Noucentisme
El noucentisme és el moviment cultural hegemònic a Catalunya entre aproximadament 1905/06 i 1923/24.
El catalanisme noucentista fou el conjunt d’idees posades en funcionament des del 1904-06 per un nucli en el qual de seguida va sobresortir Eugeni d’Ors i Rovira (1881-1954), i que des de l’inici es va subordinar a la política catalanista que inspirava Prat de la Riba. Va tenir un inici eufòric al voltant dels èxits de la Solidaritat Catalana, es va tornar més cautelós després de la Setmana Tràgica, i va tenir el seu darrer període, que va ser el més influent, a partir de 1915 amb la sacsejada de la Primera Guerra Mundial i la Mancomunitat. Va tenir estrets contactes amb alguns intel·lectuals espanyols com Ramiro de Maeztu o Ortega y Gasset, alhora que s'identificava amb la tasca institucional del catalanisme.
Entre els autors destacables figuraren Josep Carner i Puig-Oriol, Jaume Bofill i Mates, Josep Maria López-Picó, Francesc Sitjà i Pineda, Emili Vallès, Ramon Rucabado, i també Josep Pijoan o Raimon Casellas, i també historiadors com Miquel dels Sants Oliver, Josep Puig i Cadafalch, Agustí Duran i Sanpere, Ramon d’Abadal, Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Valls i Taberner, o Ferran Soldevila
(Adaptat de Jordi Casassas, "La societat al principi de segle" a L'època dels nous moviments socials, vol. 8 de la Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, Enciclopèdia Catalana, edició digital, i EPC, "Noucentisme historiogràfic" dins Antoni Simon, dir. Diccionari d'Historiografia catalana, Enciclopèda Catalana, edició digital; imatge: Eugeni d'Ors el 1927, Mundo Gráfico, Madrid, 1927, tret de la Viquipèdia)
Alguns dels seus elements eren continuistes amb el modernisme, especialment, per una banda, la voluntat de crear una cultura "moderna" i europea, alhora que la tendència a una creixent professionalització dels autors / professionals en llengua catalana. Per l'altra, l'impuls a la normativització del català de la mà, sobretot, de Pompeu Fabra, que s'havia iniciat en el període anterior.
Hi ha, per altra banda, diferències clares.
En primer lloc, un grau d'institucionalització de la cultura catalana molt més gran que en qualsevol període anterior de l'època contemporània. Així, el noucentisme apareix estretament vinculat a la Diputació de Barcelona sota presidència de Prat de la Riba i, sobretot, amb la Mancomunitat. Per això, quan la Mancomunitat és suprimida per Primo de Rivera, es pot dir que el Noucentisme s'acaba.
El 1914 la Mancomunitat de Catalunya crea o consolida un programa cultural molt ambiciós que volia modernitzar el país. Sota la presidència d’Enric Prat de la Riba, fins l’any 1917, i de Josep Puig i Cadafalch la Mancomunitat va crear o va intensificar una infraestructura cultural de primer ordre en molts àmbits: les biblioteques, la renovació pedagògica, les escoles d’arts, l’Institut d’Estudis Catalans, la normativització lingüística, la premsa en català, els estudis comercials … Per mitjà d’aquestes iniciatives, i sota la direcció inicial d’Eugeni d’Ors, es va desplegar l’ideari que coneixem com a Noucentisme. Un programa polític i un programa cultural que es dirigia a la burgesia catalana en un moment de puixança del catalanisme. L’art o, més ben dit, les arts hi van tenir un gran protagonisme (Els altres noucentistes, exposició de la Diputació de Barcelona, diba.cat)
El propi procés de normativització, continuista amb el període anterior, va gaudir, tanmateix, d'aquest element nou que era la institucionalització:
El 1907, molt poc després del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (que havia organitzat el mallorquí Mossèn Antoni M. Alcover i al qual assistiren 3.000 congressistes), Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, va fundar l'Institut d'Estudis Catalans, dins del qual, el 1911, es va crear la Secció Filològica, que va rebre l'encàrrec d'elaborar una ortografia normativa per a ús de tota la institució. Tant el propi Antoni M. Alcover com Pompeu Fabra en van ser nomenats membres.
D'aquests anys són els treballs de Fabra «Sobre diferents problemes pendents en l'actual català literari», publicat el 1907 a l'Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, i els llibres Qüestions de gramàtica catalana (1911) i la Gramática de la lengua catalana (1912), ambdós publicats per L'Avenç. El 1913 el propi Institut d'Estudis Catalans va publicar les Normes ortogràfiques, el contingut de les quals era bàsicament de Pompeu Fabra, però el text final recollia idees d'altres membres de la Secció Filològica, ja que els acords havien estat fruit de negociacions tenses i de cessions inevitables. Per decisió de Prat de la Riba, les Normes van ser adoptades en tots els documents oficials de la Diputació de Barcelona i de les institucions que en depenien i, poc després, el 1914, quan es va crear la Mancomunitat de Catalunya, aquesta també les va adoptar. Aquest fet va ser transcendental per a la difusió del nou codi ortogràfic, que van ser adoptades per la gran majoria d'escriptors, entitats i mitjans de comunicació del moment.El treball de codificació del català es va completar, en aquesta primera etapa, amb la redacció i publicació del Diccionari ortogràfic (1917) i de la Gramàtica catalana (1918), obres editades també per l'Institut d'Estudis Catalans (però signades per Pompeu Fabra, a diferència de les Normes ortogràfiques, que havien aparegut signades col·lectivament per tots els membres de la Secció Filològica), i amb tot un conjunt de textos que, amb el títol genèric de Converses filològiques, Fabra va publicar a la premsa en forma d'articles de diari des del 1919 fins al final de la dècada dels vint. A causa de la Dictadura de Primo de Rivera, l'últim pas, la publicació del Diccionari general de la llengua catalana, que fixava la normativa del lèxic, no es pogué fer fins el 1932.
La llengua codificada (o normativitzada) per Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans va implantar-se socialment amb una relativa rapidesa, malgrat certs corrents d'oposició que, tanmateix, anaren acceptant les normes de Fabra en els anys següents. M. Antoni M. Alcover, que s'havia enemistat amb alguns membres de la Secció Filològica, es va reconciliar amb Fabra el 1926; la publicació a Mallorca a càrrec de Francesc de Borja Moll d'una Ortografia mallorquina (1932), que difonia les normes de Fabra, i la publicació el mateix 1932 de les Normes de Castelló al País Valencià, van suposar la unificació normativa per al conjunt dels països de llengua catalana; Francesc Matheu, que era a l'època el president dels Jocs Florals i que es va distingir per una forta oposició a Fabra, acceptà les normes el 1934.
(Adaptat de: Jordi Ginebra, Pompeu Fabra i la codificació del català, UOC, sl. sd. p.11-13; la fotografia de Fabra, de 1906, té la mateixa font)
El segon element de trencament amb el modernisme és el programa del Noucentisme, molt diferent del del Modernisme, i que es pot resumir en els conceptes expressats per Eugeni d'Ors
Aquests noucentistes no van dubtar a declarar-se joves (contraposats a les velles maneres de veure i valorar les coses); positius (contraposats als decadentismes de la fi de segle); arbitraris (convençuts de la pròpia vàlua i, en funció d’ella, predestinats a l’acció i la influència públiques); classicistes (referits amb orgull a les essències culturals pròpies, identificades al límit amb Grècia i la Mediterrània); civils (adaptats a la vida de la ciutat, l’àmbit que es contraposa a la ruralia i que es considera rector dels processos humans); i, com a culminació, imperialistes (ja que consideraven l’imperialisme la fase culminant de tot nacionalisme complet, la manifestació suprema d’una autoconfiança que els permetia superar les estretors del vell regeneracionisme vuitcentista). Adaptat de Jordi Casassas, "La societat al principi de segle" a L'època dels nous moviments socials, vol. 8 de la Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, Enciclopèdia Catalana, edició digital)
En tots aquests elements el que destaca és la fugida de la realitat i el rebuig a la voluntat del modernisme i el naturalisme de cercar les contradiccions de la societat i els aspectes traumàtics de la vida moderna. Per contra, es cerca una literatura que idealitza la realitat, sobretot a partir dels models inspirats en les visions mítiques del món antic i de la mediterraneïtat que se suposa que són la veritable catalanitat. Però això es prefereix la poesia o l'assaig a la novel·la, i el que compta és l'evocació d'un possible món burgès plàcid i ordenat (identificat amb els models de la Lliga) i no pas la descripció dels conflictes de la societat del present.
Malgrat l'hegemonia noucentista, alguns modernistes sempre s'hi van oposar i els van criticar. Per exemple, Santiago Rusiñol, que, amb el pseudònim de Xarau, publicà entre 1907 i 1925 més de 900 articles a L'Esquella de la Torratxa (un setmanari satíric i anticlerical) on feia burla del Glosari d'Eugeni d'Ors. També Joan Maragall exercí la seva crítica i en nom de l'espontaneïtat i l'individualisme criticà el que considerava que era un dirigisme cultural del Noucentisme.
Entre les obres fonamentals del Noucentisme es compten:
- Josep Carner, Els fruits saborosos, 1906 (poesia)
- Eugeni d'Ors, Glosari, 1906-21 (gloses o articles publicats diàriament a La Veu de Catalunya)
- Eugeni d'Ors, La ben plantada, 1911-13 (primer com a glossari a La Veu de Catalunya i després com a volum)
- Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates), La muntanya d'ametistes, 1908 (poesia)
- Carles Riba, Primer llibre d'estances, 1919 (poesia)
A les Illes Balears no hi ha cap moviment regionalista i no hi ha cap concreció d'autogovern i per tant no podia produir-se de cap manera de conjunció d'esforços entre aquestes formes d'autogovern i els intel·lectuals.
Els trets més característics d’aquesta escola es poden sintetitzar en: ● Voluntat de perfecció formal ● Nacionalisme tradicionalista ● Retorn al classicisme grecollatí ● Exaltació del paisatge mallorquí: CARACTERÍSTICA ESSENCIAL ● Projecció d’un món rural tranquil i sense tensions ● Recerca de l’equilibri ● Subjectivisme i intimisme ● Contenció emocional ● Perfeccionament del vers ● Ús d’una llengua culta i depurada.
Els poemes de Joan Alcover es recullen a Cap al tard (1909) i Poemes bíblics (1919). Cap al tard és un recull sense unitat temàtica ni formal on Alcover ofereix una visió idíl·lica del camp mallorquí, de la gent, del paisatge i de les llegendes. La poesia de Miquel Costa i Llobera neix del romanticisme (en el marc del qual destaca la poesia "Lo pi de Formentor" i apunta cap al noucentisme, especialment amb el volum Horacianes (1906), amb la qual inicia la seva segona etapa. És un llibre basat en la meditació i en la contemplació intel·lectual segons els models horacians. És un assaig d'adaptació dels metres i les formes estròfiques grecollatines al català. De fet, Costa realitza una experiència absolutament nova en la nostra tradició literària: la substitució de la rima romàntica pel ritme clàssic (adaptat d'aulavirtual.caib.es).
Al País Valencià, no hi ha poesia noucentista i en narrativa destaca Ernest Martínez Ferrando, que va desenvolupar la seva carrera a la Catalunya de finals dels anys 10 i anys 20, sobretot amb contes (Les llunyanies suggestives, 1918).
La poesia post-simbolista
És la poesia practicada a les dècades de 1920 i 1930per Tomàs Garcés, Marià Manent, Clementina Arderiu o Carles Riba, i que es caracteritza sobretot per la voluntat de desenvolupar un llenguatge poètic autònom(una "poesia pura"), sense lligams amb la realitat. Es considera d'herència noucentista per la seva voluntat de perfecció formal i per la priorització que el Noucentisme havia donat a la poesia però forma part també d'una tendència europea més general, amb autors com T.S.Eliot i W.B.Yeats.
_______________________________
Bibliografia
- Jordi Casassas, "La societat al principi de segle" a L'època dels nous moviments socials, vol. 8 de la Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, Enciclopèdia Catalana, edició digital
- Jordi Castellanos, “El Noucentisme: ideologia i estètica”, dins El Noucentisme, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Milà i Fontanals, 7), 1987, pp. 19-39
- EPC, "Noucentisme historiogràfic" dins Antoni Simon, dir. Diccionari d'Historiografia catalana, Enciclopèda Catalana, edició digital
- Els altres noucentistes, exposició de la Diputació de Barcelona, diba.cat
- Jordi Ginebra, Pompeu Fabra i la codificació del català, UOC, sl. sd. Joan-Lluís Marfany, “Modernisme i noucentisme, amb algunes consideracions sobre el concepte de moviment cultural”, Els Marges, 26,1982
