Cal, per una banda, parlar d'algunes característiques generals del clima de Catalunya, i al mateix temps, com diu la pàgina web de meteo.cat, que la gran "riquesa geogràfica de Catalunya, amb un relleu francament entremaliat i amb tanta alternança entre mar i muntanya, fa que per determinar la climatologia catalana es requereixi l’ús del plural. En altres paraules: cal parlar, si ens proposem fer-ho adequadament, dels climes de Catalunya, no del clima de Catalunya".
Les característiques generals del clima de Catalunya, en relació als factors del clima, són (moltes, comunes al clima mediterrani en general):
- A causa de la latitud, entre els 40 i el 42º, i per la seva posició al NE peninsular i SO europeu, fa que ens trobem en zona temperada i d'influència mediterrània. Per això, un 95% de Catalunya forma part del domini climàtic mediterrani
- L'altitud fa que el Pirineu i PrePirineu sigui la zona més plujosa, alhora que el relleu entremaliat fa que hi ha molts microclimes.
- Especialment importants son també les serralades Litoral i Prelitoral actuen a mode de barrera per a les masses d’aire humides de la Mediterrània i dificulten la penetració de l’aire humit i inestable mediterrani cap a les terres de l’interior, mentre que les zones properes a la costa sí que es veuen afavorides per les precipitacions. Per això, de fet, la tardor és l’estació més plujosa al litoral i al prelitoral, que és quan predominen més els aires de la Mediterrània, i, en canvi, d’aquí cap a ponent el pes dels vents mediterranis va desdibuixant-se nítidament.
- L'orientació també es fa notar sobretot al Pirineu, amb una cara sud menys nevada que la cara nord de l'Estat francès.
- No hi ha un veritable hivern per la influència temperada del Mediterrani, mentre que l'interior de Catalunya, afectat més per la continentalitat, el clima és més extrem.
- Clima molt influït per l'anticicló de les Açores, que, sobretot a l'estiu, impedeix que les depressions atlàntiques arribin a Catalunya. A més, quan hi arriben, arriben poques precipitacions perquè les depressions han creuat la Península i han perdut molt humitat per l'efecte Foehn.
- Pel que fa a les masses d'aire que ens afecten més, són:
- l’àrtica continental, que prové del nord de Rússia, amb una temperatura gèlida i humitat baixa
- l’àrtica marítima, procedent del nord d’Escandinàvia o d’Islàndia, molt freda però no gèlida, i humida
- la polar continental, molt freda i seca, que ve de l’interior d’Europa
- la polar marítima, que és freda i humida, que ve de l’Atlàntic septentrional
- la tropical continental, que prové del Sàhara, molt càlida i eixuta
- la massa d’aire tropical marítima, menys càlida però més humitosa que l’anterior, que té com a regió d’origen l'anticicló de les Açore
- la massa d’aire mediterrània, càlida i molt humida
- A causa del conjunt de factors esmentat, el clima mediterrani de Catalunya no és el model estàndard de clima mediterrani, ja que aquí el període de temperatures més baixes no és el més plujós, tal com succeeix en el clima mediterrani estàndard, i, en canvi les precipitacions màximes tenen lloc a la tardor i la primavera.
Per altra banda, pel que fa a la diversitat del clima, cal dir que hi ha dos grans dominis climàtics, que són l'oceànic i el mediterrani.
El mediterrani és àmpliament majoritari i agrupa diferents variants (meteo.cat compta fins a 14 subclimes) -cal anar amb compte perquè a vegades es presenten amb noms diferents). També es poden trobar agrupacions diferents d'aquestes variants i mapes dels climes de Catalunya sensiblement diferents (consulta aquí per a veure diferències entre diversos mapes). Aquí distingirem cinc grans climes amb una distribució que es pot veure al mapa següent (elaboració pròpia a partir d'un mapa de meteo.cat):
- mediterrani litoral
- mediterrani continental o continentalitzat
- oceànic o atlàntic
- alta muntanya mediterrània
- muntanya mitjana mediterrània
Es troba a tota la costa de Catalunya i correspon al Mediterrani que hem vist per al conjunt d'Espanya.
Es caracteritza per temperatures altes a l'estiu i suaus a l'hivern, i per precipitacions suaus a l'hivern i més abundants en general a la primavera i la tardor, quan poden ser torrencials i provocar desbordaments i inundacions. La combinació de temperatures altes i pluges escasses de l'estiu provoca sequera, i, en els rius, cabals irregulars i estiatges que poden arribar a assecar-los del tot.
A la costa la mitja de temperatures sol ser de 15-17º, l'amplitud tèrmica de 14-15º i les precipitacions anuals de 500 a 800 mm, amb poblacions típiques com Barcelona i Tarragona. Com que inclou el Sistema Mediterrani català, en alguns llocs les temperatures i precipitacions varien sensiblement: a les serralades litoral i prelitoral les temperatures mitges baixen (11-14º), l'amplitud tèrmica augmenta (15-18º) i les precipitacions poden arribar als 1000 mm (600-1000 mm), amb poblacions típiques com Valls, Sabadell o Girona.
La vegetació característica consta de boscos de fulla perenne (alzines i pins) i per matollar o bosquina (màquia, garriga i estepa) procedent sovint de la degradació del bosc.
Clima mediterrani continental o continentalitzat
El trobem a la plana de Lleida i correspon al Mediterrani Continentalitzat que hem vist per al conjunt d'Espanya.
És una variant del clima mediterrani amb valors extrems, amb hiverns freds i estius molt calorosos (i, per tant, amb forta oscil·lació tèrmica), amb precipitacions escasses tot l'any (encara que una mica més importants a la primavera i tardor), i, per tant, també amb sequera a l'estiu. En aquest clima el cabal dels rius també és irregular, amb crescudes quan plou o desglaça i estiatges, però a Lleida ho és menys perquè els rius venen molt directament del Pirineu.
A Lleida, les precipitacions baixen fins als 350-500 mm; les temperatures mitges oscil·len entre els 6 i els 25ª i l'amplitud tèrmica entre la mitja del gener i la del juliol és de 30º: "les temperatures gaudeixen d’una notable amplitud tèrmica, senyal de la continentalitat d’aquestes contrades, entre els estius assolellats i calorosos i els hiverns més aviat freds i emboirats".
La vegetació també la formen arbres de fulla perenne (alzines i pins) i matollar o bosquines (màquia, garriga i estepa), procedents sovint de la degradació del bosc.
Les activitats tradicionals eren el conreu de cereals i la ramaderia ovina extensiva. A la zona de Lleida, els paisatges agraris tradicionals eren els conreus de cereals, amb guarets, i alternats amb superfícies de vegetació baixa, i els conreus d’olivera, ametller i vinya, que feien un paisatge agrícola amb un mosaic de conreus de secà, sovint en terrasses i amb presència permanent de la pedra seca −murs i cabanes de volta− que s’intercalaven amb fragments de matoll i bosc. Aquesta agricultura es complementava amb una la ramaderia extensiva d'ovelles i cabres que pasturava els rostolls. Abans de mitjans del segle XIX les zones de regadiu eren molt reduïdes (Font: Reserva natural de Mas de Melons).
Clima oceànic o atlàntic
Situat només a la Vall d'Aran. Correspon al clima oceànic que hem vist per al conjunt d'Espanya.
Es caracteritza per temperatures suaus tot l'any i precipitacions suaus i constants, abundants en el seu conjunt, i, per tant, sense sequera.
"Compta amb una precipitació mitjana anual compresa entre els 900 i els 1.100 mm, que es reparteixen de manera bastant regular i homogènia al llarg de l’any, tal com sol ser habitual en la climatologia atlàntica. Té una temperatura mitjana anual de 6 a 10ºC, així com una amplitud tèrmica mitjana anual d’entre 13 i 15ºC (entre el mes més càlid i el més fred). Un exemple és Vielha".
La vegetació típica és el bosc temperat caducifoli (roures, a vegades faigs, substituïts sovint per pins i eucaliptus). La degradació del bosc sovint es concreta en matollars (landa), i també són abundants els prats.
A la Vall d'Aran, com al conjunt del Pirineu, les activitats econòmiques tradicionals solien ser la ramaderia extensiva (sovint transhumant, al Pirineu, sobretot ovina) i l’explotació forestal.
Clima d'alta muntanya
Situat a les zones més altes del Pirineu català. També anomenat en alguns mapes alpí i subalpí. En els mapes generals d'Espanya sovint se'l presenta com una variant de la muntanya oceànica, per contrast a la muntanya mediterrània.
Té precipitacions abundants (>1000 mm / any) i força fred amb nevades freqüents a l'hivern.
Com és lògic, les precipitacions són més altes i les temperatures més fredes: les precipitacions oscil·len entre 1000 i 1300 mm; les temperatures mitges entre 2 i 9º i l'amplitud tèrmica arriba als 13-16º. Una població típica és Camprodon.
Té vegetació per estatges. En aquests paisatges d'alta muntanya hi trobem coníferes (avet i pi negre), que són arbres de fulla perenne adaptades a ambients freds i humits. A les zones més altes, per sobre dels 2.200-2.300 metres, hi trobem prats alpins perquè les baixes temperatures impedeixen la formació de boscos. L'acumulació de neus a les zones més altres i els forts vents també ajuden a l'absència de boscos.
Les activitats econòmiques tradicionals solien ser la ramaderia extensiva (sovint transhumant, al Pirineu, sobretot ovina) i l’explotació forestal.
Clima de muntanya mitjana mediterrània
La zona més típica d'aquest clima és el Prepirineu, si bé normalment el Berguedà, Osona i bona part del Bages (a vegades també s'hi inclou part del Sistema Mediterrani Català, que aquí hem posat al Mediterrani litoral). És una variant de la muntanya mediterrània que hem vist al conjunt d'Espanya, amb hiverns frescos i estius suaus.
En general, a Espanya presenta precipitacions mitjanes (600 - 800 mm / any) i hiverns frescos i estius suaus.
A la muntanya mitjana mediterrània de Catalunya , les precipitacions oscil·len entre els 700 i els 1100 mm, amb una mitja de temperatures de 9-12º al Prepirineu i 11-13 a Osona, i una amplitud tèrmica de 16-19º al Prepirineu i 11-20 a Osona. Població molt típica és Olot.
Hi trobem sobretot roures, i també faigs, ambdós de fulla caduca, més adaptats a zones relativament més fredes i més humides (sobretot els faigs, adaptats a zones molt humides).
Ampliació sobre vegetació
[Resposta de PAU a la pregunta de "relacioneu els estatges o pisos de vegetació amb les variacions dels principals factors climàtics provocats pel canvi d'altitud]. Els dos factors principals responsables de l’aparició dels diferents estatges de vegetació a mesura que augmenta l’altitud són el descens de temperatura que s’experimenta en augmentar l’altitud, establert en - 0,65ºC cada 100 m., i l’augment de precipitació que es produeix també a l’augmentar l’altitud degut al refredament de l’aire i la condensació de la humitat. A més dels anteriors, també intervenen en menor grau altres factors com: la proximitat al mar o la continentalitat. l’exposició a solell o a obaga, la gruixària del sòl, el tipus de roca, el pendent, la intensitat del vent o l’activitat humana
- Garrigues: arbustos diversos (garrics, estepes, etc.). Aquestes zones provenen sovint de la degradació dels boscos, perquè són territoris molt humanitzats. Són més típiques de les zones més seques.
- Alzinars: arbres de fulla perenne (amb les seves variants sureres o carrascars)
- Hi trobem coníferes (avet i pi negre), arbres de fulla perenne adaptades a ambients freds i humits.
- A les zones més altes, per sobre dels 2.200-2.300 metres hi trobem prats alpins perquè les baixes temperatures impedeixen la
formació de boscos. L'acumulació de neus a les zones més altres i els forts vents també ajuden a l'absència de boscos.
Exercici de síntesi
- Sobre un mapa de comarques de Catalunya, dibuixa les zones de cada clima i posa el nom de diverses comarques de cada clima.
- Elaboreu també un climograma d'una població representativa de cada clima de Catalunya
