L'esclat de la guerra
El pronunciament militar, que els seus protagonistes van anomenar “Alzamiento Nacional”, va començar el 17 de juliol de 1936 a les casernes de Melilla i l’endemà ja havia triomfat a tot el Protectorat del Marroc. El dia 18 a arribar-hi el general Franco i va prendre el comandament de l’exèrcit d’Àfrica, que era l’únic que tenia experiència en combat. El mateix 18 es van revoltar altres caps militars: Molaa Pamplona, Queipo de Llano a Sevilla, Goded a Mallorca, o Cabanellas a Saragossa, amb el suport de civils falangistes i carlins.
El govern de la República no va reaccionar, malgrat les notícies que li arribaven. El president del govern, Casares Quiroga, va dimitir i el president de la República, Manuel Azaña, va nomenar de primer Diego Martínez Barrio que, al front d’un govern molt moderat, va intentar pactar amb els revoltats. La radical negativa d’aquests i l’amenaça d’una revolta per l’esquerra, va portar al nomenament d’un nou govern, el dia 19, el de José Giral (membre d’Izquierda Republicana), que, essent format per republicans, comptava amb el suport del PSOE. Giral va lliurar armes als partits i sindicats del Front Popular i als anarquistes (fet que a Madrid va ser molt important per acabar controlant la situació però que a altres bandes no feia sinó legalitzar el que ja havia passat de fet).
Queipo de Llano, un dels militars revoltats, crida a la repressió des de la ràdio, a Andalusia: “Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los cobardes de los rojos lo que significa ser hombre. Y, de paso, también a las mujeres. Después de todo, estas comunistas y anarquistas se lo merecen, ¿no han estado jugando al amor libre? Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricas. No se van a librar por mucho que forcejeen y pataleen” (…) "Mañana tomamos Peñaflor, así que vayan las mujeres de los rojos preparando sus mantones de luto. Yo os autorizo a matar como a perros a todo aquél que se resista a vosotros, que si lo hiciereis así, quedaréis exentos de toda culpa”.
La destrucció d'una església solia incloure:
A Barcelona, el dia 19 va arribar-hi el general Goded, que havia liderat la revolta contra la República a les Balears. El 18, militants de la CNT i de la UGT ja havien assaltat armeries, s’havien apoderat de pólvora dels port i s’havien organitzat, i el 19, junt amb la Guàrdia d’Assalt i la Guàrdia Civil, es van enfrontar als militars de Goded, que va ser detingut. Encara hi va haver enfrontaments el 20 i el 21, però el cop ja havia fracassat, com ho va fer arreu de Catalunya. La Lliga no sembla que participés a la preparació de la revolta, però la majoria dels seus dirigents va fugir i es van afegir als revoltats.
Els militars rebels, però, van triomfar a diverses regions i la divisió d’Espanya en dos bàndols va fer derivar el cop en Guerra Civil.
Suports dels dos bàndols.
Els militars rebels, però, van triomfar a diverses regions i la divisió d’Espanya en dos bàndols va fer derivar el cop en Guerra Civil.
Suports dels dos bàndols.
Els insurrectes, que es van anomenar nacionals, estaven formats per militars de dretes, monàrquics, catòlics, falangistes, carlins i, en general, pels que s’havien oposat a les reformes de la República. Era un conglomerat, liderat pels sectors benestants però amb prou suport popular a moltes bandes d’Espanya, i cada vegada més influït pel feixisme.
Els lleials a la República eren les forces del Front Popular i els anarquistes, però formaven un grup molt heterogeni, des de republicans als socialistes, comunistes i anarquistes. Socialment, hi havia des de sectors populars i obrers, classes mitges, i intel·lectuals. En un inici, igualtat de forces, desequilibrat per l’ajuda alemanya i italiana.
Els lleials a la República eren les forces del Front Popular i els anarquistes, però formaven un grup molt heterogeni, des de republicans als socialistes, comunistes i anarquistes. Socialment, hi havia des de sectors populars i obrers, classes mitges, i intel·lectuals. En un inici, igualtat de forces, desequilibrat per l’ajuda alemanya i italiana.
La repressió
L'esclat de la guerra va desencadenar una brutal espiral de repressió als dos bàndols, si bé amb característiques prou diferents. Per Paul Preston (historiador i autor del llibre “El holocausto espanyol”), la diferencia entre la repressió franquista i la republicana és que la primera va ser “sistemàtica”, impulsada per les autoritats, organitzada, i es va perllongar al llarg de tota la guerra i la post-guerra. La republicana fou “una venjança cega per segles de repressió”, es va produir “malgrat les autoritats” i pràcticament va cessar a finals de 1936.Queipo de Llano, un dels militars revoltats, crida a la repressió des de la ràdio, a Andalusia: “Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los cobardes de los rojos lo que significa ser hombre. Y, de paso, también a las mujeres. Después de todo, estas comunistas y anarquistas se lo merecen, ¿no han estado jugando al amor libre? Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricas. No se van a librar por mucho que forcejeen y pataleen” (…) "Mañana tomamos Peñaflor, así que vayan las mujeres de los rojos preparando sus mantones de luto. Yo os autorizo a matar como a perros a todo aquél que se resista a vosotros, que si lo hiciereis así, quedaréis exentos de toda culpa”.
Membres dels partits del Front Popular i dels sindicats s’organitzaren a nivell local (amb una correlació de forces variable), prengueren armes i formaren “comitès” que prengueren el poder en lloc dels ajuntaments i sovint exerciren la repressió a través de les “patrulles de control” (grups paral·lels a les forces de seguretat que existiren fins el juny de 1937) que actuaren de manera molt autònoma (malgrat els intents de control del Comitè de Milícies Antifeixistes) contra l’església i persones vinculades a les dretes, sense que faltessin els casos de pura revenja personal. Les detencions il·legals que acabaven en l'assassinat del detingut o les presons il·legals reberen noms propis: "paseos" i "txeques"). A mesura que l'estat republicà es va reconstruir va prendre progressivament el control de la situació i va investigar aquest període de descontrol.
A la ciutat de Barcelona hom ha comptat els membres d'aquestes patrulles de control: 325 de la CNT, 145 de l’UGT, 185 d’ERC i 45 del POUM. La CNT va definir les patrulles com “una institució netament revolucionària, nascuda de la mateixa revolució i pel seu exclusiu servei” però en alguns casos aquestes actuacions van ser perseguides després per la justícia republicana.
Alguns fets especialment luctuosos:
- A la zona franquista
- Massacre de Badajoz, agost de 1936, després de la conquesta: 3.800 morts
- Málaga:
- Repressió de la conquesta de Málaga: al voltant de 4.000 morts el febrer de 1937
- la Desbandá, febrer de1937, massacre de la fugida de Málaga: 3000-6000 morts (algunes estimacions fins a 10.000)
- A la zona republicana
- Paracuellos del Jarama, novembre - inicis de desembre de 1938, execucions de detinguts en el context del setge de Madrid: 2.000-2.5000 morts
Especial importància tingué també la destrucció del patrimoni eclesiàstic.
Junto al aniquilamiento de la población religiosa, también se produjo el ataque masivo contra el patrimonio arquitectónico de la Iglesia (templos, conventos, retablos, imágenes y objetos de culto considerados sagrados por los católicos), en una suerte de ejercicio destructor que se reprodujo en una localidad tras otra, a lo largo y ancho de la España republicana. La eliminación de los espacios, edificios e iconos sagrados de la Iglesia fue la fórmula utilizada por los revolucionarios de 1936 para mostrar a los creyentes la impotencia del Dios católico, sus ídolos y sus representantes en la tierra. Como en cualquier manifestación antirreligiosa y de iconoclastia a lo largo de los siglos, en aquella guerra civil la destrucción de la esfera sagrada del enemigo buscó resaltar la superioridad del nuevo credo revolucionario (Fernando del Rey, UCM)
La destrucció d'una església solia incloure:
- La violació del sagran i les formes sagrades (de gran valúa pels católics
- L'assassinat del clericat secular i regular.
- La destrucció dels arxius
- Iconoclastisme: voler eliminar les imatges de la divinitat: esglésies, imatges, pintures, etc.
A la premsa, els anarquistes exposaven els motius de la seva actuació: "Ens hem apoderat d'allò que ens podia ser útil per als fins revolucionaris i la despesa financera de la revolució i després hem incendiat els edificis religiosos, que són la vergonya del poble, per deixar-los reduïts al no-res, d'on no haurien d'haver sorgit" (Solidaridad Obrera, 25 de juliol de 1936).
El Govern de la República i la Generalitat feren un gran esforç de preservació del patrimoni però no pogueren evitar la imatge internacional d'un Estat que no és capaç de preservar el seu patrimoni.
_________
El mapa de les dues zones després del cop d'estat procedeix de l'article sobre la guerra civil espanyola de la Viquipèdia es castellà. L'autoria correspon a Víctor Hurtado - Hurtado, Víctor (2011) La sublevación, Edicions DAU ISBN: 978-84-936625-6-1. Imagen enviada por correo electrónico por Ton Barnils, de Edicions DAU, con permiso del autor y bajo licencia CC-BY-SA. Páginas 74 y 75 del libro "La sublevación", de Víctor Hurtado (DAU, 2011). El mapa principal refleja las zonas controladas por los sublevados (en azul) y por el Gobierno (en rojo) en torno al 23 de julio de 1936. El mapa pequeño muestra la trayectoria de la avioneta que fue a recoger a Sanjurjo a Portugal.
