16 d’octubre 2023

10.2.1. La societat actual i el seu passat: memòria històrica, històries de vida i patrimoni cultural

Història i memòria

Des del punt de vista dels historiadors, podem diferenciar entre diferents conceptes:

  • HISTÒRIA: nom habitual amb què es coneix la ciència que investiga les societats humanes del passat, des dels seus orígens llunyans (Prehistòria i Història Antiga) fins a les més recents (Història Medieval, Moderna, Contemporània, Món Actual). Els especialistes a vegades l'anomenen HISTORIOGRAFIA per distingir la realitat (que seria pròpiament la Història) del seu estudi (historiografia).
  • MEMÒRIA (individual): conjunt de records d'una persona referits a aquells experiències personals que ha viscut; és una memòria fonamentada en la pròpia experiència, encara que també:
    • és influïda per la manera com els fets viscuts són interpretats per altres persones, grups, partits, o per la societat en conjunt.
    • s'altera al llarg de la vida en una dinàmica d'oblit / record per la simple acumulació de vivències però també per la ideologia o visió del món de la pròpia persona.
  • MEMÒRIA COL·LECTIVA O MEMÒRIA HISTÒRICA: resultat de polítiques més o menys explícites, privades o públiques, que elaboren una versió dels fets del passat al servei d'uns determinats objectius polítics o socials. Així, els "llocs de memòria" són llocs concrets que esdevenen símbòlics en el context d'una determinada memòria col·lectiva. Malgrat que els grups socials i els estats sempre han elaborat versions del passat, l'ús sovintejat del concepte de memòria es força recent, tant en la historiografia com en la política, i, almenys als països europeus, s'ha utilitzat sobretot a la segona meitat del segle XX i fins i tot a les dues darreres dècades d'aquest.
A Espanya i a Catalunya, però, la MEMÒRIA HISTÒRICA o MEMÒRIA DEMOCRÀTICA, ha pres un significat molt més concret, que inclou els elements següents:
  • Sorgeix a la dècada de 1990
  • Es refereix sobretot a l'experiència traumàtica de la Guerra Civil i el Franquisme, de manera semblant a com en altres països es refereix a l'experiència del feixisme, del comunisme o de la Segona Guerra Mundial
  • Implica la condemna del Franquisme i la voluntat de recuperació dels valors de la Segona República
  • Implica una exigència de record i de reparació moral, política i jurídica de les víctimes.
El sorgiment de la reivindicació d'aquesta Memòria Històrica s'ha d'entendre en el context de la lluita política per la interpretació del passat:
  • Durant el Franquisme no hi ha "memòria històrica" en aquest sentit, sinó només imposició de la visió dels vençuts, sense cap voluntat ni de veritat històrica ni de reconciliació col·lectiva.
  • Durant la Transició i la primera dècada de la nova democràcia i malgrat l'auge dels estudis històrics sobre Guerra Civil i Franquisme, a la política i als mitjans de comunicació va prevaldre una visió de la Guerra com a "bogeria col·lectiva" i que posava l'èmfasi en el repartiment de culpes, fet afavorit per un important relleu generacional de la classe política. "L'oblit" de la història es va posar al servei del consens de la Transició, el qual va esdevenir el mite originari de la Democràcia (Paloma Aguilar)
  • La lluita per una visió del passat va esclatar a la dècada de 1990:
    • Per una banda, els governs del PP van impulsar una visió de la història fonamentada en elements considerats gloriosos i unitaristes de la història d'Espanya (com el centenari de la mort de Cánovas, el quart centenari de la mort de Felip II o el cinquè centenari del naixement de Carles Vè) i un reforç a l'ensenyament d'una història tradicional que donés és pes al "carácter unitario de la trayectoria de España con sus diversidades
      lingüístico-culturales", segons explicava la ministra del moment.
    • Per altra banda, i pel que fa a la història de la Guerra Civil, i al marge dels grans avenços de la historiografia acadèmica, van començar a dibuixar-se dues tendències força clares:
      • una tendència autoanomenada "revisionista" (amb autors, no historiadors, com Pío Moa o César Vidal), molt crítica amb la República, i que reproduïa sovint arguments franquistes, molt difosa en llibres i a les xarxes socials i que ha acabat impregnant bona part de la visió de la qüestió a les dretes.
      • una altra tendència, crítica amb el "silenci" de la Transició sobre la República i la Guerra Civil, i que culminaria en la defensa de la "recuperació de la memòria històrica", les Associacions per a la Recuperació de la Memòria Històrica i diverses iniciatives legislatives estatals amb els governs del PSOE i també autonòmiques.

La legislació de la memòria històrica

La primera llei de Memòria Històrica és del 2007, complementada per altra legislació entre el 2007 i el 2011. Es pot llegir l'exposició de motius d'aquesta llei per entendre'n el contingut:
la Llei posa les bases perquè els poders públics portin a terme polítiques públiques adreçades al coneixement de la nostra història i al foment de la memòria democràtica.

Aquesta Llei parteix de la consideració que els diversos aspectes relacionats amb la memòria personal i familiar, especialment quan s´han vist afectats per conflictes de caràcter públic, formen part de l´estatut jurídic de la ciutadania democràtica, i com a tals són abordats en el text. Es reconeix, en aquest sentit, un dret individual a la memòria personal i familiar de cada ciutadà, que té la primera manifestació a la Llei en el reconeixement general que aquesta proclama en el seu article 2.

En efecte, en aquest precepte es fa una proclamació general del caràcter injust de totes les condemnes, sancions i expressions de violència personal produïdes, per motius inequívocament polítics o ideològics, durant la Guerra Civil, així com les que, per les mateixes raons, van tenir lloc en la Dictadura posterior.

Aquesta declaració general, continguda a l´article 2, es complementa amb la previsió d´un procediment específic per obtenir una Declaració personal, de contingut rehabilitador i reparador, que s´obre com un dret a tots els perjudicats, i que poden exercir ells mateixos o els seus familiars.

A l´article 3 de la Llei es declara la il·legitimitat dels tribunals, jurats o òrgans de qualsevol naturalesa administrativa creats amb vulneració de les garanties més elementals del dret a un procés just, així com la il·legitimitat de les sancions i condemnes de caràcter personal imposades per motius polítics, ideològics o de creences religioses. Se subratlla, així, de forma inequívoca, la carència actual de vigència jurídica de les disposicions i resolucions contràries als drets humans i es contribueix a la rehabilitació moral dels qui van patir unes sancions i condemnes tan injustes.

En aquest sentit, la Llei inclou una disposició derogatòria que, de forma expressa, priva de vigència jurídica les normes dictades sota la Dictadura manifestament repressores i contràries als drets fonamentals amb el doble objectiu de proclamar-ne l’expulsió formal de l´ordenament jurídic i impedir-ne la invocació per part de qualsevol autoritat administrativa i judicial.

Els articles 5 a 9 estableixen el reconeixement de diverses millores de drets econòmics ja recollits en el nostre ordenament. En aquesta mateixa direcció, es preveu el dret a una indemnització a favor de totes les persones que van perdre la vida en defensa de la democràcia, de la democràcia de què avui tots gaudim, i que no havien rebut fins ara la compensació deguda (art. 10).

Es recullen diversos preceptes (art. 11 a 14) que, atenent també en aquest àmbit una demanda molt legítima de no pocs ciutadans que ignoren el parador dels seus familiars, alguns encara en fosses comunes, preveuen mesures i instruments perquè les administracions públiques facilitin, als interessats que ho sol·licitin, les tasques de localització i, si s´escau, identificació dels desapareguts, com una última prova de respecte per ells.

S´estableixen, així mateix, una sèrie de mesures (art. 15 i 16) en relació amb els símbols i monuments commemoratius de la Guerra Civil o de la Dictadura, basades en el principi d´evitar tota exaltació de l’aixecament militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura, en el convenciment que els ciutadans tenen dret que sigui així, que els símbols públics siguin ocasió de trobada i no d´enfrontament, ofensa o greuge.

El legislador considera de justícia fer un doble reconeixement singularitzat. En primer lloc, als voluntaris integrants de les Brigades Internacionals, als quals se´ls permet accedir a la nacionalitat espanyola sense necessitat que renunciïn a la que han tingut fins a aquest moment (art. 18); i, també, a les associacions ciutadanes que s´hagin significat en la defensa de la dignitat de les víctimes de la violència política a què es refereix aquesta Llei (art. 19).

Amb la finalitat de facilitar la recopilació i el dret d´accés a la informació històrica sobre la Guerra Civil, la Llei reforça el paper de l´actual Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola, amb seu a Salamanca, lo integra al Centre Documental de la Memòria Històrica, també amb seu a la ciutat de Salamanca, i estableix que s’hi traslladi tota la documentació existent en altres centres estatals (arts. 20 a 22).

La present Llei amplia la possibilitat d´adquisició de la nacionalitat espanyola als descendents fins al primer grau dels qui havien estat originàriament espanyols. Amb això se satisfà una legítima pretensió de l´emigració espanyola, que inclou singularment els descendents dels qui van perdre la nacionalitat espanyola per l´exili a conseqüència de la Guerra Civil o la Dictadura.

En definitiva, aquesta Llei vol contribuir a tancar ferides encara obertes en els espanyols i a donar satisfacció als ciutadans que van patir, directament o en la persona dels seus familiars, les conseqüències de la tragèdia de la Guerra Civil o de la repressió de la Dictadura. Hi vol contribuir des del ple convenciment que, en aprofundir d´aquesta manera en l´esperit del retrobament i de la concòrdia de la Transició, no són només aquests ciutadans els que resulten reconeguts i honrats sinó també la democràcia espanyola en conjunt. No és tasca del legislador implantar una determinada memòria col·lectiva. Però sí que és deure del legislador, i comesa de la llei, reparar els danys a les víctimes, consagrar i protegir, amb el màxim vigor normatiu, el dret a la memòria personal i familiar com a expressió de plena ciutadania democràtica, fomentar els valors constitucionals i promoure el coneixement i la reflexió sobre el nostre passat, per evitar que es repeteixin situacions d´intolerància i violació de drets humans com les viscudes llavors (LLEI 52/2007, de 26 de desembre, per la qual esreconeixen i s’amplien drets i s´estableixenmesures a favor dels qui van patir persecució oviolència durant la guerra civil i la dictadura.(«BOE» 310, de 27-12-2007.))
En virtut de les competències autonòmiques, a Catalunya el Departament de Justícia, Drets i Memòria
treballa per la recuperació de la memòria promovent la relació amb institucions memorialistes d’arreu del món; organitzant activitats relacionades amb la recuperació de la memòria democràtica; convocant subvencions per a la recuperació del patrimoni memorial, la recerca científica i la difusió en l’àmbit de la memòria; impulsant la localització de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme; localitzant les fosses comunes existents a Catalunya; gestionant les indemnitzacions als expresos polítics del franquisme, i assessorant les persones represaliades.
Més recentment s'ha aprovat la Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática, que substitueix a la Llei de 2007 i que vol posar al dia la norma espanyola en el marc de la legislació internacional de drets humans.

Arguments a favor: extracte del Preàmbul de la Llei 20/2022 de 19 d'octubre
Los procesos de memoria son un componente esencial de la configuración y desarrollo de todas las sociedades humanas, y afectan desde los gestos más cotidianos hasta las grandes políticas de Estado. El despliegue de la memoria es especialmente importante en la constitución de identidades individuales y colectivas, porque su enorme potencial de cohesión es equiparable a su capacidad de generación de exclusión, diferencia y enfrentamiento. Por eso, la principal responsabilidad del Estado en el desarrollo de políticas de memoria democrática es fomentar su vertiente reparadora, inclusiva y plural. Para ello, las políticas públicas de memoria democrática deben recoger y canalizar las aspiraciones de la sociedad civil, incentivar la participación ciudadana y la reflexión social y reparar y reconocer la dignidad de las víctimas de toda forma de violencia intolerante y fanática. La memoria se convierte así en un elemento decisivo para fomentar formas de ciudadanía abiertas, inclusivas y plurales, plenamente conscientes de su propia historia, capaces de detectar y desactivar las derivas totalitarias o antidemocráticas que crecen en su seno. La conquista y consolidación de la democracia en España ha sido el logro histórico más significativo de la sociedad española. El asentamiento de los principios y valores democráticos que consagra la Constitución de 1978 hace nuestra sociedad más fuerte y constituyen la más clara apuesta de convivencia en el futuro. Conocer la trayectoria de nuestra democracia, desde sus orígenes a la actualidad, sus vicisitudes, los sacrificios de los hombres y las mujeres de España en la lucha por las libertades y la democracia es un deber ineludible que contribuirá a fortalecer nuestra sociedad en las virtudes cívicas y los valores constitucionales. En ese marco, la sociedad española tiene un deber de memoria con las personas que fueron perseguidas, encarceladas, torturadas e incluso perdieron sus bienes y hasta su propia vida en defensa de la democracia y la libertad. La memoria de las víctimas del golpe de Estado, la Guerra de España y la dictadura franquista, su reconocimiento, reparación y dignificación, representan, por tanto, un inexcusable deber moral en la vida política y es signo de la calidad de la democracia. La historia no puede construirse desde el olvido y el silenciamiento de los vencidos. El conocimiento de nuestro pasado reciente contribuye a asentar nuestra convivencia sobre bases más firmes, protegiéndonos de repetir errores del pasado. La consolidación de nuestro ordenamiento constitucional nos permite hoy afrontar la verdad y la justicia sobre nuestro pasado. El olvido no es opción para una democracia.

Arguments en contra: extractes de la intervenció de la senadora del PP Sra. Salanueva al Senat (vet del PP a la Ley 20/2022, publicacions del Senado, esborranys)

(...) Esta ley, señorías, no es oportuna ni necesaria ni pacífica. El Gobierno no ha sido todavía capaz de dar una sola razón de oportunidad y necesidad, y las motivaciones de calidad democrática, justicia y reparación caen por su peso. En 2007, con la Ley Zapatero —recordarán, la primera Ley de memoria histórica— nos dijeron lo mismo que hoy; hablo del 2007, de hace quince años; que había que cerrar una deuda de deber de memoria con los asesinados y perseguidos, con las víctimas de la Guerra Civil. Hoy, quince años después, vuelven a decir lo mismo, cuando ya íbamos a cerrar ese episodio en el 2007. (...)
[Esta ley debe retirarse] porque tergiversa el gran pacto constitucional del 78 y siembra sospechas sobre la Transición para deslegitimarla, una enmienda a la totalidad, como acaba de decir algún senador; porque el pacto con Bildu para aprobar esta ley es una expresión actualizada de quienes en esa época utilizaban la violencia terrorista como método sistemático de actuación, con consecuencias dramáticas, sin que aún hayan condenado esos crímenes. Y (...) porque es un ataque frontal a nuestro sistema constitucional y pretende imponer una verdad oficial. (...) Señorías, luego nos acusarán, pero nosotros compartimos el deseo de las familias de buscar y exhumar los cadáveres de sus familiares; lo entendemos, lo comprendemos y lo apoyamos en el Partido Popular, pero para eso, señorías, no hacía falta esta ley. En el PP no podemos compartir que esta ley y este asunto se utilice como arma arrojadiza, como herramienta política, ni tampoco que sea una fuente de financiación de entidades, asociaciones y sindicatos de izquierdas relacionados con su partido, como hasta ahora. (...) ¿Alguien puede creerse que en plena pandemia esta era la ley que necesitaban los españoles para salir adelante? ¿Acaso es la ley que necesitan los españoles en plena crisis energética, subida de precios e inflación y una crisis geopolítica con la guerra a las puertas de Europa, para solucionar sus problemas? (...) 
Esta ley, señorías, es una traición a los españoles, porque pretende convertir nuestro sistema en una democracia militante de izquierdas; quienes no comulguen serán proscritos, purgados y considerados antidemócratas. Hoy vemos un ejemplo más de la purga. Han dinamitado el pacto constitucional del 78, el espíritu de concordia, de perdón y reconciliación que nos ha permitido disfrutar de más de cuarenta años de convivencia sólida y pacífica, de altos y progresivos niveles de bienestar. (...) Es una ley —y por eso la rechazamos— revisionista, que no solo pretende la reparación de hechos pasados, como se hizo en la Transición. Se han aprobado leyes y medidas económicas de distinta naturaleza desde los inicios de la Transición, medidas legales en favor de represaliados por Franco; funcionarios depurados que han sido reincorporados con su antigüedad; derecho a la nacionalidad de los descendientes; solo hasta 2005, más de 16 000 millones de euros destinados a este tema. Ahora, señorías, solo se ocupan de un solo bando con la pretensión, no de justicia, sino de confrontación de unos con otros. Señorías, debemos tener muy claro y transmitir a la sociedad que con la Transición se acabaron los bandos; se acabaron los azules y se acabaron los rojos para todos pasar a ser ciudadanos españoles. (Aplausos). Quiero hacer una mención a la protección de las víctimas. Compartimos lo que se ha dicho en otros turnos en cuanto a que quedan fuera víctimas de la guerra de un bando, los religiosos, los sacerdotes, que también murieron víctimas de la Segunda República, y quedan fuera también las víctimas de la violencia terrorista de ETA (...)

Alguns exemples d'aspectes especialment polèmics, a la premsa

Apliquem els coneixements de Memòria Històrica

Paròdia de l'exhumació de Franco al Polònia amb música de Queen (I Want To Break Free)



Històries de vida

En el marc de la "memòria històrica" ha pres importància el recull del testimoniatge de les víctimes dels períodes traumàtics de la història, per la seva rehumanització, reparació i aportació d'una vivència personal dels fets històrics. El testimoniatge forma part sovint de la reconstrucció de la trajectòria vital de la persona (és el que s'anomena "històries de vida").

Un projecte en aquest sentit és el "Banc Audiovisual de Testimonis" del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Com en tot projecte d'història oral, cal seguir una estricta metodologia, com explica el propi projecte, en enregistrar els testimoniatges, i també a l'hora d'interpretar-los, ja que cal tenir en compte que la memòria humana està sotmesa a oblits i confusions, es veu influïda per la ideologia de la persona i per la memòria col·lectiva, i que el testimoniatge, al mateix temps, pot ser selectiu. Els testimonis de la història oral, per tant, no són una descripció neutre d'alguna cosa que va passar sinó una font històrica més que cal contrastar amb altres testimoniatges i amb altres fonts.

Patrimoni Cultural

La UNESCO, el 1998, va definir el patrimoni com “el conjunt d’elements naturals i culturals, tangibles i intangibles, que són heretats del passat o creats recentment”. Llegeix la pàgina web de l'Atlas del Turisme a Catalunya (UB) la contribució de Xavier Roigé -de qui he tret la definició anterior- i completa:
  • Com es pot determinar el que són elements patrimonials i el que no?
  • Quines són les figures que donen protecció legal al patrimoni a Catalunya ?
  • Què és la llista del Patrimoni de la Humanitat ? (la llista completa la pots consultar aquí)
  • Què són els "espais de memòria" dins del conjunt del Patrimoni ?
A més:


ODS seleccionat

Consulta sobre els ODS









Bibliografia

a