Una vegada es aprovar l'Estatut i va entrar en vigor, es van realitzar les primeres eleccions al nou Parlament de Catalunya, el 20/3/1980. En va resultar guanyadora la coalició Convergència i Unió, amb el seu líder, Jordi Pujol. CiU va formar govern amb els suports externs de Centristes de Catalunya - UCD i l'ERC, el líder de la qual, Heribert Barrera, va esdevenir el primer president del Parlament.
El 29/4/1984 es van fer les segones eleccions al Parlament de Catalunya, i en va resultar vencedora CiU, ara amb majoria absoluta. Això li permetria de governar en solitari.
Els primers governs de la Generalitat
CiU va ocupar l’espai sociològic del centredreta, però amb una versatilitat ideològica capaç d’englobar posicions democratacristianes, liberals i socialdemòcrates, regionalistes, autonomistes i independentistes, i es va configurar com un moviment catch all (“arreplega-ho tot”) que representava el paper central dins la política del Principat. Cohesionada al voltant d’un líder omnímode i carismàtic, Jordi Pujol va guanyar les eleccions el 1980 i va formar govern amb suports externs i després va aconseguir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya el 1984, 1988 i el 1992, a més d’obtenir una gran quota de poder local a la Catalunya no metropolitana.
En la Generalitat dels anys inicials destaquen:
- El desenvolupament de la pròpia Generalitat com a administració
- El desenvolupament de l’ensenyament en català i la llei de normalització lingüística de 1983, aprovada amb una sola abstenció al Parlament.
- Creació dels mossos d’esquadra (si bé el seu desplegament a tot Catalunya no es faria sinó a partir de 1994.
- La creació, el 1983, de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i l'inici de les emissions de Catalunya Ràdio i TV3
- Polèmica amb el PSC per la Corporació Metropolitana de Barcelona (1974-87)
Per al Partit dels Socialistes de Catalunya, la victòria del PSOE el 1982 i l’arribada de Raimon Obiols a les màximes responsabilitats van inaugurar una dècada llarga de pau interna i de matisada autosatisfacció. És cert que, durant aquest temps, el PSC encaixà tres derrotes més en els seus intents de conquerir el govern de la Generalitat; el fenomen del “vot diferencial” no havia estat una anomalia del 1980, sinó que era una conducta persistent segons la qual centenars de milers de votants socialistes en les generals i en les municipals —sobretot al cinturó metropolità i a les àrees més castellanoparlants— es retreien o prenien una altra opció a l’hora d’elegir el Parlament català. Així i tot, el disgust d’aquests fracassos quedava prou compensat pel goig de guanyar ininterrompudament els comicis a les Corts Espanyoles —amb tendència a la baixa: del 40,6% (1986) al 34,8% (1993)—, de participar en el govern de l’Estat i d’exercir la part més destacada del poder municipal català, sobretot a l’àrea metropolitana, amb alcaldes de gran personalitat com Pasqual Maragall a Barcelona, on impulsà les grans transformacions urbanes dels Jocs Olímpics del 1992.
La més alta tensió política es va assolir en aquests anys amb la crisi de Banca Catalana, en la qual Jordi Pujol fou acusat d’apropiació indeguda i altres càrrecs, fins que el 1986 l’Audiència de Barcelona va desestimar la querella contra Pujol.
Font: Enciclopèdia Catalana i Història. Política,
societat i cultura dels Països Catalans
societat i cultura dels Països Catalans
