Aquesta pàgina forma part de la secció d'Història del Món Contemporani de 1r de Batxillerat
L'avenç de la revolució: la Convenció
Durant el setembre de 1792 es van fer eleccions amb sufragi universal masculí però amb molt poca participació (d'un 10%, aproximadament), i la cambra que en va resultar, la Convenció, es va reunir per primera vegada el 20/9/1792. Socialment la Convenció era burgesa, però políticament estava dividida en tres grups: els "girondins", la "plana", i la "muntanya". Els "girondins" (el 21% de l'assemblea) eren probablement més benestants, partidaris del liberalisme econòmic i del sufragi censatari i més disposats a arribar a alguna mena de pacte amb el rei. La "plana" era el grup majoritari (52%), al "centre" de l'assemblea, i s'anirà decantant majoritàriament per les mesures més radicals. Els membres de la "muntanya" (formada majoritàriament per "jacobins") eren el 27% i estaven més disposats a pactar amb el moviment popular que s'havia anat consolidant a les ciutats (sans-culottes) i més partidaris de la democràcia i de mesures d'intervenció social de l'economia, i molt més clarament republicans. L'auge de la mobilització popular es va traduir en l'auge de clubs polítics de tota mena.
L'obertura de la nova assemblea va coincidir amb la victòria francesa de Valmy (20/9/1792), que va aconseguir fer retirar momentàniament a les tropes prussianes, però durant tot el 1793 la guerra es va mantenir a les fronteres de França en el marc de les guerres de la 1a Coalició.
De primer, predominaren a la Convenció les propostes girondines (Convenció girondina, 21/9/1792 - 2/6/1793). El mateix 21 s'abolí la monarquia, es proclamà la república i s'inicià un nou calendari amb la data de l'any I de la Revolució. Però en el judici que es féu al monarca per traïció, els girondins no foren capaços d'imposar una solució pactada amb la monarquia mentre que els jacobins aconseguiren d'imposar la pena de mort, que es concretà en l'execució de Lluís XVI el 21/6/1793
Execució de Lluís XVI: Journée du 21 janvier 1793 la mort de Louis Capet sur la place de la Révolution : présentée à la Convention nationale le 30 germinal par Isidore Stanislas Helman, BNF, Viquipèdia).
A la pressió dels exèrcits estrangers s'afegí la revolta de la Vendée el març de 1793, i, a causa de l'escassetat, hi hagué saquejos a les botigues. En aquest context, es construiren institucions extraordinàries per fer front a la crisi i perseguir a tot aquell que s'oposés, per una raó o una altra, al govern: un Tribunal revolucionari, una xarxa de Comitès de Vigilància i, finalment, el Comitè de Salvació Pública, el 6/4/1793.
El 2/6/1793, una nova onada revolucionària portà els jacobins al poder, es detingueren els diputats girondins, i s'inaugurà la Convenció jacobina (2/6/1793-27/7/1794). A partir d'aquest moment, els jacobins governaren en aliança amb els moviment dels sans-culottes i portaren a terme un assaig de revolució que volia anar molt més enllà del liberalisme: la fixació de preus màxims dels productes (setembre de 1783) i dels salaris (juliol de 1794), la requisa dels productes agraris, i una Constitució (de l'any I o de 1793) que establí un règim d'assemblea o de democràcia directa. La Revolució culminà la seva tasca amb l'abolició de l'esclavitud (4/2/1794) i amb la substitució del culte catòlic per la Festa de l'Ésser suprem (8/6/1794) però també, en la seva obsessió per la unitat, amb la voluntat de fer desaparèixer totes les llengües de França que no fossin el francès (20/7/1794).
Fonamentant-se en les circumstàncies extraordinàries, la constitució no s'arribà a aplicar sinó que es governà de manera dictatorial a través del Comitè de Salut Pública, l'instrument principal del qual fou el Terror, contra la "dreta" (aristòcrates, girondins) i contra "l'esquerra" (Hébert i Enragés), mentre que la mobilització extrema de tots els recursos i les lleves en massa portà a la victòria en la guerra exterior, encara que no seria fins el 1795 que França es deslliuraria del temor d'una invasió estrangera. Aleshores, la guerra va continuar però ho va fer sobre els altres països i no a les fronteres franceses.
Adreçat als francesos de part dels caps dels exèrcits Catòlics i Reialistes, en nom de Sa Majestat cristianíssima Lluís XVII, Rei de França i de Navarra.
El cel es posa de banda de la més santa i la més justa de les causes. El signe sagrat de la creu de Jesucrist i l'estendard reial vencen les banderes sagnants de l'anarquia. Mestres dels cors i les ments, fins i tot més que de les ciutats i dels pobles, que ens donen els dolços noms de pares i d'alliberadors, és ara que creiem que hem de proclamar quins són els nostres objectius. Nosaltres sabem quin és el desig de França, que també és el nostre: recuperar i conservar per sempre la nostra santa religió catòlica, apostòlica i romana, i tenir un rei que és el nostre pare i protector. Patriotes, heu posat en lloc de la religió, l'ateisme; en lloc de les lleis, l'anarquia; en lloc d'un rei que va ser el nostre pare, homes que són els nostres tirans. (Font del text: traduït i adaptat d'Adresse aux Franc̜ais, de la part de tous les chefs des armées catholiques & royalistes, au nom de Sa Majesté très-chrétienne Louis XVII, roi de France & de Navarre, 1793, BNF . Gallica; de la imatge: insígnia dels revoltats, Viquipèdia).
Escrit dels sans-culottes d'una secció de París als seus representants. Afanyeu-vos representants del poble en fixar invariablement els preus dels articles de primera necessitat, els salaris del treball i els beneficis de la indústria i el comerç. Teniu el dret i el poder per a fer-ho. Us diran els aristòcrates, els reialistes, els moderats, els intrigants, que això és atemptar contra la propietat, que ha de ser sagrada i inviolable! Sens dubte! Però no saben aquests brivalls que la propietat no ha de tenir altre objectiu que satisfer les necessitats físiques? La República ha d'assegurar a cadascú els mitjans per obtenir els articles de primera necessitat (Traduït i adaptat de la cita d'Albert Soboul, Comprender la Revolución francesa, Barcelona, Crítica, 1983, p.53)
La revolta no es va acabar del tot fins el desembre de 1793, quan va ser derrotada per les forces jacobines, que van dur a terme una duríssima repressió, sobretot a Lió (on es va arribar a plantejar de destruir del tot la ciutat), Marsella i Bordeus (a Toló, molts girondins van poder fugir amb la flota britànica) (Imatge: gravat de 1834 que representa la repressió jacobina contra Lió, amb l'ús de canons per executar les condemnes a mort dels revoltats - Viquipèdia).
Ciutadans. Tots els francesos han jurat de viure lliures o morir, tots han jurat resistir a l'opressió i destruir qualsevol tirania que atempti contra la sobirania del poble. És per això que a gairebé tots els Departaments el poble s'ha declarat en insurrecció per aquesta lliga criminal formada per una minoria facciosa i turbulenta que ha apagat la veu de la justícia i de la raó al santuari de les lleis i que sota el nom de Comitè Revolucionari de París té l'audàcia de venir a dictar imperiosament les seves ordres als representants del poble francès i que voldrien establir a tota França el sistema de terror que ja han instal·lat a París.
Heu aplaudit el desarmament de sospitosos de ser contrarevolucionaris que podien posar en perill la llibertat que tants de sacrificis us ha costat, però no pensàveu que els amics de les lleis i de l'ordre, aquells que només desitgen la seguretat de les persones i les propietats, serien considerats també homes perillosos, i que les armes servirien per armar aquella part del poble de París que, sense recursos, indústria ni principis, ha esdevingut l'instrument cec dels canalles que els han pres a sou.
Ens acusen de federalisme, però nosaltres no volem fragmentar la República, sinó que, al contrari, volem que tots els Francesos tinguin les mateixes lleis, els mateixos principis, el mateix objectiu, i que la República sigui una i indivisible (fragments de proclames federalistes, adaptats i traduïts, Archives Parlamentaires, 1787 a 1860, première série 1787 à 1789, LXIX)
- Declaració de drets:
- va més enllà de la declaració de 1789 i declara que "la finalitat de la societat és el benestar comú" (o la felicitat comuna)
- referma els drets de 1789 (que resumeix en igualtat, llibertat, seguretat i propietat) i hi afegeix el dret a l'assistència per als ciutadans pobres (que tenen dret a la subsistència, bé donant-los treball o socors); afegeix el dret a canviar la Constitució, a resistir a l'opressió i el dret a la insurrecció si el govern viola els drets del poble; garanteix el dret de reunió però no el d'associació. La sobirania resideix en el poble.
- Règim republicà.
- Manté la divisió de poders: legislatiu (assemblea legislativa unicameral escollida pel termini d'un any per sufragi universal directe dels homes de 21 anys i més amb domicili fixe), executiu (Consell executiu de 24 membres escollits per l'Assemblea legislativa entre els 72 candidats designats pels departaments amb sufragi universal masculí), judicial (jutges escollits pel poble)
- Concessió del dret de sufragi als homes de 21 anys o més amb domicili fixe, és a dir, pràcticament un sufragi universal masculí.
- Centralització de l'estat: la república, es diu, serà un i indivisible, amb l'estructura territorial de base geomètrica dels departaments, i amb uns codis comuns de lleis per a tota el regne.
- No es fa cap distinció entre França i els territoris d'ultramar, a diferència de la distinció entre "regne" i "imperi" que es feia el 1791.
Festa de l'Ésser Suprem, 1794, Museu Carnavalet, París (Viquipèdia)
Aquest culte s'oposava tant a l'ateisme dels partidaris d'Hébert (a la seva "esquerra") com al catolicisme dominant fins aleshores. La separació de l'Església i l'Estat s'havia iniciat amb la Constitució Civil del Clergat (agost de 1790), que desvinculava els clergues francesos de Roma, però el nou culte a l'Ésser Suprem anava més enllà: volia descristianitzar la societat, evitar la influència de l'Església i establir una nova religió que cohesionés els revolucionaris. Cal inscriure tots aquests elements en l'intent de la Revolució de crear una nova cultura, aliena a la catòlica dominant, i d'aquí el nou calendari, la descristianització dels cementiris o la dedicació dels temples catòlics al nou culte.
L'Ésser suprem de la Revolució venia a ser com un Déu cristià (increat, infinit, creador de la natura, ...) però amb els valors del jacobinisme.
Discurs de Robespierre sobre l'Ésser Suprem, 8/6/1794
Francesos republicans: l'Ésser Suprem no va crear els reis per devorar la raça humana; ell no va crear els sacerdots per lligar-nos com a animals vils al carro dels reis i donar al món un exemple de baixesa, orgull, perfídia, avarícia, disbauxa i mentida. Va crear l'univers per mostrar el seu poder i va crear els homes perquè s'ajudessin mútuament, per estimar-se els uns als altres i per arribar a la felicitat pel camí de la virtut (traduït i adaptat de Jean Deprun, 1972)
Es van fundar uns 60 clubs femenins a tot França, si bé sempre van ser una minoria en el conjunt de clubs polítics que hi havia. A París hi va haver el Club des Citoyennes Républicaines Révolutionnaires.
Els clubs femenins van fer seves les reivindicacions revolucionàries i a més van defensar reivindicacions especialment femenines, com l'accés als aliments (eren les dones les que anaven a comprar), a més de la igualtat dels homes i les dones. En definitiva, volien que les dones esdevinguessin ciutadanes, membres actives del "poble sobirà".
Discours prononcé a la Société des Citoyennes reúblicaines révolutionnaires par les citoyennes de la Section des Droits de l'Homme. La vostra societat és un dels elements del cos social, i no pas el menys essencial. La llibertat troba ací una escola nova. Les mares, les esposes i els infants venen a instruir-se i animar-se mútuament en la pràctica de les virtut socials. Heu trencat una de les baules de la cadena dels prejudicis que relegaven les dones dins l'esfera estreta de les seves llars i feien de la meitat dels individus éssers passius i aïllats (traduït i adaptat de l'original, Gallica)
Però a partir del setembre de 1793, en el marc del Terror, el jacobinisme va iniciar la seva ofensiva contra l'associacionisme femení, que va ser prohibit el 7/11/1793 i algunes líders femenines, executades, com ho van ser Olympe de Gouges i Manon Roland.
Informe sobre les societats femenines presentat a la Convenció, 30/10/1793. Hem de dir que aquesta qüestió és essencialment moral, i sense moral no hi pot haver república. En general, les dones són poc capaces de concepcions i meditacions elevades. Poden les dones exercir drets polítics, i participar activament en els assumptes del govern? Poden les dones deliberar reunides en associacions o societats polítiques populars? Sobre aquestes dues qüestions, el Comitè s'ha decidit per la negativa (traduït i adaptat de J.Gárriz / D.Torras, 1990)
Decret del 7/11/1793 de prohibició de les associacions femenines. Art. 1.- Els clubs i les Societats populars femenines, tinguin el nom que tinguin, queden prohibides (traduït i adaptat de J.Gárriz / D.Torras, 1990)
Le Père Duchesne, periòdic dels Hebertistes es presentava com un testimoni dels desitjos dels sans-culottes i es representava com un artesà en el seu taller, amb pipa, vestit de guàrdia nacional, armat amb pistoles i fusell i amb una destral a la mà que li serveix per amenaçar els adversaris de la Revolució, personalitzats en l'abat Maury, que li demana pietat (Le Père Duchesne, n.1/1/1793, Gallica)
Els Enragés foren un moviment nascut al si dels sans-culottes i que en representaren una versió radical. Defensors a ultrança de la igualtat social i de la democràcia directa, foren partidaris del Terror però s'oposaren a la Convenció jacobina perquè aquesta pretenia representar al poble, quan, segons ells, el poble sempre havia de participar directament en la política i no ser mai representat. Des de finals del 1793, el moviment es va desfer en rebre la repressió jacobina i els seus líders van ser empresonats o van haver de fugir. Jacques Roux es va suïcidar i altres van sobreviure i es van allunyar de la política, com Jean Théophile Leclerc i la seva esposa Pauline Léon, i Claire Lacombe (que era membre de les Républicaines Révolutionnaires).
Els Hebertistes foren una fracció de la "muntanya" la figura principal dels quals fou Jacques Hébert, editor del diari radical Le Père Duchesne. Van estar a favor de l'execució de Lluís XVI, del Terror i de la fixació del preu del pa. També estaven a favor de la descristianització però més que sostenir l'existència d'un Ésser Suprem eren ateus, cosa que els enfrontava a Robespierre. En les lluites pel poder de finals de 1793 i 1794, els Hebertistes van assajar una insurrecció popular el 4/3/1794. L'intent, però, no va tenir èxit i Hébert i diversos dels seus companys foren arrestats i jutjats tot seguit amb altres acusats d'intent afavorir un cop d'estat estranger. Tots plegats foren declarats culpables, condemnats a mort i executats el 24 de març.
,_eccl%C3%A9siastique_et_homme_politique_-_P527_-_Mus%C3%A9e_Carnavalet.jpg)
L'abat Henri Grégoire denunciaria la riquesa lingüística de França com un endarreriment tot cercant els mitjans per "aniquilar" els "patois" en el seu Sur la nécessité et les moyens d'anéantir les patois et d'universaliser l'usage de la langue française (1794).
Quadre: Jean-Baptiste Mauzaisse, L'Abbé Henri Grégoire, Musée Carnavalet, París (Viquipèdia)
Si la monarquia absolutista ja havia prohibit l'ús oficial de qualsevol llengua que no fos el francès, el jacobinisme posaria les bases per a la política de genocidi cultural que França aplicaria de manera sistemàtica al llarg dels segles XIX i XX. En paraules del mateix abat Grégoire, calia "extirpar aquesta diversitat d'idiomes grollers, que perllonguen la infància de la raó i la vellesa dels prejudicis".
Abat Grégoire, Sur la nécessité et les moyens d'anéantir les patois et d'universaliser l'usage de la langue française. Només hi ha una quinzena de departaments de l'interior [de França] on la llengua francesa sigui parlada exclusivament. Ja no tenim províncies i tenim encara vora 30 patois que en recorden els noms. Potser no és inútil de fer-ne la llista: el bretó, el normand, el picard, el való, el flamenc, el xampanyès, el messí [variant del lorenès], el lorenès, el franc-comtès, el borgonyó, el bressan [variant del francoprovençal o arpità], el lionès [variant del francoprovençal], la llengua del Delfinat [zona on es parlava el francoprovençal i l'occità], l'alvernès [variant de l'occità], el peitaví, el llemosí [denominació antiga per a l'occità i el català o alguna de les seves variants], el picard, el provençal [variant de l'occità], el llenguadocià [variant de l'occità], la llengua del Velai [variant de l'occità], el català, l'occità bearnès [variant de l'occità], el basc, la llengua de Roergue [variant de l'occità], i el gascó [variant de l'occità]. *
Entre els patois, també hem de situar l'italià de Còrsega i dels Alps Marítims i l'alemany de l'Alt i Baix Rin, perquè aquests dos idiomes hi són molt degenerats. Finalment, els negres de les nostres colònies, els quals heu fet homes, tenen una mena de llenguatge pobre com el dels Hotentots, que serveix de llengua franca, i que, de tots els verbs, sap poc més que l'infinitiu.
Es pot afirmar sense exageració que almenys sis milions de francesos, especialment al camp, ignoren la llengua nacional; que un nombre igual és gairebé incapaç de mantenir una conversa continuada; que el nombre dels que la parlen amb propietat no supera els tres milions; i que probablement el nombre dels que l'escriuen correctament és encara menor.
Així, amb trenta patois diferents, encara som, per a la llengua, a la Torre de Babel, mentre que per a la llibertat formem l'avantguarda de les nacions.
* [l'autor fa aquí una barreja de llengües i dialectes molt diversos, des de llengües pràcticament només orals, com el bressan, fins a llengües amb una àmplia literatura i usos oficials al llarg de la història, com el català]
La llei del 20/7/1794 va establir que qualsevol acte públic, fos de la mena que fos, s'havia de redactar en francès, i que qualsevol funcionari públic que ho incomplís seria condemnat a 6 mesos de presó i destituït. L'ensenyament, per la seva banda, s'hauria de fer tot en francès (decret de 27 de Brumari de l'any III, o sigui, 17/11/1794, capítol IV, art. 3 per a les escoles primàries). Les circumstàncies en prou feines permetran de dur a terme tots aquests projectes, però marcaran el camí per a tota la legislació posterior.
La guillotina es va convertir en el símbol del Terror. Execució de Maria Antonieta l'octubre de 1793 (autor desconegut - Viquipèdia)
Les mesures repressives, però, no van començar el setembre de 1793 (n'hi ha des de 1789 mateix, i especialment des de 1792 en el marc de la guerra exterior o contra el federalisme) ni es van acabar amb Robespierre sinó que es van allargassar fins anys després, si bé cenyir el Terror a 1793-1794 va ser una eina, a partir de 1794, per carregar la culpa només als Jacobins, encara que van ser aquests els que el van teoritzar amb més fermesa.
Alguns discursos del líder dels jacobins, Robespierre, són paradigmàtics de la perspectiva jacobina del Terror:
Discurs de Maximilien de Robespierre, el 18 de Pluviós de l’any II (5/2/1794) (traduït i adaptat; font: Archives Parlementaires de la Révolution Française, Année 1962, 84, pàgines 330-337) (imatge: retrat de Robespierre, d'autor desconegut, Musée Carnavalet - Viquipèdia)
Quin és el nostre objectiu? El gaudi pacífic de la llibertat i la igualtat; el regne de la justícia eterna, les lleis del qual s’han gravat, no pas en marbre o pedra, sinó en els cors de tots els homes, fins i tot en el cor de l’esclau que les oblida i del tirà que les nega.
Volem un ordre de coses on les distincions no neixin sinó de la igualtat; on el ciutadà estigui sotmès al magistrat, el magistrat al poble i el poble a la justícia; on la pàtria asseguri el benestar a cada individu. Quin és el govern que pot realitzar aquests prodigis? Només el govern democràtic o republicà, ja que aquests dos mots són sinònims.
Però la democràcia no és pas un estat on el poble, reunit constantment en assemblea, reguli per ell mateix tots els afers públics, i encara menys aquell on cent mil fraccions del poble, amb mesures precipitades i contradictòries, decideixin la sort de la societat sencera: un govern així no ha existit mai i no podria existir sinó per portar el poble al despotisme.
La democràcia és un estat on el poble sobirà, guiat per lleis que són obra seva, fa per ell mateix tot allò que pot fer bé, i per delegats tot allò que no pot fer per ell mateix. Però per a fundar i per consolidar la democràcia entre nosaltres, hem d’acabar la guerra de la llibertat contra la tirania, i travessar amb encert les tempestes de la revolució.
Cal ofegar els enemic interiors i exteriors de la república o morir amb ella; de manera que en aquesta situació, el primer principi de la vostra política ha de ser de conduir el poble amb la raó, i els enemics del poble amb el terror. Si el primer recurs del govern popular en la pau és la virtut, el recurs del govern popular en revolució és alhora la virtut i el terror. La virtut és l’amor a la pàtria, a les seves lleis i a la igualtat. El terror no és més que la justícia ràpida, severa, inflexible; i, és, per tant, una emanació de la virtut.
El govern de la revolució és el despotisme de la llibertat contra la tirania. Si la tirania regnés un sol dia, l’endemà no quedaria cap patriota. Fins quan el furor dels dèspotes serà anomenat justícia, i la justícia del poble, barbàrie o rebel·lió ?
Imatge: quadre de Jean-François Tassaert, del 1796, La nit del 9 al 10 de Termidor de l'any II: la detenció de Robespierre, Musée Carnavalet, París - Viquipèdia
___________________________________________
Propostes de treball- Estableix i compara les característiques de les principals propostes polítiques i socials que es donar en aquests anys. Per fer-ho, primer has de llegir les explicacions i analitzar els textos i trobar les idees clau, i després fer les comparacions
- Compara la Constitució de 1791 amb la de 1793, especialment pel que fa als drets que institucionalitza
- Concreta l'organització territorial de l'Estat a partir de la Constitució de 1793.
- Explica què es van proposar els jacobins amb les llengües que no eren el francès. Pots relacionar l'organització territorial de la Constitució de 1793 amb la política de terror lingüístic?
__________________________________________________________________________
Bibliografia
- Marc Angenot, « Querelles historiennes sur la Révolution française : l’argumentation par le chiffre des victimes et les polémiques sur la qualification génocidaire », Argumentation et Analyse du Discours [En ligne], 23 | 2019, mis en ligne le 18 octobre 2019, consulté le 26 mars 2024
- Jean-Paul Bertaud, La Revolució Francesa. Quatre interpretacions bàsiques, Barcelona, L'Avenç, 1990
- Michel Biard et Marisa Linton, Terreur ! La Révolution Française face à ses démons, Paris, A. Colin, 2020, 296 p.
- Irene Castells, La Revolución Francesa, Madrid, Síntesis, 1997
- Jean Deprun, "A la fête de l'Être suprême. Les «noms divins» dans deux discours de Robespierre", Annales historiques de la Révolution française, n°208, 1972. p. 161-180
- José Gárriz Manso / Daniel Torras Martínez, "El Club des Citoyennes Républicaines Révolutionnaires: afirmación femenina y movimiento popular durante la Revolución Francesa", Manuscrits, 8, gener de 1990, p.215-233
- Gilles, David. "Représentation et souveraineté chez les Enragés (1792-1794)", dins Bruschi, Christian, et al. Le concept de représentation dans la pensée politique, Presses universitaires d’Aix-Marseille, 2003
- Jean-Clément Martin. « Révolution française et « violence totale » », Revue d’histoire moderne & contemporaine, vol. 66-1, no. 1, 2019, pp. 108-114
- Jean-Clément Martin. « La Terreur, ou comment écrire l’histoire », Revue d’histoire moderne & contemporaine, vol. 67-2, no. 2, 2020, pp. 135-154.
- François-Joseph Ruggiu et Alexandre Beaumont, « La révolution de l’empire », La Révolution française [En ligne], 25 | 2023, mis en ligne le 28 novembre 2023, consulté le 25 mars 2024.
- Constitution de 1793, pàgina web del Conseil Constitutionnel
- Michèle Grenot, Le souci des plus pauvres, Presses universitaires de Rennes, Éditions Quart Monde, 2014, cap. VII: La Constitution de 1793 : l’exclusion vaincue
- Albert Soboul, La Revolución Francesa, Madrid, Tecnos, 1989
- Albert Soboul, Comprender la Revolución francesa, Barcelona, Crítica, 1983
- Michel Vovelle, Introducción a la historia de la Revolución francesa, Barcelona, Crítica, 1989
