Des del 2000 s’han anat produint reunions a nivell internacional per consensuar qüestions sobre polítiques migratòries, que han culminat en el Pacte Mundial per a la Migració Segura, Ordenada i Regular (2018) en el marc de l’ONU. És un marc de col·laboració no vinculant i el principal país no signatari són els EUA, que són el primer país del món pel que fa a immigrants.
Planteja 23 objectius, que es poden agrupar en grans grups:
- Facilitar la immigració legal i ordenada
- Fortalecer la cooperación internacional y las alianzas mundiales para la migración segura, ordenada y regular
- Aumentar la disponibilidad y flexibilidad de las vías de migración regular
- Recopilar y utilizar datos exactos y desglosados para formular políticas con base empírica
- Minimitzar els aspectes negatius de la immigració
- Minimizar los factores adversos y estructurales que obligan a las personas a abandonar su país de origen
- Reforzar la respuesta transnacional al tráfico ilícito de migrantes
- Prevenir, combatir y erradicar la trata de personas en el contexto de la migración internacional
- Gestionar las fronteras de manera integrada, segura y coordinada
- Afavorir els aspectes positius per als països d’origen
- Facilitar la contratación equitativa y ética y salvaguardar las condiciones que garantizan el trabajo decente
- Crear las condiciones necesarias para que los migrantes y las diásporas puedan contribuir plenamente al desarrollo sostenible en todos los países
- Promover transferencias de remesas más rápidas, seguras y económicas y fomentar la inclusión financiera de los migrantes
- Colaborar para facilitar el regreso y la readmisión en condiciones de seguridad y dignidad, así como la reintegración sostenible
- Afavorir els aspectes positius per als països d’acollida
- Empoderar a los migrantes y las sociedades para lograr la plena inclusión y la cohesión social
- Invertir en el desarrollo de aptitudes y facilitar el reconocimiento mutuo de aptitudes, cualificaciones y competencias
- No s’han inclòs a l’acord aspectes presents en els debats sobre el tema referits als mercats de treball dels països d’acollida:
- Aprovechar la migración laboral (temporal) para satisfacer las necesidades del mercado de trabajo
- Atraer a trabajadores migrantes cualificados
- Aprovechar las competencias y la iniciativa empresarial de la diáspora
- Reconocer la interrelación de la migración y el comercio (Modo 4 del Acuerdo General sobre el Comercio de Servicios (AGCS))
- Millorar la seguretat dels immigrants
- Proporcionar información exacta y oportuna en todas las etapas de la migración
- Abordar y reducir las vulnerabilidades en la migración
- Mejorar la protección, asistencia y cooperación consulares en todo el ciclo migratorio
- Salvar vidas y emprender iniciativas internacionales coordinadas sobre los migrantes desaparecidos
- Aumentar la certidumbre y previsibilidad de los procedimientos migratorios para la adecuada verificación de antecedentes, evaluación y derivación
- Velar por que todos los migrantes tengan pruebas de su identidad jurídica y documentación adecuada
- Utilizar la detención de migrantes solo como último recurso y buscar otras alternativas
- Proporcionar a los migrantes acceso a servicios básicos
- Eliminar todas las formas de discriminación y promover un discurso público con base empírica para modificar las percepciones de la migración
- Establecer mecanismos para la portabilidad de la seguridad social y las prestaciones adquiridas
Amb la inauguració de l'Espai Schengen el 1995, els països europeus van passar a reforçar les fronteres exteriors i a començar a parlar d'una política europea comuna d'immigració i asil. Els primers acords es van donar al Consell Europeu de Tampere, el 1999, que incloïen la necessitat de cooperar amb els països d'origen dels immigrants, concretar un sistema d'asil, assegurar un tracte just als immigrants i gestionar els fluxos migratoris. Des d'aleshores els acords s'han anat succeint però els estats membres han tingut molts recels de cedir sobirania en aquest tema i des dels atemptats de l'11S2001 ha predominat una visió de la qüestió molt centrada en la seguretat (font del gràfic següent: Julia Fernández, "Historia de la política europea de inmigración y asilo", El Orden Mundial, 14/2/21)
El Programa d'Estocolm (2009-20014) va apel·lar a la solidaritat entre els estats membres i va reconèixer la importància de recolzar els estats més afectats per la immigració. Però les divisions entre els països europeus es van fer molt evidents durant la "crisi dels refugiats de 2015", quan 1.000.000 de refugiats provinents dels conflictes de Síria, l'Afganistan i l'Iraq van arribar a les portes d'Europa i més de 3.000 van morir pel camí. Els camins d'arribada a Europa van ser sobretot a través de Turquia i Itàlia els països més acollidors van ser Alemanya i Hongria (font del mapa: viquipèdia amb dades d'Eurostat)
La crisi dels refugiats de 2015 va sortir a les PAU 2019 amb la pregunta "quins problemes han sorgit a la UE arran de la crisi dels migrants?". Respostes suggerides:
- Oposició de grups socials a l’interior de cada estat a l’acollida d’immigrants estrangers, sovint a causa de posicions racistes i xenòfobes.
- Oposició d’alguns estats de la UE com Hongria, Polònia, etc., a acollir immigrants estrangers malgrat els acords adoptats a la UE en aquest sentit.
Encara ara no hi ha estrictament una política migratòria comuna sinó que el que hi ha és un conjunt de mesures que fan referència al control de fronteres (el 2004 es va crear Frontex, l'Agència Europea de Fronteras y Costas) i els procediments d'asil i de retorn. Expirat el Protocol d’Estocolm el 2014, la UE ha anat fixant diversos objectius, en la línia del Pacte de l’ONU de 2018:
- Optimitzar els beneficis de la migració legal
- Oferir protecció als migrants que l’usen
- Atraure immigrants migrants qualificats
- Combatre la migració irregular i gestionar “de manera eficient” les fronteres
- Enfortir la col·laboració amb els països d’origen i de trànsit
La col·laboració amb els països de trànsit s'ha traduït sobretot amb acords amb Líbia, Marroc i Turquia, de manera que s'ha acusat a la UE d'externalitzar els controls de les fronteres a estats amb poques credencials democràtiques i que tracten els immigrants de manera que prohibeixen les pròpies lleis europees. El Mediterrani s'ha convertit, així, en una frontera on moren molts migrants i el tema està tensionant la política de diversos països membres de la UE.
El projecte Missing Migrants Project intenta documentar els morts entre els immigrants. Aquest mapa recull les dades fins el 2019 perquè els més actualitzats desagreguen menys per regions. A sota es pot veure el que correspon al Mediterrani, actualitzat a juliol de 2022.
Cal dir, per altra banda, que malgrat que es parla molt de la "fortalesa Europa", com si el continent fos impermeable als fluxos migratoris, a la UE hi ha uns 24 milions de residents no comunitaris, que representen un 5,3% de la població europea (amb força diferències entre els estats membres) i 13,7 milions de ciutadans europeus que viuen en països que no són el seu d'origen. El 2020, un 1.900.000 de persones van arribar a la UE d'estats no comunitaris i van marxar a països no comunitaris uns 956.000, mentre que 1.200.000 residents en un estat europeu van marxar-ne a un altre. Aquestes xifres, però, poden variar prou d'un any a un altre, sobretot els arribats de països no comunitaris.
A nivell mundial, les facilitats donades als immigrants són variables i es pot veure al mapa següent, elaborat per El Orden Mundial, junt amb un comentari que heu de llegir aquí.
