L’evolució de la població al llarg de la història no ha estat homogeni. Hi ha hagut períodes de creixement i altres de crisi, però a grans trets es poden distingir dos períodes:
- Una primera fase extremadament llarga que ocupa el 99% de l’evolució humana caracteritzada per un creixement demogràfic molt lent i marcada per les primeres revolucions i innovacions econòmiques. Epidèmies (com la pesta negra 1348-1350 reduí la població europea un 20-25%, per exemple), guerres, però sobretot la fam són els principals reguladors del creixement demogràfic d’aquesta fase.
- Una segona fase molt breu en la que el fort creixement demogràfic és la conseqüència del canvis econòmics i millora de les condicions de vida sorgits de la revolució industrial. Es van necessitar milers d’anys perquè en el 1800 la població mundial fos de mil milions. En canvi, després del 1800 només van caldre 130 anys, fins el 1930, perquè hi haguessin dos mil milions d’habitants. En el segle XX tot s’accelera, al cap de 30 anys, el 1960, hi havia mil milions més de persones i s’assolien els 3.000 M. El temps per afegir 1.000 milions de persones més es va reduir a 14 anys (1974: 4.000 M), després a 13 (1987: 5.000 M) i després a 12 (1999: 6.000 M). Els 7.000 M es van assolir el 2012, 13 anys després, i els 8.000 M el 2022, 10 anys després. A la segona meitat del segle XX i inicis del segle XXI, mentre la població continuava augmentat, la taxa de creixement anual ha anat disminuint des del 1980.
Font: census.gov , Càtedra de desenvolupament sostenible de la URV ( i aquí) ,
Els problemes del creixement de la població (i polítiques demogràfiques)
El 1500 es calcula que la població del planeta era de 400 milions, el 1850 de 1260 milions, i el 2017 ha arribat als 7.566 milions, que poden ser 9700 milions el 2050 i 11000 el 2100. Hi ha una polèmica oberta entre els qui creuen que la ciència podrà resoldre el problema del creixement de la humanitat (són els optimistes) i els qui afirmen que la població ha sobrepassat ja els límits del nombre de persones que hi poden viure amb els recursos de què es disposa (són els pessimistes o neomaltusians).
La necessitat de reduir la població: el neomaltusianisme. La preocupació pels efectes derivats de l'augment de la població sobre el medi ambient té l'origen en l'informe Els límits del creixement, redactat el 1973 per encàrrec del Club de Roma, i els estudis sobre els problemes mediambientals són ara els principals arguments esgrimits pels defensors de la tesi que els recursos de la Terra són finits i que l'augment de la població, i per tant del consum, fa preveure un agreujament dels problemes de pressió sobre el medi. La conclusió que n'extreuen és que cal un urgent control del creixement de la població si no es vol arribar a exhaurir els recursos o a provocar efectes catastròfics sobre els ecosistemes.
La necessitat d'augmentar el desenvolupament humà: el poblacionisme. A l'altra banda, hi ha els qui sostenen que la pressió sobre el medi no depèn solament de la quantitat de població, sinó del nivell de desenvolupament tecnològic i de l'estructura social. El canvi tecnològic permet augmentar els recursos disponibles i en lloc d'atribuir la degradació del medi i l'exhauriment dels recursos a la sola pressió demogràfica, cal pensar en la mala administració de l'economia, la gestió inadequada del medi, la desigualtat social o la inestabilitat política.
De la Demografia a la política. La realitat dels estudis demogràfics assenyala que hi ha hagut una desacceleració del ritme de creixement de la població durant el darrer segle, especialment a causa de la reducció de la fecunditat. Les Nacions Unides han portat a terme diferents conferències internacionals per discutir les polítiques demogràfiques a impulsar per evitar que el creixement de la població augmenti la fam, la pobresa, la inestabilitat política, o la degradació del medi. Ha arribat a la conclusió que aquestes polítiques demogràfiques s'han d'incloure en el marc de polítiques de desenvolupament humà i, que, sobretot, els estats actuals s'han posat d'acord en prioritzar determinats objectius: educar les nenes, vetllar per la salut de les dones, aconseguir la supervivència dels nadons, i, en general, potenciar el paper de la dona dins la societat, a més de facilitar que siguin les parelles les que, lliurement, decideixin el nombre de fills que volen tenir. Totes aquests actuacions fan possible que la fecunditat disminueixi (Conferència del Caire, 1994). Per altra banda, cal diferenciar la situació d’envelliment de la població en els països econòmicament desenvolupats i les mesures per fer-hi front (incentivació de la natalitat, per ex.), de la dels països en vies de desenvolupament que han d’actuar justament en la línia contrària: la reducció de les altes taxes de natalitat, però també a combatre les altes taxes de mortalitat i frenar la massiva emigració.
PAU juny 2020
- Des de mitjans del segle xx la població mundial ha experimentat el creixement més alt mai enregistrat. Expliqueu quins han estat els factors demogràfics que han contribuït a aquest augment de la població mundial.
- L’informe de les Nacions Unides assenyala la importància dels moviments migratoris en algunes regions. Expliqueu dos impactes demogràfics o econòmics de les migracions en els països d’origen dels emigrants, i dos impactes demogràfics o econòmics en els països d’arribada.
Observeu les dades de la taula i comenteu quin era el pes demogràfic dels estats de la UE respecte al conjunt de la població mundial el 1960 i el 2015. Quins han estat els condicionants principals de l’evolució demogràfica dels estats de l’actual UE en el període 1960- 2015?