La represa de la novel·la
El panorama literari dels anys 20-30 a Catalunya es caracteritza per la represa i creixement de la novel·la com a gènere literari, després d’un període de predomini de la poesia. Circumstàncies diverses afavoreixen el retorn a la prosa, sobretot a la novel·la, que esdevingué el gènere de major difusió.Neixen editorials noves com Barcino, Llibreria Catalònia i Proa, que contribuiran a la difusió cultural apostant per la traducció dels clàssics i d’autors més innovadors i impulsant la novel·la catalana. Un públic fidel, entre el qual s’hi compten cada cop més dones, els permet fer grans tiratges. Novel·listes com Carles Soldevila i Joan Puig i Ferreter hi treballaran com a directors literaris.
Apareixen revistes de qualitat que segueixen l’actualitat catalana i estrangera: “Revista de Catalunya” (1924), “La nostra revista” (1927), “Mirador” (1929). La premsa també actua com a òrgan central de la cultura catalana: “La publicitat” (1922), “La nau” (1927), “El matí” (1929), publicacions que estimulen l’interès dels lectors.
Es creen premis literaris de novel·la com el Premi Crexells (1929) i el Premi dels novel·listes (1935), que molts escriptors d’aquesta època guanyaran: Joan Puig i Ferreter amb “El cercle màgic”, Miquel Llor per “Laura a la ciutat dels sants”, Carles Soldevila amb “Valentina”, Maria Teresa Vernet gràcies a “Les algues roges” i Francesc Trabal per “Vals”.
El 1925 Josep Maria de Sagarra a l’article “La por a la novel·la” anima els escriptors catalans a escriure “novel·les llargues, amb argument i incidents, novel·les entretingudes que estiguin escrites en català i parlin de la vida del país”.
S’hi apunten autors procedents del modernisme i del noucentisme, però també una nova generació de novel·listes anomenada de la Dictadura (1923-1930), que van veure interrompuda la seva trajectòria per la guerra (Miquel Llor, Sebastià Juan Arbó, Francesc Trabal…) Molts d’ells incorporaran tècniques en voga a la novel·la europea i recolliran les influències de Freud (Font: Biblioteca Virtual de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona)
- D'orígens modernistes
- Joan Puig i Ferreter (1882-1956), Camins de França, 1934
- Prudenci Bertrana (1867-1941), Josafat, 1906; L'hereu, 1931
- Vinculació noucentista
- Carles Soldevila (1892-1967), Fanny, 1929; Eva, 1931; Valentina, 1933
- Nous valors o autors independents
- Miquel Llor (1894-1966), Laura a la ciutat dels sants, 1930
- Josep Maria de Sagarra (1894-1961), Vida privada, 1932
- Maria Teresa Vernet (1907-1974), Les algues roges, 1934
- Mercè Rodoreda (1908-1983), Aloma, 1938
- Narracions curtes
- Pere Calders (1912-1994), El primer arlequí, 1936
El públic català està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donguin novel·les. Novel·les llargues amb argument i incident, novel·les entretingudes que siguin escrites en català i parlin de la vida del país. (...) Avui és un públic considerable i apreciable el que llegeix i escriu en la nostra llengua. Aquest públic es vol entretenir amb un llibre a les mans, vol somniar, vol plorar, vol entendrin-se sense-deixar-hi la pell i els ossos, gastant-se una quantitat de diners enraonada, de tres a quatre pessetes (Josep M. de Sagarra, "La por a la novel·la", La Publicitat, 26/4/1925).
.jpg)
El gust i la passió per la novel·la està estès de cap a cap del món. (...) Novel·la com a a tractat de religió, de moral, de política, d'estratègia, d'economia, etc. Els temes morals delicadíssims, les qüestions socials de darrera hora, tot cau dintre el camp infinit de la novel·la. Modernament, la novel·la s'ha convertit en tribuna per defensar i combatre totes les tesis. La gent opina i es baralla amb una novel·la als dits (Josep M. de Sagarra, "La utilitat de la novel·la", La Publicitat, 10/5/1925) (imatge: Josep M de Segarra en fotografia de Rafael Areñas publicada a La Il·lustració Catalana, 4/5/1913, Viquipèdia).
A Catalunya, el predomini de la lírica sembla afermar-se paral·lelament a un nou orientament realístic de tota cultura, que es manifesta en una mena d'horror al somni i a les superfícies i en un afany de substàncies i de realitats pregones i concretes. De mica en mica el regionalisme, l'epopeia historicofantàstica, el drama romàntic, la narració rural, etc., esdevenen valors esgotats, per bé que no tots siguin substituïts degudament. És tota una esfondrada de fantasieigs i també, cal dir-ho, de suficiències. Hom veu que cal reconstruir molta cosa, amb modèstia i paciència, damunt fonaments pregons i amb material resistent: en primer lloc, la llengua literària (Carles Riba, "Una generació sense novel·la?", conferència llegida el 5/6/1925, reproduïda a AELC)
La novel·la "Fanny", de Carles Soldevila, narra les vicissituds d’una noia jove de família burgesa barcelonina, el pare de la qual s’arruïna poc abans de morir. Mort el pare i embarcats els germans cap a Amèrica per fer-hi fortuna, la jove protagonista serà l’encarregada de mantenir econòmicament la seva mare, una dona que sent nostàlgia d’un passat esplendorós irrecuperable, i per fer-ho no tindrà altra sortida que treballar com a chorus girl en una revista del Paraŀlel. Al llarg de la noveŀla es ressegueix, des de les interioritats de Fanny, el seu dia a dia, la seva inestable (i nova) quotidianitat, les contradiccions internes que se’n deriven i les relacions sovint problemàtiques amb la resta de personatges, començant per la seva mare i acabant per les companyes de la revista i els homes que la ronden, especialment Jordi, de qui acabarà enamorant-se.
Amb les seves novel·les, Soldevila provocà un escàndol notable entre el públic potencial de l’època, ja que aquestes novel·les difícilment s’ajustaven a la moral burgesa imperant (cal recordar, per exemple, que un crític en va dir que era un "llibre pornogràfic". Soldevila presentava una visió del món oposada a la moral burgesa amb l’objectiu de fer-la més oberta i tolerant. En un context històric i social en què «s’estava formulant una nova imatge de les dones, Fanny encarnava el tipus ideal de dona moderna, tant per les seves qualitats –inteŀligent, autònoma, seductora, irònica, culta, desinhibida, sensible– com perquè és un personatge l’àmbit d’actuació del qual és fonamentalment l’esfera pública. En aquest sentit, cal recordar que l’accés generalitzat de les dones a l’esfera pública durant les primeres dècades del segle XX va ser una de les primeres transformacions essencials que va experimentar la dona del món occidental, i la literatura va ser dels primers espais on es va evidenciar la transformació (adaptat de Xavier Mas, "Fanny, de Carles Soldevila: una lectura des dels estudis subalterns", Els Marges, 124, Primavera 2021, p. 35-62
El teatre
El teatre en català va tenir molt d'èxit de la mà, sobretot, del ja esmentat Josep M. de Sagarra
Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 5 de març de 1894 - 27 de setembre de 1961) és autor d’una literatura que pren com a referents Verdaguer i Pitarra. Les seves obres són molt conegudes pel públic, tant de novel·la ("Vida privada"), com de poesia ("Cançons de rem i de vela") o de teatre ("L'hostal de la Glòria" o "El Cafè de la Marina").
Les obres de Sagarra són teatre modern, però arrelat als esquemes guimeranians del segle XIX que omplirà teatres per tocar temes quotidians com la vida als pobles, els triangles amorosos o la lluita pels seus principis.
En el camp de les arts escèniques, Sagarra conrea una gran varietat de gèneres. Va intervenir en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel com "Yes-yes" (1925) o "Oui-oui" (1926). Va estrenar més de 50 obres en vida, entre comèdies, farses, adaptacions i sainets de costums. En el terreny de la traducció són més que destacables les traduccions teatrals de les obres de Shakespeare al català, o la "Divina Comèdia" de Dante.
Però si per alguna cosa Sagarra és conegut, és per crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, de la comèdia de costums i de la cançó popular catalana: obres com Marçal Prior (1926), La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930) en són exemple.
L'"Hostal de la Glòria" (1931) i "El Cafè de la Marina" (1933), suposen la culminació del poema dramàtic sagarrià des del punt de vista literari i dramàtic; però també des del social perquè l’autor ja disposa d’un públic consolidat que espera l’estrena de les seves obres al Teatre Romea. Ambdues obres aborden amb molt d’èxit el tema del triangle amorós. A L'hostal de la Glòria la fortalesa i el coratge de l'hostalera, Glòria, s'imposaran a la sensualitat de la Roser, la germana que li disputa l'amor d'Andreu, el marit indecís, dròpol i atemorit (Font: Biblioteca virtual de la Diputació de Barcelona)
L'avantguardisme penetra en la literatura catalana a partir de 1916. Volia transformar la manera de fer poesia a base de trencar tant amb la temàtica com amb la forma, i criticava tota la cultura establerta com feia el Manifest Groc de Salvador Galí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, el 1928 (encara que en plena dictadura de Primo de Rivera i en circumstàncies, per tant, molt menys favorables per a la cultura catalana que en anys anteriors) (Imatge: fragment del Manifest groc, digitalitzat a l'Arxiu Municipal de Girona).
Dalí, Montanyà i Gasch es reclamaven seguidors dels "grans artistes d'avui" (entre els quals posaven des de Miró i Picasso a García Lorca, Ígor Stravinski o André Breton), criticaven les herències modernista i noucentista catalanes, i lloaven tot allò modern (el cinema, l'esport, el jazz, o els "concursos de bellesa a l'aire lliure").
La influència avantguardista quallà en poemes, manifestos i articles de Joan Salvat-Papasseit, J.V. Foix, Joaquim Folguera i Josep Maria Junoy, influïts sobretot pel futurisme, i en el grup ja esmentat de Dalí, Montanyà i Gasch, influïts sobretot pel surrealisme francès. Tanmateix, en aquest període l'únic que féu una obra d'un cert gruix en l'estètica avantguardista fou Salvat-Papasseit (Poemes en ondes hertzianes, 1919; L’irradiador del Port i les Gavines, 1921), abans que ell mateix optés altra vegada per models molt més clàssics. El conegut poemari El poema de la rosa als llavis (1923) conté influències avantguardistes (per exemple en dos cal·ligrames d'influència cubista, Jaculatòria i Resa una noia en mon batell), però ja no és una obra tota ella avantguardista.
________________________________________________
Bibliografia
- Ferran Carbó, La poesia catalana del segle XX, Alzira, Bromera, 2007
- Antoni Carbonell, Anton M. Espadaler, Jordi Llovet, Antònia Tayadella, Literatura catalana, dels inicis als nostres dies, Edhasa, 1980, p.467-493
- Josep Murgades, "Sinopsi de l'antinoucentisme històric", Llengua & Literatura, 6, 1996
- La Novel·la a la Catalunya dels anys 20-30, Biblioteca Virtual de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, sl. sd.
- Josep M. de Sagarra, Biblioteca Virtual de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, sl. sd.
- Xavier Mas, "Fanny, de Carles Soldevila: una lectura des dels estudis subalterns", Els Marges, 124, Primavera 2021, p. 35-62
- Biografia de Carles Soldevila a AELC, sl. sd.
