L'evolució econòmica
La Guerra Civil (1936-39) va col·lapsar l’economia en el conjunt d’Espanya, amb efectes molt greus sobre el procés de canvi estructural que s’estava produint des del segle XIX. Els efectes, tanmateix, van ser més greus en la zona republicana. Sovint s’atribueix el relativament millor comportament de l’economia de la zona “nacional” a la centralització i militarització que hi tingué lloc, i, per tant, a la major capacitat de mobilitzar recursos, mentre que a la zona republicana hauria prevalgut el conflicte i la confrontació interna, fet que hauria portat l’economia al col·lapse, amb l’assaig de col·lectivització com a màxim exponent d’aquest fracàs.
Tanmateix, ni l’economia franquista funcionà de manera tan unificada ni la republicana tan fragmentada una vegada el govern Largo Caballero aconseguí d’anar unificant esforços. El subministrament regular dels productes essencials a l’Espanya de Franco gràcies als suports internacionals, mentre que, al costat dels conflictes polítics interns i els desajustaments produïts per la revolució, la deriva negativa de la guerra des de bon començament, la fractura del territori i l’aïllament internacional van ser claus en l’evolució negativa de l’economia republicana. A mesura que avançava la guerra, les dificultats d’abastament van fer augmentar els preus i van portar la fam i la misèria a la zona republicana, i especialment a a les grans zones urbanes com Madrid o Barcelona. La inflació es va veure agreujada per l'emissió, sense gaire control, de bitllets per part d'institucions molt diverses a l'Espanya republicana.
La col·lectivització
La col·lectivització, de primer, va ser un procés espontani d’ocupació de fàbriques i propietats agràries per part dels treballadors, sobretot quan els propietaris havien marxat. Si els propietaris romanien a l’empresa, es nomenava un comitè obrer de control. A partir de l’agost del 1936, el procés fou regulat pel Consell d’Economia de la Generalitat, que incloïa els partits d’esquerres i sindicats, que establí el Pla de transformació socialista del País (que havia d’incloure la intervenció de tota l’economia) i la mesura més concret del Decret de col·lectivització. Es discutí sobre el tamany de les empreses a col·lectivitzar (totes per la CNT i POUM, les grans per a la resta) i al final hom reconegué el dret a la petita propietat industrial i comercial. Es col·lectivitzarien les empreses de més de 100 treballadors, les de propietaris “facciosos”, les d’entre 50 i 100 que així ho votés el 75% dels treballadors, les que ho volgués el propietari i les que ho decidís el Consell d’Economia per la seva importància estratègica. A l’agricultura, en canvi, continuà predominant l’explotació individual.
A partir del maig de 1937 les nacionalitzacions avançaren per sobre de les col·lectivitzacions en l’intent de la Generalitat de controlar el conjunt de l’economia.
La indústria de guerra
Sobre la indústria de guerra, l'agost de 1936 la Generalitat va crear la Comissió d’Indústries de Guerra i el 26 de setembre d'aquell any, Josep Tarradellas -que també era conseller d’Economia del Govern Companys- en va assumir el control. Tarradellas va dissenyar una estructura formada per diverses fàbriques arreu de Catalunya que conformava una autèntica indústria de guerra al Principat.
A Catalunya, en el període de 1936-38, el conjunt industrial dels rams siderometal·lúrgic, químic i d’aviació depenia de la Comissió d’Indústries de Guerra. Era format per empreses una part de la producció de les quals servia a la guerra, però no era exclusivament bèl·lica; noves empreses, creades aprofitant les instal·lacions preexistents o construïdes de nova planta, exclusivament per a la guerra, i empreses auxiliars o complementàries que rebien encàrrecs de la Comissió. El 15 de setembre de 1936 el complex industrial de guerra format per les empreses dels dos primers grups comprenia 24 fàbriques, i per l’octubre del 1937 s’estengué a 500 fàbriques i 50 000 obrers. Les empreses auxiliars o complementàries llavors ocupaven 30 000 obrers. Naturalment, el nucli de les indústries de guerra, que comprenia quinze fàbriques, era constituït per les empreses noves, a partir de les quals s’operà l’extraordinària reconversió industrial de Catalunya, i que funcionaven sota la total dependència jurídica de la Comissió (font: Enciclopèdia Catalana).
A finals de 1937 el Govern Negrín nacionalitzà les indústries de guerra i limità amb això la capacitat d’actuació de la Generalitat. Des de bon inici, per altra banda, el govern de l’Estat, no reconeixia la legislació catalana sobre empreses col·lectivitzades en àrees que eren de la seva competència, com ara en el comerç exterior.
La manca de proveïments
La falta de proveïments, i amb ella la fam, fou un problema general a tota l’Espanya republicana Entre les seves causes cal comptar:
- L'existència dels nuclis de població més populosos (Barcelona, Madrid i València) van quedar a la zona republicana
- Les zones agrícoles quedaren sota control dels franquistes.
- Elements vinculats a l'evolució econòmica i militar:
- trasbals ocasionat per la revolució dins les estructures econòmiques i en el mercat,
- desorganització de la xarxa de comunicacions i del comerç interior
- la depreciació de la moneda (la inflació va fer que a mesura que avançava la guerra la moneda no era acceptada i calgué recórrer al bescanvi).
- A Catalunya, la situació es va veure agreujada pel gran nombre de refugiats que hi acudiren provinents d'altres zones d'Espanya.
L’escassetat o la manca d’algun proveïment es començà a donar a
mitjan agost del 1936, i l'espiral de mancança de queviures va anar en augment: el blat i el pa començaren a faltar a finals d'octubre, la carn i les patates van faltar especialment a partir del gener del 1937; l’oli, a mitjan 1937.
- Per a pal·liar aquestes mancances, els comitès de les ciutats industrials, i fins i tot de moltes fàbriques, iniciaren una sèrie d’intercanvis dels seus productes amb comitès i sindicats de pobles agrícoles d’arreu de Catalunya i fins i tot de la resta de l’Estat.
- Malgrat aquestes mesures, ja des de la tardor del 1936 començaren les cues davant dels mercats i les botigues.
La implantació del racionament al principi del 1937 tampoc no va millorar la situació. Molts dels productes racionats no foren mai repartits assíduament, només el pa ho fou amb una certa regularitat i en una quantitat molt escassa. La realitat fou que la gent, sobretot a les ciutats, hagué de prendre altres mesures, com acudir al mercat negre, iniciar llargues peregrinacions arreu dels pobles de Catalunya o mirar d'establir-se en algun poble, ja que als pobles era més fàcil de trobar menjar. Un indici clar de la gana fou la desaparició dels gats, que eren menjats per la població.
La moneda.
Al llarg de la guerra, les dues zones van emetre la seva pròpia moneda, però les dificultats de finançament de la República van fer que emetessin molta moneda, contribuint així al procés inflacionista, agreujat per la multiplicació de monedes. Quan Astúries i Lleó es van veure aïllats de la resta de la República es va constituir un Consejo Soberano que va emetre els seus propis bitllets i també ho va fer el País Basc. La desaparició de monedes fraccionàries de plata va impulsar l’emissió de bitllets locals (i fins i tot de vals d’empreses i de comitès obrers i partits). A Catalunya, van circular bitllets locals (1 pta i menys), de la Generalitat (2,5 ptes, 5 i 10), i els de la República. La Generalitat volia crear un sistema propi amb bitllets de més de 10 ptes. però el govern de la República no ho va permetre.
