 a partir d'aquest esquema.
Antonio Cánovas del Castillo va ser l’arquitecte del sistema de la Restauració, de la seva Constitució i del funcionament del seu sistema de partits: un sistema bipartidista, amb dos grans partits dinàstics, que s’alternaven pacíficament en el poder. Eren dos partits de notables, cohesionats per vincles de dependència clientelar i relacions privades d’amistat i família, que coincidien en allò essencial (la monarquia, la Constitució, la propietat privada i l’Estat centralista) i que oferien matisos en la seva interpretació d’aquests elements centrals del règim:
La Restauració i el català
La Restauració va seguir les mateixes pautes que el període anterior pel que fa a la normativa sobre les llengües. Alguns exemples:
- 1881, Llei d'Enjudiciament Civil, que priva l'ús del català al jutjat
- 1896, es prohibeix parlar en català per telèfon (el 1904, en canvi, s'autoritzaran les converses privades i telegrames privat en "cualesquiera de los idiomas y dialectos hablados en Epaña" sempre que en les estacions comunicants hi hagi personal que els entengui i allà on "sea de esperar el frecuente empleo de un dialecto determinado" es designaran funcionaris que l'entenguin).
- 1902, s'obliga a l'ensenyament del catecisme en català
- La constitució de 1876 tampoc no deia res de les llengües.
- 1881, Llei d'Enjudiciament Civil, que priva l'ús del català al jutjat
- 1896, es prohibeix parlar en català per telèfon (el 1904, en canvi, s'autoritzaran les converses privades i telegrames privat en "cualesquiera de los idiomas y dialectos hablados en Epaña" sempre que en les estacions comunicants hi hagi personal que els entengui i allà on "sea de esperar el frecuente empleo de un dialecto determinado" es designaran funcionaris que l'entenguin).
- 1902, s'obliga a l'ensenyament del catecisme en català
- La constitució de 1876 tampoc no deia res de les llengües.
Liberals i conservadors a Catalunya:
Els conservadors catalans es situaven entre els més conservadors i catòlics del partit Liberal Conservador. Hi havia juristes com Manuel Duran i Bas, banquers com Manuel Girona, i periodistes com Joan Mañé i Flaquer. Es van oposar a la tolerància de cultes de la Constitució de 1876 i van defensar el dret civil català. Els liberals catalans recolzaven la polític reformista del partit Liberal Fusionista. Els seus líders eren antics progressistes com l’escriptor Víctor Balaguer i el jurista Francesc Rius i Taulet, que fou alcalde de Barcelona diverses vegades, destacant per una política de construcció de passeigs i zones d’esbarjo. Va ser alcalde durant l’Exposició Universal de 1888. Se li deu el monument a Colom , el mercat del Born, l’urbanització del Parc de la Ciutadella i les “golondrinas”.
El sistema electoral
La llei electoral de 1878, recolzada pels conservadors, donava el dret a vot a un escàs 5% de la població (sempre homes rics), mentre que la llei electoral de 1890, recolzada pels liberals, el va donar als homes majors de 25 anys, el 27% de la població –en els termes de l’època, un sufragi universal masculí.
Tanmateix, la característica electoral fonamental era que el resultat de les eleccions estava pactat de bon començament: els dos partits s’atribuïen un resultat electoral i negociaven l’ “encasillado”, o sigui, la llista de candidats del Govern que sortirien elegits a cada districte. Després, el govern enviava una circular per telègraf a cada governador civil i els trametia el nom del candidat que havia de ser escollit.
El governador civil a vegades manipulava directament el resultat. També hi havia a disposició de les autoritats tot un conjunt molt gran de recursos per manipular els resultats, des del dibuix de les pròpies circumscripcions electorals a la manipulació del cens o l’ús de mecanismes coercitius com l’amenaça o la violència directa. Però el que predominava a Espanya era el “vot captiu” en profit dels cacics, homes influents i rics a nivell de localitat o comarca que dominaven els vots bé a través de les tradicions actituds de deferència de la població rural cap als seus senyors bé a través de les relacions clientelars amb les quals els electors, en tant que “clients” d’un patró, obtenien algun benefici o favor a canvi dels seus vots.
Definició àmplia de "encasillado": Rosa Ana Gutiérrez i Rafael Zurita, "El encasillado en las elecciones de la España de la Restauración: Murcia y el País Valenciano en 1907", Historia Contemporánea, 22, 2001
Examen de PAU
L’”encasillado” en un acudit de 1893 (Blanco y Negro, 11/2/1893). Les dues primeres vinyetes van aparèixer a les PAU, pregunta 1 c: Comenteu el text següent que conté la font.
Después de pasar muchos Pésimos ratos, El Ministro encasilla Los candidatos. Y arreglado “el asunto” Del mejor modo, Dice mirando al cielo: “¡Dios sobre todo!”. A los Gobernadores Dice severo: “Coacciones y chanchullos Qamás tolero”. Los votos solamente quiero que valgan... Conque así, hagamos votos Porques estos salgan
L’acudit té dues vinyetes més: Y los aleccionados Gobernadores Dicen a los Alcaldes “Ojo, señores!”. A estos favorecidos Hay que sacarlos; Y no hay que hacer pucheros… sino volcarlos. Pero llega el momento, “salta” un cacique A quien en “su distrito” No hay quien replique. Y saca “con correctas formas sencillas” A los encasillados ¡De sus casillas!
Un altre acudit:
Font: PAU
El Pacte de "El Pardo"
A la mort d’Alfons XII el 1885, sense fills i estant la reina, Maria Cristina, embarassada del futur Alfons XIII, Cánovas del Castillo la convenç per entregar el poder als liberals per consolidar la monarquia. És l’anomenat el “Pacte del Pardo”, que garantirà la continuïtat del sistema i l’alternança dels dos grans partits. És també un bon exemple de com es canvia el president de govern i després es fan eleccions.
Pacte de El Pardo (1885). El “caldo gordo” cuinat per Sagasta per a Cánovas, i després per Cánovas per a Sagasta. Semanari Pequeñeces, 1897. La dona és una alegoria d’Espanya.
Pacte de “El Pardo” (font: PAU)
El Partit Conservador i el Partit Liberal després del sufragi universal (1890)
Després de la introducció del sufragi universal masculí, l'aparell caciquista es va mantenir. A diferència dels governants francesos, ni el Partit Conservador ni el Partit Liberal van voler impulsar la transparència electoral, com ho evidencia la continuïtat del frau en les eleccions dels anys següents. La pretensió dels dos grans partits va ser la continuïtat dels governs electors amb l'objectiu que l'executiu aconseguís una elevada majoria de diputats del mateix partit. La profunda i generalitzada pervivència de la ingerència del govern a les eleccions és excepcional en el context dels països europeus avançats (traduït i adaptat de Teresa Carnero, "Élites gobernantes y democratización inacabada (1890-1923)", HIstoria Contemporánea, 23, 2001),
Se sol destacar de la Restauració que va pacificar el territori espanyol i que va mantenir l’exèrcit apartat de la vida política. Per exemple, en uns apunts de l'IOC podem llegir:
Encara que el règim de la Restauració impulsat per Cánovas, i la constitució de 1876 tinguessin deficiències com a sistema liberal parlamentari, el fet es que havien suposat un pas positiu pel què fa a treure protagonisme als militars en la vida política.
L'ideal de Cánovas i Sagasta, el "civilisme" polític, on el protagonisme el tenien els responsables "civils" dels partits, i on la vida social estava regida per la constitució i les lleis. Això es contraposava al "militarisme" típic del regnat d'Isabel II, on el protagonisme de la vida política el tenien els caps l'exèrcit que havien dirigit els partits, la qual cosa donava peu a constants "pronunciaments" (cops d'estat) que alteraven les decisions del govern i impedien la normal representació del poble mitjançant les Corts
Aquesta afirmació és certa si tenim en compte:
- Es va posar fi molt ràpidament a la 3ª Guerra Carlista (vegeu l’apartat dedicat al carlisme)
- No hi va haver pronunciaments militars que posessin en risc el sistema polític i els presidents de govern eren civils
- Que l’exèrcit i la Guàrdia Civil (que també era un cos militar) eren gairebé l’únic recurs d’ordre públic dels governs. A través de l’estat de guerra i de la suspensió de garanties els drets bàsics reconeguts per la Constitució es posaven en entredit i aquest va ser el mode habitual de vida a Catalunya, i especialment a Barcelona, a causa de la conflictivitat social.
- Els sindicats van estar prohibits fins el 1887 i les vagues van ser considerades sedició fins el 1909. Les lleis antianarquistes de 1896/97 van permetre a Barcelona una acció policial abusiva i indiscriminada
Cánovas i l'exèrcit.
El entramado legal restauracionista encargó la defensa física del orden público en primer y casi único lugar al Ejército, considerado por Cánovas como «un instrumento del Estado; el primero, el más alto y el más noble, a mi juicio, para mantener la independencia nacional y la integridad del territorio, para defender el orden público y los intereses sociales». Por ello, las Fuerzas Armadas, fortalecidas en su papel semipolicial por la Ley Constitutiva del Ejército de 29 de noviembre de 1877, la Ley Orgánica de 1878 y la Ley Adicional de 19 de julio de 1889, debían ser «por largo plazo, quizá por siempre, robusto sostén del presente orden social e inevitable dique a las tentativas ilegales del proletariado, que no logrará por la violencia otra cosa sino derramar inútilmente su sangre en desiguales batallas». La asunción por parte del Ejército de las funciones de salvaguardia del orden interior no era una cuestión baladí. Por ese entonces, las fuerzas armadas regulares, incluyendo entre las mismas a la Guardia Civil, eran la única baza fiable para la construcción de un sistema estatal de orden público, además de ser uno de los pocos instrumentos vertebradores del nacionalismo español tal como había sido concebido e interpretado por las diversas corrientes liberales a lo largo del siglo XIX. En cambio, las fuerzas de seguridad del poder civil, lo que sería la policía, eran ineficaces.
