4.10.1. L'auge d'una cultura moderna

La cultura escrita de la Catalunya i de l’Espanya d’inicis del segle XX va experimentar un auge important que es va traduir en un increment significatiu de la premsa i de l’edició i en l’aparició, per primera vegada, del periodista i de l’intel·lectual o artista plenament professional, o sigui, que aquesta era la seva principal, si no única, activitat (en canvi, al llarg del segle XIX, molts dels escriptors exercien altres activitats, com ara advocat).

La tasca periodística i literària es va haver de desenvolupar en el marc de la normativa de l’època, que era la llei de 1883 impulsada pel Partit Liberal Fusionista i que era relativament tolerant malgrat que a partir de 1906 es va veure limitada per la Llei de Jurisdiccions i a partir de 1923 per la Dictadura de Primo de Rivera, que va reprimir la premsa i que es va mostrar una mica més tolerant amb l’edició de llibres, malgrat que també n’impedí la publicació d’aquells que considerava que atemptaven contra els valors del règim.

En aquests anys Barcelona es va convertir en un important centre editorial del llibre en castellà, adreçat tant al conjunt d’Espanya com també a Amèrica (que suposava el 50% de la producció espanyola). L’edició catalana, a més, estava molt orientada a l’exportació, de manera que el 1917 suposava el 82% de tota l’edició espanyola adreçada a Amèrica, amb cases editorials que tindrien un paper molt rellevant fins a la segona meitat del segle XX (i en algun cas fins a l’actualitat): Sopena, Vecchi, Maucci, Juventud, Labor o Salvat. El 1936, de les aproximadament 220 editorials que hi havia a Espanya, 120 eren a Barcelona i 90 a Madrid.

L’edició en català va créixer als anys 20 i va experimentar un procés de diversificació editorial (amb temes diversos que anaven des de la literatura culta a la popular i des de llibres religiosos a obres científiques), amb una major estabilitat de les empreses i una major continuïtat de les publicacions. Al sector també es va afegir l’edició institucional a mesura que es van crear institucions d’autogovern i que el catalanisme va obtenir una major presència política: l’IEC, la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona, la Mancomunitat i, als 30, la Generalitat. Així, el nombre de títols publicats en català va oscil·lar entre els 200 i els 300 anuals, amb tiratges d’uns 2.500 exemplars per als llibres que tenien una mica d’èxit (en castellà eren uns 5.000 exemplars), i assolint els 900 exemplars vers 1936.

L’edició en català va reflectir tant els dos grans corrents literaris del moment, modernisme i noucentisme, com la literatura popular, amb col·leccions fetes a imatge de les castellanes com La Novel·la Nova (1917-23) i La Novel·la d’Ara (1923-27), en les quals no van deixar de participar també alguns dels autors cultes de l’època. Amb l'èxit d'aquests col·leccions de novel·la popular i d'autors com Josep M. Folch i Torres, a partir de mitjans del anys 20 es produirà la represa d'una novel·la culta en català i l'èxit del teatre, gèneres que havien sigut bandejats pel Noucentisme. En aquestes mateixes dates, l'esgotament del Noucentisme provocarà també l'emergència de la literatura avantguardista.

Menció a banda mereix Josep M. Folch i Torres (1880-1950), que és el primer autor en llengua catalana que va tenir un èxit fenomenal. Fou redactor i director (1909) del setmanari En Patufet, que, essent inicialment infantil anà evolucionant cap a un públic juvenil i fins i tot més adult, i que arribà a vendre 65.000 exemplars setmanals. Folch i Torres hi publicà, de 1915 a 1938, petites històries amb el nom de Pàgines viscudes i també un gran nombre de novel·les com a suplements setmanals. Folch i Torres també creà la Biblioteca Gentil, de novel·la rosa juvenil, que s'adreçava a un públic sobretot femení i que també tingué un gran èxit i que arribà en alguns títols als 30.000 exemplars. Fou també l'autor d'Els Pastorets. La revista en Patufet se situava en la tendència el catalanisme conservador però era alhora enormement popular, fins i tot entre militants d'altres tendències polítiques; el setembre de 1936 va ser intervinguda pel Consell de l'Escola Nova Unificada (nou organisme, en el marc de la Guerra Civil, per organitzar l'ensenyament a Catalunya), si bé sense grans canvis, i es va deixar de publicar amb l'entrada de Franco a Barcelona. Els intents de Folch i Torres de reprendre la seva tasca en castellà després de la guerra no van tenir èxit (imatge: portada d'En Patufet digitalitzada a arca.bnc.cat)

En l'efervescència creativa de l'època, ja hi van tenir un paper prou destacable les dones, en àmbits diversos com ara la cultura i l’art (Margarida Xirgú, Carme Karr, Víctor Català, Lluïsa Vidal, Pepita Teixidor, Lola Anglada), la renovació pedagògica (Rosa Sensat, Leonor Serrano) el reformisme social (Maria Domènech de Canyelles, Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison) o el moviment obrer (Teresa Claramunt). Si bé encara no s’havia produït la consolidació de la figura de la dona professional excepte en casos excepcionals, sí que hi havia dones amb una reconeguda presència pública i una ressonància cultural i social (adaptat de Mary Nash, "Feminisme català i presa de consciència de les dones", Literatures, segona època, 5, 2007)

El periodisme també va ser un factor important en la creació d'una cultura de masses, amb l'aparició del que s'ha anomenat l'escriptor periodista, que reflexiona sobre el present, informa, i conrea alhora la literatura. Entre aquests cal comptar Josep Pla, Eugeni Xammar o Agustí Calvet "Gaziel", i altres de menys coneguts com Claudi Ametlla o Emili Vigo.

________________________________________________________________

Bibliografia

• Manel Llanas, L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939), Gremi d’Editors de Catalunya, 2005
• Mary Nash, "Feminisme català i presa de consciència de les dones", Literatures, segona època, 5, 2007