Activitat inicial: reprèn l'apartat B.5.2. i indica quines grans regions podríem dibuixar a Espanya en funció dels indicadors allà disponibles.
Llegeix el text següent i explica què s'entén per cohesió territorial i social i quines polítiques es porten a terme en aquestes direccions, i què és l'Estat del benestar.
Entre els elements concrets per aconseguir aquesta cohesió es troben la potenciació de la formació, la construcció d'infraestructures, el foment de l'ocupació, o l'accés equitatiu a serveis i equipaments (normalment a través de la seva construcció i millora).
Tanmateix les polítiques estatals en favor d'aquests objectius no es porten a terme només a través dels fons europeus, sinó que inclouen altres elements, com ara el conjunt de drets socials, la fiscalitat i el mercat laboral, que es fixen no tant en l'evolució del territori sinó en l'evolució de les persones. És el que s'entén normalment per estat de benestar.
L’estat del benestar és el conjunt de polítiques que tenen com a objectiu millorar les condicions de vida dels individus i assegurar la igualtat d’oportunitats dels ciutadans. Dit d’una altra manera, l’Estat assegura uns mínims bàsics de protecció als seus ciutadans, amb la finalitat d’evitar o superar determinades contingències com la pobresa o l’exclusió. Val a dir que tant les diferències històriques, culturals, socials, demogràfiques i/o econòmiques entre països com la seva evolució fan de l’estat del benestar un marc polític heterogeni entre països i canviant en el temps.
Com a moviment politicoeconòmic, l’estat del benestar neix a finals del segle XIX per tal de mantenir l’ordre social mitjançant la millora de les condicions de vida precàries de la classe obrera sorgida amb la revolució industrial. Inicialment l’objectiu era donar cobertura a les classes treballadores en àrees com la sanitat, l’educació i l’ocupació. Més endavant, però, la concepció de l’estat del benestar s’amplia i té com a finalitat la lluita contra la pobresa i la seva cobertura s’estén al conjunt de la societat i té com a principis la igualtat, la solidaritat i la universalitat.
A la pràctica, l’estat del benestar s’instrumenta mitjançant la implantació d’una sèrie de prestacions socials que pretenen donar cobertura a necessitats molt diverses i que tenen un marcat caràcter redistributiu. En termes de comptabilitat nacional, les prestacions socials són les transferències destinades a les llars, en efectiu o en espècie, amb l’objectiu d’alleugerir la càrrega financera que els representa cobrir una sèrie de riscos i necessitats. Les transferències s’han de fer per mitjà de sistemes organitzats col·lectivament o, fora d’aquests sistemes, per unitats de les administracions públiques i per les institucions sense finalitat de lucre que serveixen a les llars. Segons el sistema europeu de comptes nacionals els riscos i les necessitats que poden donar origen a la despesa social, és a dir, que s’inclouen en el concepte d’estat del benestar, són malalties, invalidesa/incapacitat, accidents de treball o malalties professionals, vellesa, supervivència, maternitat, càrregues familiars, foment de l’ocupació, atur, habitatge (allotjament), educació i pobresa (Font: Elena Idoate / Valèria Molina, L’estat del benestar. Una aproximació conceptual i estadística, Generalitat de Catalunya)
L'Estat del benestar vol fer front a les dificultats econòmiques dels ciutadans
A Espanya, el mercat laboral, les polítiques fiscals poc redistributives i la vulnerabilitat davant del canvi tecnològic configuren un escenari en què la desigualtat i la pobresa poden arribar a cronificar-se i superar, així, la capacitat de mantenir la cohesió social que té l’estat del benestar. Davant d’aquesta realitat, han sorgit una sèrie de mesures de caràcter polític i econòmic per enfortir la cohesió i lluitar contra la pobresa que han anat guanyant pes en el debat públic. Cal tenir en compte tant els nous patrons de desigualtat que han anat sorgint (treballadors pobres, llars amb fills en situació de pobresa, etc.), com el menú d’opcions que l’agenda pública té damunt la taula a l’hora de portar a terme la tasca de mantenir la cohesió social i, fins i tot, d’enfortir-la, com ara les rendes mínimes d’inserció o els ingressos mínims garantits.
Per altra banda, cal tenir en compte que l’estat del benestar, a mesura que creix, s’esbiaixa cap a les persones grans: el cost per atendre les necessitats de la gent gran està altament socialitzat, mentre que el cost per tal de fer front als requeriments dels infants es deixa, en major mesura, en mans de les famílies. Això suposa, alhora, que els infants i els joves estan més desprotegits durant el cicle econòmic i més exposats al risc de pobresa. Donat que la sostenibilitat financera de l’estat del benestar està en perill a causa de l’envelliment demogràfic, aquest biaix cap a la gent gran podria estar creant incentius negatius per tenir fills. Això generaria, al seu torn, un cercle viciós que perjudicaria la igualtat d’oportunitats i la sostenibilitat financera de l’estat del benestar (Font: Observatori Social de La caixa)
Tant les polítiques de cohesió com les polítiques més tradicionals de l'Estat del benestar són dutes a terme a Espanya per diverses administracions.
Els Fons europeus s'atribueixen a l'Estat, que ha de presentar plans per a la seva gestió, i tot el conjunt de la seva despesas es coordina des del Ministeri d'Hisenda amb cogovernança amb les CCAA: això implica un conjunt de reunions entre Govern espanyol i CCAA i la signatura de convenis per a la gestió i execució dels fons.
Consulta l'article següent Sólo cuatro CCAA superan la renta per cápita de la UE (2019) i respon:
- Quines diferències per càpita existeixen avui entre les diferents comunitats autònomes d'Espanya?
- Ha contribuït la dinàmica econòmica espanyola des de l'entrada a la UE i la política de cohesió europea a una convergència de les CCAA amb Europa? Com cal valorar, per tant, aquestes polítiques ?
Pel que fa a les polítiques socials,
la descentralització competencial de l’Estat espanyol defineix una estructura pròpia, tant pel que fa al finançament de les diferents polítiques com a la seva prestació. Així, l’Estat és el responsable d’una part molt important de la despesa social, atès que en depenen les prestacions vinculades al treball (pensions i atur). Per la seva part, les administracions autonòmiques són bàsicament les responsables dels serveis universals d’educació i sanitat, així com de determinades prestacions assistencials específiques (rendes mínimes). En darrer lloc, les administracions locals tenen un paper destacable en l’àmbit de l’assistència social. Tot i la distribució competencial, hi ha matèries en què participen més d’una administració. Aquest seria el cas de les polítiques actives d’ocupació, habitatge i suport a la família (Font: Elena Idoate / Valèria Molina, L’estat del benestar. Una aproximació conceptual i estadística, Generalitat de Catalunya).
Al mateix temps, l'equilibri territorial se cerca a través d'un Pla territorial que té per objectiu "aconseguir el desenvolupament sostenible de Catalunya, l’equilibri territorial i la preservació del medi ambient". Hi ha un Pla general i Plans de territoris específics. Inclou una anàlisi del territori i un conjunt d'objectius, que són:
- Articulació del territori
- Millora de les connexions internes i externes (infraestructures)
- Polítiques específiques per a zones amb desequilibris
- Descentralització i potenciació dels sistemes urbans de ciutats intermèdies
- Qualitat de vida
- Conservació i restauració del medi ambient
- Polítiques socials d'habitatge, serveis i equipaments
- Economia
- Internacionalització i competitivitat (infraestructures)
- Augmentar les interrelacions econòmiques dels diferents territoris de Catalunya (especialització, reconversió de sectors amb dificultats, plans especials de zones deprimides, ...)
