Les tendències republicanes
El republicanisme emergeix a Espanya a la dècada de 1840 com a crítica de l’estat liberal, que era centralista i marginava a les classes populars, i esdevé hegemònic durant el Sexenni democràtic, quan es va arribar a proclamar la 1ª República (febrer 1873 – desembre de 1874).
Tot i que el republicanisme hegemònic era el federal, hi havia altres tendències. Totes tenien en comú la república com a forma d’Estat, la crítica del sistema de la Restauració, les reformes socials per afavorir els sectors socials més necessitats (cooperativisme, crèdits barats, intervenció de l’Estat), la fe en el progrés científic i educatiu, i la laïcitat. Alhora, cada branca del republicanisme oferia variants sobre aquests punts fonamentals.Aquests partits no deixaven de ser partits de notables, molt vinculats a figures polítiques concretes, i que, per tant, no aconseguiren sobreviure a la mort dels seus líders ni adaptar-se a la política de masses que emergí a començaments del segle XX. Els principals partits eren:
- Partit Republicà Democràtic Federal (1868-1910). Gran partit republicà de la primera etapa de la Restauració. Hereu del Partit Demòcrata de mitjans del segle XIX (el primer partit republicà ben organitzat a nivell espanyol), liderat per Pi i Margall, mantingué l’ideari del projecte de Constitució de 1873 i propostes de reforma social com els jurats mixtos de patrons i obrers i l’expropiació de les terres dels grans propietaris que no fossin conreades i la seva entrega a petits pagesos.
- Partit Republicà Progressista (1880-1912) Liderat per Manuel Ruiz Zorrilla, fou el segon gran partit republicà. Es diferenciava del PRDF per la seva proposta d’estat descentralitzat però no federal, propostes més tèbies de reformisme social i una clara tendència a la insurrecció. En crisi des de la mort de Ruiz Zorrilla el 1895, va formar part de la Unió Republicana (1903-10) i es va acabar integrant al Partit Reformista de Melquíades Álvarez (1912)
- Partit Republicà Centralista (1887-1908). Es va escindir del Partit Republicà Progressista. Liderat per Nicolás Salmerón, era centralista i oposat a la pràctica insurreccional de Manuel Ruiz Zorrilla. Es va dissoldre a la mort de Salmerón (1908)
- Partit Demòcrata Possibilista (1876-1890). Liderat per Emilio Castelar. No qüestionava la monarquia i en aconseguir-se el 1890 la seva gran reivindicació, el sufragi universal masculí, s’integrà al Partit Liberal Fusionista
Conspiracions, activitat electoral i lideratges
L’activitat conspirativa va ser intensa en els primers anys de la Restauració, fins l’intent d’insurrecció que va protagonitzar el general Villacampa el 1886, conxorxat amb Ruiz Zorrilla. Des d’aleshores va predominar l’acció política electoral i l’intent de presentar-se a les eleccions al Congrés, amb algun èxit com el de la Unió Republicana de 1893, poc després d’instaurar-se el sufragi universal masculí, que aplegà federals, progressistes i centralistes, i que obtingué cap al 10% dels escons del Congrés.
Els líders dels principals partits havien sigut tots líders polítics del Sexenni: Pi i Margall, Salmerón i Castelar havien siguts presidents de la 1ª República, i Ruiz Zorrilla, president de govern (amb Amadeu I, i no esdevingué republicà fins el 1874). A Catalunya predominava el PRDF, amb polítics com Estanislau Figueras (que també va ser president de la 1ª República) i Josep M. Vallès i Ribot.
Projecte de Constitució republicana de 1873
Es tractava d’una constitució republicana, fonamentada en la sobirania nacional (“resideix en tots els ciutadans) i bicameral. El poder executiu residia en el consell de ministres, que actuava sota la direcció d’un President (no confondre aquest president amb el President de la República, que exercia un “poder de relació” o dignitat màxima de la República amb competències diverses com les de les relacions internacionals). El poder legislatiu residia en les Corts, formades per dos òrgans colegisladors: el Congrés, elegit per sufragi universal masculí dels majors de 20 anys, i el Senat, elegit per les Corts dels diferents estats (amb 4 representants per estat). El poder judicial residia en tribunals col·legiats independents.
L’organització de l’Estat era la república federal, amb repartiment de poders entre el municipi, els Estats i l’Estat federal. Cadascun dels estats hauria de tenir una constitució (que hauria de ser aprovada per les Corts federals), unes Corts, un govern, i un poder judicial, i tindria competències sobre “su política propia, su industria, su hacienda, sus obras públicas, sus caminos regionales, su beneficencia, su instrucción y todos los asuntos civiles y sociales que no hayan sido por esta Constitución remitidos al Poder federal”, mentre que el poder federal regiria sobre relacions internacionals, exèrcit, infraestructures federals, codis generals, unitat de moneda i pesos i mesures, i “montes, minas y canales de riego”. Els conflictes entre estats i entre estats i el poder federal es dirimirien pel Tribunal Suprem de la Federació.
Els Estats serien “Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas”, mentre que les Filipines i les possessions d’Àfrica “a medida de sus progresos, se elevarán a Estados por los poderes públicos”.
La constitució establia la separació entre església i Estat, garantia la llibertat de cultes, i establia un ampli catàleg de llibertats de més de 30 articles que no podien ser limitats per altres lleis: llibertats individuals, d’opinió, de reunió i associació, i de petició.
D’acord amb la idea que cada Estat havia de tenir també la seva pròpia constitució, el projecte de constitució de l’estat de Catalunya va ser proposat pel PRDF de Catalunya, dirigit per Josep M.Vallès, el 1883. Especificava amb detall les competències de l’Estat català i suposa l’exemple més acabat de proposta federal per a Catalunya, deixant clar que l’Estat català era “sobirà i autònom” i que les funcions de l’Estat federal eren una “delegació”. Entre les principals novetats hi havia el sufragi femení (encara que limitat a les dones que tinguessin “títol acadèmic i professional”) i uns incipients drets socials.
A redós del projecte català, Pi i Margall va impulsar la renovació del projecte de Constitució federal de 1873 i el PRDF va elaborar el pojecte de Constitució de 1883, que s’inspirava en gran mesura en el projecte català. Entre els canvis que proposava el projecte de 1883 hi ha l’assumpció del poder executiu pel president de la República (com als EUA), una preocupació per la igualtat social de tots els espanyols i un aprofundiment de la sobirania dels Estats. També es va elaborar un projecte de Constitució de l’Estat d’Andalusia. La constitució d’Andalusia també reconeixia el sufragi femení (igualment limitat), i, de manera explícita, el dret de vaga i la “resistència solidària” i el dret a l’assistència per aquells que no poguessin treballar.
Projecte de constitució de l’Estat de Catalunya, 1883
Analitza el projecte de constitució de l'Estat de Catalunya a partir d'aquest esquema- Organització de l'estat: Determinació de les facultats que l’Estat de Catalunya, en us de sa sobirania, delegaria á la Federació ó conjunt dels Estats Espanyols ó Ibérichs, articles 1 a 9 [p.25-27] pàgines digitals 43-44
- Organització de Catalunya: títol I article 1, i tot el títol IV articles 48 a 55 [pàgines 28 i 38] pàgines digitals 45 i 50.
- Estat/església: títol III article 42 [p.37] pàgina digital 49
