Durant el segle XIX i també a inicis del segle XX, bona part del gust artístic va estar dominat pel que s'anomena l'art acadèmic, que va anar evolucionant, però sempre amb retard en relació als canvis que tenia l'art en aquest període. L'art acadèmic o academicista tenia el seu origen al segle XVII i sempre havia estat discutit poc o molt, però el seu monopoli va ser posat de manera creixent en qüestió al llarg del segle XIX, a mesura que augmentava el públic capaç de comprar obres d'art, i sobretot, fou discutit al segle XX, amb el triomf creixent de les avantguardes, quan va arribar a ser considerat un art tòpic, conservador i pompós. Cal no oblidar que molts dels avantguardistes es van formar en l'acadèmia i la seva obra s'ha d'interpretar com un trencament de la seva tradició. Salvador Dalí, per exemple, va ser expulsat el 1926 de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando -l'Acadèmia per excel·lència de l'art espanyol- per dir al tribunal que l'havia d'avaluar que no era competent per a fer-ho.
L'art acadèmic es caracteritzava, en primer lloc, pel respecte a la jerarquia de gèneres (de més a menys noble, se situava la pintura alegòrica, la històrica, el retrat, la vida quotidiana, el paisatge, les marines, la pintura d'animals i la natura morta), que es corresponia amb una jerarquia de formats, de més gran a més petit. I, en segon lloc, per un conjunt de qüestions formals, com la primacia del dibuix sobre el color, la idealització del cos humà i la imitació dels antics, i la priorització del treball al taller sobre l'exterior. Calia, finalment, seguir un procés de rigorosa formació i el respecte estricte de les regles.
En el context actual, l'art acadèmic torna a ser estudiat (malgrat que, en general, continua absent de la majoria d'històries de l'art) i a ser revaloritzat en el mercat.
Aquí se segueixen els estils més destacats dels segles XIX i XX.
El Neoclassicisme emergeix a la segona meitat del segle XVIII com a reacció als “excessos” del barroc i del rococó i exerceix la seva influència fins a la primera meitat del segle XIX. S’inspira en la tradició grecoromana per establir unes normes establertes a partir de les quals desenvolupar la creació artística (“academicisme”). Coincideix amb la l’esperit racionalista de la Il·lustració, que rebutja el barroc i, sobretot, el rococó, per decorativistes. L’arquitectura neoclàssica va tenir èxit sobretot als EUA i a França. També la pintura i l’escultura van rebre la influència neoclàssica i van cercar l’ordre i l’equilibri que consideraven que aportava l’art grec i romà. A Espanya van destacar els escultors catalans Damià Campeny i Antoni Solà. En pintura, Goya fou influït pel neoclassicisme alhora que reflexa els primers elements romàntics.
Damià Campeny, Lucrècia (alçada 130 cm.) i La mort de Cleòpatra (alçada 138 cm.), al MNAC (bronzes fosos a partir d'originals en guix). Ambdues "traspuen un inequívoc romanisme deutor del pathos classicista i transmeten a l'espectador un dramatisme contingut i una voluntat de recuperar el sentit ètic de les accions que protagonitzen" (imatges i text: MNAC)
El segle XIX.
El romanticisme neix a la primera meitat del segle XIX com a exaltació vitalista disposat a explorar nous temes i noves formes d’expressió contra el càlcul i les normes neoclàssiques, i sovint va idealitzar el passat amb la seva pintura històrica. A mitjans de segle, el realisme va rebutjar la idealització romàntica i va cercar de reflectir les realitats pròximes i quotidianes. A finals de segle, l’impressionisme i el post-impressionisme van explorar la representació de la llum i es van obrir encara a nous temes. A mesura que avançava el segle, es va eixamplar la distància entre l’art oficial i els artistes que afirmaven la seva independència, encara que depenien de la burgesia per a vendre les seves produccions.
Eugène Delacroix, La llibertat guiant el poble, 1831, 260 x 325 cm (Louvre); Jean-François, 1857, Les espigoleres, 83 x 110 cm (Musée d'Orsay); Claude Monet, Impressió: sol naixent, 1872, 48 x 63 cm (Museu Marmottan Monet); Vincent Van Gogh, La nit estelada, 1889, 73 x92 cm (Museum of Modern Art, NYC)
En arquitectura, l’historicisme recreava estils anteriors, amb noves tècniques constructives, i va destacar el neogòtic. També es van usar cada vegada més nous materials, sobretot en l’arquitectura del ferro. L’urbanisme volia planificar la ciutat per ordenar-la i modernitzar-la. A finals de segle, el modernisme (art nouveau, modern style, ...) va deixar de concebre l’edifici com un bloc tancat de plans i arestes per obrir-se a l’exterior amb línies ondulants i motius orgànics, i va tenir molta importància també en les arts decoratives. En canvi, l’escola de Chicago va erigir els primers gratacels per aprofitar l’espai, amb estructures metàl·liques. Al capdavall, però, sovint es troba una arquitectura eclèctica, que aprofita tant les novetats tècniques com qualsevol element arquitectònic conegut que l'arquitecte cregui adequat a la seva obra.
Charles Barry i A. Pugin, Parlament britànic o Palau de Westminster, 1840-1876; Joseph Paxton, Crystal Palace, 1851 (destruït el 1836) 564 m. de llarg; Lluís Domènech i Muntaner, Hospital de la santa Creu i sant Pau, 1902-1930
William Le Baron Jenney, Home Insurance Building, Chicago, 1885; Louis Henri Sullivan, Carson, Pirie Scott & Co. Building, Chicago, 1899-1901; D.H.Burnham & Company, Fisher Building, Chicago, 1895-96
El MNAC insisteix en el seu discurs en l’ascens de la figura de l’artista, i d’aquí els autoretrats i pintures dels seus tallers i amics, el realisme, la pintura a l’exterior, i, a l’extrem, el model d’artista bohemi, si bé la burgesia forneix la clientela principal i d’aquí l’abundància de retrats burgesos i la presència de temes com l’orientalisme, que és apreciat pel mercat de l’art. També, al llarg del segle XIX decau la pintura historicista i s’aferma la pintura com a crònica de la realitat.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
En pintura destacaren Ramon Casas (del qual coneixem La càrrega, 1899-1902, però al MNAC hi ha dues obres fonamentals com són Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem, 1897, i Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil, 1901) i Santiago Rusiñol. De la mateixa època, Isidre Nonell va destacar pel seu interès en els "retrats de pobres, cretins o, sobretot, gitanes –sempre diferents però sempre iguals–" i "representa una de les culminacions de la ideologia de la bohèmia" (MNAC).
Però fou sens dubte l'arquitecte Antoni Gaudí la figura més destacada del modernisme català i 7 de les seves obres han sigut declarades Patrimoni Mundial de la UNESCO: el Palau Güell, la Casa Milà (La Pedrera), el Parc Güell, la Casa Vicens, la Casa Batlló, la cripta de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, i la façana del Naixement i la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família.
El segle XX i tendències recents
La característica principal del segle XX serà la dràstica ruptura amb el passat de la mà de les avantguardes, però la història concreta de cada país pot arribar a ser molt diversa. A Espanya i a Catalunya, a banda d'un freqüent eclecticisme, sovint amb formes clàssiques, el modernisme va continuar essent molt potent a inicis del segle XX i el Noucentisme va voler a retornar a Catalunya a l'ordre i serenitat que s'havia atribuït al neoclassicisme. La Segona República va ser un període molt creatiu però el Franquisme, en canvi, que avorria la modernitat, va tenir per model l'art suposadament característic de l'espanyolitat del període imperial, que, en arquitectura, simbolitzava el monestir d'El Escorial del segle XVI. L'art modern vindria de la tasca dels exiliats, del mestratge d'artistes com Joan Miró (resident a Espanya i que practicà una mena d'exili interior) o Salvador Dalí (que retornà a Espanya el 1948 després de viure 8 anys als EUA), i de la lenta obertura del règim a partir de la dècada de 1950.
La característica principal del segle XX serà la dràstica ruptura amb el passat de la mà de les avantguardes, però la història concreta de cada país pot arribar a ser molt diversa. A Espanya i a Catalunya, a banda d'un freqüent eclecticisme, sovint amb formes clàssiques, el modernisme va continuar essent molt potent a inicis del segle XX i el Noucentisme va voler a retornar a Catalunya a l'ordre i serenitat que s'havia atribuït al neoclassicisme. La Segona República va ser un període molt creatiu però el Franquisme, en canvi, que avorria la modernitat, va tenir per model l'art suposadament característic de l'espanyolitat del període imperial, que, en arquitectura, simbolitzava el monestir d'El Escorial del segle XVI. L'art modern vindria de la tasca dels exiliats, del mestratge d'artistes com Joan Miró (resident a Espanya i que practicà una mena d'exili interior) o Salvador Dalí (que retornà a Espanya el 1948 després de viure 8 anys als EUA), i de la lenta obertura del règim a partir de la dècada de 1950.
Així doncs, els estils de finals del segle XIX es van perllongar a Espanya durant la primera meitat del segle XX. El modernisme arquitectònic va mantenir la seva empenta durant les dues primeres dècades del segle XX, especialment a Catalunya, i, de fet, moltes de les obres més conegudes d’aquest moviment són dels primers 30 anys del segle XX, com ara el ja citat Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1902-12) i el Palau de la Música Catalana (1905-08) (tots dos de Lluís Domènech i Montaner) o la mateixa Sagrada Família, que Gaudí va dirigir entre 1884 i fins a la seva mort el 1926.
També fou abundant l'eclecticisme i l'arquitectura amb abundants elements classicistes, com el Palau Nacional de Barcelona (seu actual del MNAC) que va ser construït en plena dictadura de Primo de Rivera, entre 1926 i 1929, en estil inspirat en el Renaixement espanyol del segle XV i XVI per a l'Exposició Universal de Barcelona del 1929. També el moviment dominant en el panorama cultural català a les tres primeres dècades del segle XX fou el Noucentisme, un moviment classicista que defensava un art racional, ordenat i serè, i que tenia com a grans temes la Mediterrània i un model de dona vinculada a la llar i la maternitat. En arquitectura no implicà tant un estil unitari sinó una recerca d'ordre, equilibri i simplicitat que contrastava amb el modernisme (bona part de la decoració del Palau Nacional és noucentista). El classicisme, doncs, podia fer referència a elements "clàssics" molt diversos i d'aquí l'eclecticisme esmentat.
Eugenio Cendoya i Enric Catà, Palau Nacional, BCN, 1926-1929; Josep Goday, Grup escolar Milà i Fontanals, BCN, 1921-31 (obra de la Mancomunitat) (foto: AMPA Milà i Fontanals)
Més enllà dels classicismes, però, l'element fonamental de l'arquitectura occidental des d'inicis del segle XX va ser el desenvolupament, per una banda, del funcionalisme o racionalisme, que procedia de l’escola de Chicago, rebutjava l’excessiva ornamentació modernista, i defensava que la forma havia de respondre a les funcions de l’edifici (Mies van der Rohe, Le Corbusier, i el GATEPAC a Espanya, GATCPAC a Catalunya, amb Josep Lluís Sert, que es va exiliar després de la Guerra Civil). Per altra banda, l’organicisme, a més de valorar les funcions dels edificis, proposava un funcionalisme integrat en el medi natural (Frank Lloyd Wright). Ambdues propostes van influir poderosament en tota l'arquitectura del segle XX, tant en habitatges unifamiliars com en grans edificis. La incorporació de noves tecnologies i nous materials a l'arquitectura han possibilitat, per altra banda, la construcció de nous i agosarats edificis, tant en el seu tamany com en les seves formes.
Le Corbusier, Ville Savoye (París), 1938; Frank Lloyd Wright, Casa Kaufmann o casa de la cascada (Pennsilvània), 1938
Le Corbusier, Unitat d'habitació de Marsella, 1947 (foto ResearchGate); Jörn Utzon, L'òpera de Sydney, 1957-73.
Josep Lluís Sert, Harvard Science Center, Cambridge MA, 1972; Francisco Javier Sáenz, Torres Blancas, Madrid, 1964-1968
En escultura i pintura, les Primeres Avantguardes van desafiar les lleis de representació tradicionals. Desenvolupades a Europa, i, sobretot, a París, s’inclouen aquí el Fauvisme i l’Expressionisme (1904-05), el Cubisme (1907), el Futurisme (1909), l’Abstracció (1910), el Dadaisme (1916) i el Surrealisme (1924). Amb la Segona Guerra Mundial, molts artistes van fugir als EUA. A Espanya i Catalunya destaquen el malagueny Pablo Picasso i els catalans Salvador Dalí i Joan Miró. Les característiques generals de les primeres avantguardes són les següents:
- Es manifesten sobretot a la pintura i escultura
- Es defuig la representació estricta de la realitat percebuda. Per això s'experimenta amb nous llenguatges i noves tècniques (en una mateixa obra d'art es poden trobar diverses de les següents característiques):
- S'avança cap a l'abstracció i sovint s'abandona la figuració
- Predomina el color sobre la forma
- Es desmaterialitza l'obra d'art
- Es deforma o fragmenta la realitat observada
- Tot plegat respon, en definitiva, a l'exploració de realitats existents més enllà de les estrictament percebudes (per exemple, l'inconscient en el surrealisme) o a l'exploració d'altres perspectives sobre la realitat (per exemple, les múltiples perspectives del cubisme)
Les Primeres Avantguardes es van perllongar fins a la segona meitat del segle XX amb una notable coherència interna. Aleshores, però, l'art es va engrunar en multitud de tendències que mostraren una enorme heterogeneïtat de propostes, en el que s'ha anomenat Segons Avantguardes, i entre les que destaquen l'Informalisme, l'Expressionisme Abstracte i el Pop Art. A més de conservar moltes de les característiques de les Primeres Avantguardes, aquestes Segones Avantguardes destacaren per:
- L'absoluta llibertat de l'artista i, per tant, una enorme heterogeneïtat en les propostes artístiques
- L'experimentació en tota mena de suports per a l'obra d'art, com la natura, el propi cos de l'artista, els objectes de consum, ...
- L'experimentació en tota mena de materials (sorra, vidre, branques, ... especialment materials pobres (arte povera)) i la seva combinació entre ells, i amb tota mena de tecnologies (per exemple, el video art); introducció del moviment (art cinètic)
- Contràriament a l'abstracció dominant, alguns artistes es giren vers la figuració (Neofiguració, Pop Art) i fins i tot vers el realisme extrem (Hiperrealisme o Fotorealisme)
- L'art com a procés i no com a producte: el procés de creació esdevé un espectacle i els sentit de l'art (happening, action painting, performance)
- Al capdavall, la dissolució del concepte d'art: d'un art que exigia el coneixement d'unes tècniques o d'uns valors, a un concepte d'art entès com allò que crea l'artista. Des d'aquest punt de vista, elements tradicionals com la qualitat tècnica o la bellesa han desaparegut del concepte d'art.
Descobrir
El discurs d'un museu:
Amb els seus fons i la manera d'exposar-los, un museu ens ofereix una determinada mirada sobre l'art.
Per què l'art contemporani ha canviat tant ?
L'art s'ha vist influït per un munt de canvis que s'han donat al llarg de l'època contemporània
- Canvis en el públic: de les elits aristocràtiques a la burgesia i a un públic popular
- Canvis en la tecnologia, la ciència i el coneixement
- Les noves tecnologies han canviat la realitat: han fet un món amb més velocitat, més interconnectat, ...
- Les noves tecnologies han fet competència a l'art en la tasca de reflectir la realitat
- La tecnologia, la ciència i el coneixement han obert noves perspectives de la realitat: l'àtom, el color, el subconscient, ...
- Canvis en el gust artístic
Les dones també són artistes
El relat que teniu en aquesta pàgina reflexa la visió convencional de l'evolució de l'art occidental, que es troba a la majoria d'històries de l'art. Però la investigació actual demostra que les dones també han sigut i són artistes, malgrat haver tingut més dificultats per a ser conegudes i més facilitat per a ser oblidades en la història
_______________________________
Totes les imatges provenen de la Viquipèdia, a menys que s'indiqui una altra procedència
Per a saber-ne més: podeu consultar els recursos d'història de l'art de l'IOC
