6.6. Simbologia política dels segles XIX i XX i especialment de la Guerra Civil (1936-1939)

Simbologia de les dues Espanyes (ha sortit 2 cops PAU!)

Bandera franquista, recupera la rojigualda, amb l’escut del franquisme

Senyera: bandera catalana provinent de la casa reial de Barcelona, que va passar de la casa reial als territoris que governava, usada al llarg de l’època moderna i fins al segle XIX per representar Catalunya, com a l’escut de la ciutat de Barcelona o als escuts de les diputacions catalanes del segle XIX, i després per la Mancomunitat i per la Generalitat republicana, malgrat que no va ser considerada oficial per aquests dos organismes. També era usada per grups polítics diversos i especialment pels catalanistes (foto: pintura mural gòtica de segle XIV, que podem trobar al castell de la localitat aragonesa d’Alcañiz, es representa aquesta escena on podem veure al rei Jaume I i les seues hosts a punt d’entrar a València). 

La senyera es pot trobar actualment als diversos territoris de l'antiga Corona d'Aragó i a altres de descendents d'aquest llinatge del casal de Barcelona, com la Provença.

Estelada: hi ha precedents a inicis del segle XX que combinen la senyera amb un triangle o amb un rombe amb un triangle al seu interior. Sembla que el primer disseny de l’estelada actual el va crear vora 1918 i a imatge de la bandera cubana Vicenç A. Ballester al si d’un petit grup anomenat Comitè pro Catalunya, que mirava de fer conèixer les reivindicacions catalanistes al món, i el primer partit d’una certa entitat que la va usar devia ser l’Estat Català de Francesc Macià, el 1922 (triangle blau i estel blanc). La versió del triangle groc i estel roig va sorgir a la dècada de 1970 al si del PSAN.

Altres símbols polítics que es poden trobar als cartells de la Guerra Civil.

Corona mural: d’origen romà, va ser usada pel republicanisme espanyol per substituir les corones reials, malgrat que la corona mural és un símbol històric de la corona de Castella.

Símbols socialistes, comunistes i anarquistes:

• Bandera negra: significat de revolta o de no rendició al llarg del segle XIX; identificat amb l’anarquisme a finals del segle XIX
• Bandera roja: associada amb la revolució, el moviment obrer i, més específicament, el socialisme al llarg del segle XIX; els partits socialistes i els països socialistes del segle XX van posar el vermell a les seves banderes.
• Bandera roja i negra en diagonal: combina el negre de l’anarquisme amb el roig del moviment obrer. La CNT la va agafar com a bandera pròpia a partir de la seva fundació. Compte: la bandera de Falange també es roja i negra
• Falç i el martell: símbols comunistes, sovint acompanyats d’una estrella roja
• Estrella roja: símbol internacionalista. Usat a les insígnies de l’exèrcit republicà.
• Falç: símbol de revolta popular

Bandera d’Euskadi: bandera dissenyada a finals del segle XIX pels germans Arana (PNB) per a Biscaia i atribuïda a tot el país basc a inicis del segle XX (contra l’opinió del seu creador); oficial amb l’autonomia de la Segona República i amb l’actual. Sobre el fons vermell de Biscaia s’hi posa una creu de Borgonya de color verd (sense nusos) i una creu blanca, símbol del cristianisme.

Creu de sant Andreu o de Borgonya: símbol històric de la monarquia espanyola des de 1506; adaptada pel carlisme el 1935. Al segle XIX el carlisme usava com a símbols la mateixa bandera rojigualda, les flors de llis, les creus, el sagrat cor de Jesús, la bandera blanca dels borbons. A la primera guerra carlina eren els liberals els que portaven la creu de Borgonya.

Jou i les fletxes: pertany a la iconografia dels Reis Catòlics (S.XV-XVI), apropiada pel falangisme i després pel franquisme. La bandera negra i vermella té els mateixos colors que l'anarquista però amb franges verticals i no en diagonal.

Braç en alt: variant d'una salutació suposadament de l'imperi romà, apropiat pel feixisme italià, el nazisme alemany, i a Espanya pels falangistes i després pels franquistes. Més que una salutació pròpiament romana, segurament va ser el feixisme italià el que la va voler fer passar per romana per donar-li pedigrí històric.

Esvàstica o creu gammada: creu amb els braços doblegats en línia recta, usada històricament en diverses cultures i apropiada pel nazisme alemany.

Músiques

• Marxa reial o granadera: denominació tradicional de l’himne espanyol, instrumental. Originalment era marxa militar de la segona meitat del segle XVIII, transformada en himne oficial amb Isabel II i que va rebre una nova armonització amb Alfons XIII, el 1908, obra de Bartolomé Pérez Casas. La versió actual és la de Pérez Casas revisada el 1997 per Francisco Grau.
• Himne de Riego: himne compost per donar suport al pronunciament del coronel Rafael del Riego contra l’absolutisme el 1820, amb una música probablement preexistent. És una cançó de guerra de la qual n’hi ha múltiples versions. Va esdevenir himne dels liberals avançats i després dels republicans i va ser molt popular fins al primer terç del segle XX.
• Els segadors: himne de Catalunya
• En els seus orígens, una cançó eròtica del segle XVII.
• Durant la Guerra dels Segadors, es va fer servir la música per a una cançó de guerra (que va ser recuperada pels estudiosos a la segona meitat del segle XIX).
• La versió usada al segle XX és d’Emili Guanyavents, que va guanyar un concurs per a un himne català convocat per la Unió Catalanista el 1899.
• La Internacional: amb orígens a la Comuna de París de 1871 ha sigut l’himne per excel·lència del socialisme i del comunisme del segle XX, i encara que menys també de l’anarquisme, així com de la URSS de 1922 a 1944
• (Algunes) cançons de la República i la Guerra Civil
• Cançons anarquistes
• A las barricades, cançó feta sobre un himne sindicalista.
• Cançons republicanes
• ¡Ay Carmela!: múltiples versions des del segle XIX, especialment coneguda la versió de la batalla de l’Ebre.
• Viva la XV Brigada: versió de les brigades internacionals feta sobre l’¡Ay Carmela! (per exemple, la versió de Peter Seeger)
• Cançons franquistes
• Cara al sol: himne falangista de José Antonio Primo de Rivera, Agustín de Foxá i altres, compost el 1936 sobre un himne feixista italià

Escolta aquestes músiques al sites de l'assignatura.