Geografia i Història: 8.5.4.1. Les conseqüències socials i demogràfiques del desarrollismo a Espanya i a Catalunya (1959-1975): natalitat mortalitat, urbanització, moviments migratoris i nivell de vida

Entre 1960 i 1975, la societat espanyola i catalana es transformà profundament. Els principals canvis van ser:

Creixement important de la població a causa de la davallada de la mortalitat i una taxa de natalitat elevada
Forts moviments migratoris camp – ciutat, urbanització; moviments migratoris a l’exterior,
Una notable millora del nivell de vida
Canvis en la mentalitat
El paper de la dona

Canvis en la natalitat i la mortalitat

Al primer terç del segle XX, un 75% de la reducció de la mortalitat va venir de la desaparició o atenuació de les malalties infeccioses i contagioses (diarrees, bronquitis, tuberculosi, grip, neumònia, etc.), per les millores d’higiene, sanitat i alimentació, i a una possible evolució cap a soques més benignes dels microorganismes causants d’aquestes malalties. La contribució de la medicina exerciria la seva influència a partir de 1940, gràcies als antibiòtics. Entre 1945 i 1970 va disminuir també la mortalitat infantil, per a la millora de l’alimentació i el tractament de les infeccions.

La natalitat va baixar una mica més lentament i als anys 60 hi va un mini baby boom, pel rejoveniment de l’edat de casament (i per tant de l’edat de tenir el primer fill/a) gràcies a la major facilitat de les parelles joves d’emancipar-se i sense cap relació amb la propaganda franquista pro-natalista (font de la gràfica: Estadisticas históricas de España).

En el cas de Catalunya el major dinamisme del segle XIX va portar a una millora del nivell de vida i a una precoç caiguda de la mortalitat, i a un major creixement demogràfic durant bona part del segle. Entre 1900 i 1950, el control de la natalitat va ser més precoç que a Espanya (amb menys casaments i edat de casar-se més tard) i un creixement natural força menor. No va ser fins al creixement de 1950-75 i l’arribada de població amb natalitat més elevada que aquesta es va recuperar. A partir de 1975, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, natalitat i mortalitat esdevenen molt baixes, fins al repunt de la primera dècada del segle XXI a causa de la immigració.

Urbanització i moviments migratoris

Població urbana: població que viu en municipis > 10.000 habitants (font de la gràfica: Estadisticas históricas de España).

Catalunya, i especialment Barcelona i la seva àrea metropolitana, va ser una de les zones que més immigració va rebre. Aquests moviments demogràfics van tenir una forta influència sobre la pròpia identitat catalana. D'aquí, el concepte de «Sistema Català de Reproducció» (Anna Cabré, 1989), pel qual cal entendre el manteniment d’un important creixement demogràfic gràcies a l’aportació sistemàtica de contingents migratoris, malgrat una fecunditat relativament baixa. Aquest tipus de creixement ha estat acompanyat d’una reformulació de la societat (i la identitat) catalana on l’arribada d’immigrants forma part de les estratègies de reproducció social, i on la llengua juga un paper fonamental en la socialització de la immigració. Aquest procés s’ha realitzat al llarg del segle XX en un context de migracions massives (provinents d’Espanya, primer, i internacionals després) i d’escassa capacitat de les institucions catalanes (si és que aquestes existien) per gestionar aspectes claus d’aquesta immigració.

Consulteu més informació sobre els moviments migratoris als materials complementaris

Font: Grup d'estudis demogràfics i de les migracions - UAB

La immigració dels anys 60 va canviar la sociologia de la població catalana. Als anys 30 les tres quarts parts de la població tenien el català com a llengua familiar. El 1980, almenys el 60% dels residents al Principat era fruit directe o indirecte de la immigració. Davant d’una situació, es va produir una reflexió sobre com això afectava a la catalanitat.

El franquisme mateix s'ho va plantejar en tot un conjunt de discussions secretes gairebé del tot que van tenir lloc als anys 60 i 70. En aquestes dates el franquisme acceptava que les "regions" tenien una "personalitat" i fins i tot una llengua i discutien què havien de fer exactament i si havien de descentralitzar l'estat o donar alguna protecció pública a les llengües que no eren el castellà. Aquests projectes no van arribar gaire enlloc perquè el que els preocupava de veritat era la mobilització catalanista. En aquest debat el franquisme acceptava que la immigració havia de ser un element d'espanyolització de Catalunya i per això alguns es sorprenien de "la capacidad de absorción [de Catalunya], que 'mimetiza' rápidamente a los immigrantes" y del "hecho insólito de la 'catalanización' de los immigrantes del resto de España, cuyos hijos son 'separatistas' activistas". Per això criticaven a autors com "Luis Candel, en su libro 'Los otros catalanes', que sostiene la catalanización de los immigrantes como una manifestación 'política' de rebeldía". També criticaven a Ferrater Mora perquè afirmava que "no se precisa para ser catalán haber nacido en Cataluña" (notícies a Carles Santacana, El franquisme i els catalans, Catarroja / Barcelona / Palma, editorial Afers, 2000).

La idea que la immigració havia de ser un factor d'espanyolització de Catalunya es va mantenir durant la Democràcia. Leopoldo Calvo-Sotelo (president del Govern d'Espanya en 1981 i 1982), per exemple, afirmava el 1984 que "Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta".

També dins de l'oposició es va plantejar el dilema. Hi va haver una perspectiva pessimista: seguint les teories del demògraf dels anys 30 Josep Vandellós, una part del catalanisme va témer la desaparició de Catalunya o del català.

També hi ha hagut una perspectiva optimista, segons la qual

el resultat no va ser la desaparició de Catalunya o del català sinó l’afirmació de la catalanitat dels immigrants alhora que el reconeixement de la immigració com a element fonamental de la Catalunya contemporània. L’obra que va descriure i reflexionar sobre aquest fet va ser “Els altres catalans”, de Paco Candel, publicada el 1964, que va posar el fet migratori al centre de la definició de la identitat catalana alhora que denunciava els problemes d’habitatge o la manca de serveis de molts barris. La censura no va deixar publicar ni la demanda de Candel de dur la cultura catalana a tots els barris (en català o en castellà) ni la denúncia de les males condicions de vida de les regions d’origen de la immigració (Font: Adaptat de: Andreu Domingo, Catalunya al mirall de la immigració, Barcelona, L’Avenç, 2014)

La realitat sempre és més complexa que les descripcions, com ho mostra, per exemple, el coneixement de la llengua catalana a diverses poblacions el 1991:

% de població que sap parlar el català en alguns poblacions de més de 25.000 habitants

Olot: 88,4%

Girona: 78,6%

Barcelona: 70,1%

Montcada i Reixach: 54,2%

Sant Adrià del Besós: 41,5%

(E.Boix, 1991, dins Estudis i propostes per a la difusió de l'ús social de la llengua catalana. Barcelona : Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1991. 4 vols. Publicacions de l'Institut de Sociolingüística Catalana. Estudis ; 3)

Al llarg dels anys del desarrollismo el creixement urbanístic serà molt gran. Un exemple de com creixen alguns barris és el Barri de la Mina, de Sant Adrià del Besós. Originàriament era una zona d’aiguamolls, dessecada el 1863. La primera urbanització de la zona es va produir al primer terç del segle XX, amb cases de planta i pis, i el primer planejament urbanístic preveia un model de ciutat jardí (Pla Maymó de 1934). La Guerra Civil va aturar aquests plans i la zona propera del Camp de la Bota, amb el seu castell del segle XVIII, es convertiren en una zona d’execucions durant, però, sobretot, després, de la Guerra (foto: UB Cartografies i El diario.es, 20/2/2015).

Amb la immigració dels anys 60 es construeixen grans barris de barraques a la zona: al Camp de La Bota (també anomenat “el parapeto”), Pekín (just al costat), El Somorrostro (a la platja de la Barceloneta), La Perona etc. Per tal de desallotjar les barraques, el Movimiento va articular plans de vivenda social, un dels quals es construirà a La Mina, on s’allotjaran 13.000 persones, en dues fases, 1955-67 (Mina Vella, on els edificis de planta baixa més cinc es projecten seguint un joc de perpendicularitats) i 1967-75 (Mina Nova, pensada per encabir en el barri un nombre més elevat de barraquistes, i caracteritzada per una volumetria impressionant, molt poc sensible a l’estructura territorial i a les característiques de la població). (foto: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Barri del Besòs i el Maresme i Barri de la Mina, 1963)

El procés d'urbanització també va ser molt important a les zones turístiques, i va implicar una intensa ocupació del sòl, una degradació important del medi i una radical transformació del paisatge. A les fotografies que segueixen, Lloret el 1963 i el 1971 (fonts: Jordi Estivill, 1978; VVAA, “El turisme i l'urbanisme a Lloret (I)”, Quaderns d’Història de Lloret; La Vanguardia, 25/7/1971; Associació de Naturalistes de Girona, “L’evolució de la Costa Brava en dades”, s.l., s.d. recuperat de cilma.cat 18/6/2020)