El franquisme va voler justificar la Guerra Civil explicant que aquesta havia començat l’octubre de 1934, quan s’hauria produït el primer acte d’una revolució comunista que hauria triomfat el juliol de 1936 si els militars no s’haguessin aixecat per defensar els valors tradicionals. Ara sabem que aquesta interpretació és falsa. Es van produir diverses insurreccions anarquistes, es va produir la Sanjurjada el 1932, i es van produir els fets d’octubre de 1934, però cap d’aquests intents no va donar lloc a una guerra civil a causa dels pocs recolzaments que van trobar, i tots ells van ser sufocats per les forces de seguretat de què disposava el govern. Tots aquests fet són, en tot cas, antecedents o causes de la guerra civil.
La primera causa de la guerra va ser l’abisme existents entre les forces polítiques espanyoles, sobretot entre catòlics i anticlericals, per una banda, i per l’altra, entre les diverses posicions que hi havia davant els problemes socials: immobilisme, reforma i revolució (i per tant, diferències entre dreta i esquerra i entre la mateixa esquerra). Per això no va ser possible consolidar una democràcia republicana acceptable tant per la dreta com per l’esquerra, o com a mínim consolidar una coalició estable de republicans i socialistes que la recolzés (per exemple, el Partit Radical, que era el partit republicà més antic, que va rebutjar formar govern estable amb els socialistes i aviat va passar a l’oposició).En el període 1931-36 es van donar múltiples situacions de violència política que van contribuir a aquesta falta de consolidació democràtica:
- Llenguatges violents que cridaven a la insurrecció armada per a acomplir objectius polítics
- Insurreccions de la CNT
- Conspiracions carlistes, reorganització de la milícia paramilitar dels Requetés, xocs al carrer amb socialistes i republicans
- Sanjurjada, 10/8/1932
- 1933-34: Incompliment de la legislació social pel govern de dretes, construcció generalitzada de milícies paramilitars, octubre 1934, feixistització de les dretes (especialment, les Juventudes de Accion Popular, branca juvenil de la CEDA, militaritzades, que feien accions violentes al carrer)
- El govern sorgit de les eleccions del 1936 va resultar dèbil per la incapacitat de republicans i socialistes de formar ràpidament un govern estable, i aquí va resultar fonamental la divisió entre el PSOE “centrista” d’Indalecio Prieto i una UGT i les Joventuts socialistes de Largo Caballero amb un llenguatge creixentment revolucionari i dirigit a la creació de milícies paramilitars. La CNT també parlava de comunisme llibertari però va rebutjar les insurreccions que havia protagonitzat al llarg de la República.
- En un context de divisions polítiques, es van donar diversos assassinats polítics i, entre acusacions mútues, la CEDA es va acostar definitivament a posicions autoritàries i feixistitzades i, junt amb l’Església, davant de la impossibilitat de conquerir el poder per les urnes es va dirigir cada vegada més a prendre les armes. Actes terroristes i de pistolerisme per part de Falange.
La segona causa es troba en l’exèrcit. No va ser la violència de l’època republicana el que va portar a la guerra sinó l’existència d’un exèrcit que des d’inicis del segle XX va anar intervenint en política (després del parèntesi de la primera etapa de la Restauració), i dins del qual un sector important va desenvolupar una ideologia de “salvadors de la pàtria”, segons la qual tenien dret a intervenir en política en defensa dels valors conservadors i espanyolistes: Política d’ordre públic, Assalts al Cu-Cut i La Veu de Catalunya, Dictadura de Primo de Rivera, Sanjurjada. La guerra va començar amb el cop d’estat de juliol de 1936 perquè va esclatar una insurrecció militar àmplia però no unànime que no va poder impedir que una altra facció de l’exèrcit, de les forces de seguretat i de la població armada la derrotés a mitja Espanya, i d’aquí es va iniciar la guerra. A una banda hi va haver un cop militar reaccionari, recolzat per unes dretes en ràpida feixistització, tan enemic del comunisme com de la democràcia i que s’emmirallava en els feixismes emergents. A l’altra banda, un govern republicà recolzat per una precària combinació de reformistes i revolucionaris que, malgrat la guerra, l’aïllament internacional i l’amenaça de la revolució a la seva rereguarda, sempre va mantenir les característiques bàsiques d’un règim democràtic.
Per altra banda, perquè fou l’ajut internacional el que decidí la sort de la guerra. Sense la constant i sistemàtica ajuda militar, diplomàtica i financera de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, el general Franco no hagués obtingut la seva rotunda victòria. I sense l’asfixiant embargament imposat per la política de No intervenció i la consegüent inhibició de les grans democràcies occidentals (que no va ser més que una variant regional de la política britànica d’apaivagament de Hitler), és molt improbable que la República hagués sofert un ensorrament intern tan gran i una derrota militar tan completa. Especialment important en aquesta política d’apaivagament de la Gran Bretanya fou el fet que el seu govern considerava que la URSS era un enemic més important i un cert desdeny i racisme cap a la població espanyola, considerada incapaç d’un govern democràtic. La República sempre va haver de lluitar a la defensiva, amb problemes de subministrament militar (que depenien exclusivament de l’ajut espasmòdic que arribava de la URSS i sense aconseguir mai fonts alternatives i segures d’armament). Davant l’interès geoestratègic de Hitler i Mussolini d’aconseguir un nou aliat en la guerra europea que preparaven, la URSS, a causa de la seva llunyania, no es veié capaç d’una intervenció de major envergadura i es va acontentar en intentar preservar l’equilibri europeu i va prioritzar l’interès comercial.
La tercera causa es troba en el context internacional. Per una banda, per la crisi global del parlamentarisme, en què les democràcies liberals foren incapaces de donar resposta a les demandes polítiques i socials de sectors amplis de la societat. Van florir, així, les alternatives no democràtiques: a l’esquerra, el comunisme (marxista o anarquista) que imaginava una societat sense diferències socials; a la dreta, alternatives que temien tant el comunisme com la democràcia, ja fossin dictatorials o corporatives com la dictadura de Primo de Rivera o feixistes com els grupuscles de FE i JONS i el primer franquisme.
Au lendemain de la Première Guerre mondiale la volonté d'instaurer la paix entre les États n'empêche pas l'émergence de nouvelles tensions. En 1933, l'Allemagne quitte la SDN, rien ne pourra contrer l'expansionnistme d'Hitler. En 1939 la Tchécoslovaquie sera demantelée. pic.twitter.com/8xYLMzuiEz
— LegendesCartographie (@LegendesCarto) January 31, 2023
Per altra banda, perquè fou l’ajut internacional el que decidí la sort de la guerra. Sense la constant i sistemàtica ajuda militar, diplomàtica i financera de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, el general Franco no hagués obtingut la seva rotunda victòria. I sense l’asfixiant embargament imposat per la política de No intervenció i la consegüent inhibició de les grans democràcies occidentals (que no va ser més que una variant regional de la política britànica d’apaivagament de Hitler), és molt improbable que la República hagués sofert un ensorrament intern tan gran i una derrota militar tan completa. Especialment important en aquesta política d’apaivagament de la Gran Bretanya fou el fet que el seu govern considerava que la URSS era un enemic més important i un cert desdeny i racisme cap a la població espanyola, considerada incapaç d’un govern democràtic. La República sempre va haver de lluitar a la defensiva, amb problemes de subministrament militar (que depenien exclusivament de l’ajut espasmòdic que arribava de la URSS i sense aconseguir mai fonts alternatives i segures d’armament). Davant l’interès geoestratègic de Hitler i Mussolini d’aconseguir un nou aliat en la guerra europea que preparaven, la URSS, a causa de la seva llunyania, no es veié capaç d’una intervenció de major envergadura i es va acontentar en intentar preservar l’equilibri europeu i va prioritzar l’interès comercial.
Recursos de la República
- Tropes espanyoles: inicialment: 3.500 oficials, dissolució de l’exèrcit, 100-120.000 milicians amb greus problemes de coordinació i disciplina; a partir de l’octubre de 1936 i al llarg de la guerra, 28 “reemplazos” de 19 a 44 anys fins a un total d’1.700.000 homes.
- Brigades internacionals, 35.000 homes (12.000 – 15.000 combatent al mateix temps), bona disciplina però no tanta competència militar, retirats unilateralment l'octubre de 1938
- Assessors militars soviètics, 2082; retirats l’estiu de 1938
- Avions, tancs, metralladores i artilleria comprats a la URSS i en molta menor mesura a França: 300 tancs, 1272 avions (60% URSS, 21% França (total)
- Recursos financers: bloqueig de Wall Street i la City de Londres. La República va haver de vendre l’or del Banc d’Espanya per obtenir recursos
Recursos del franquisme
- Tropes espanyoles: inicialment: 8.000 oficials, 90.000 reclutes ordinaris, 30.000 de forces d’ordre públic, 20.000 de l’exèrcit d’Àfrica, 50.000 voluntaris de Falange, 15.000 carlistes, 4.000 altres milicians; i al llarg de la guerra 15 “reemplazos” de manera ordenada de 19 a 33 anys de les zones ocupades, fins a un total d’1.260.000 homes.
- Legión Cóndor (Alemanya), 19.000 homes (uns 5.600 combatent al mateix temps); unitat de bombardeig i combat aèria, però que també comptava amb tancs i artilleria; uns 140 avions de combat permanents; soldats amb bona preparació militar
- Corpo di Truppe Volontarie (Itàlia) (sobretot soldats, uns 43.000, i la resta milicians mobilitzats, no eren voluntaris), 73.000 homes (40.000 combatent al mateix temps)
- Aviació legionària (Itàlia), 6000 homes
- Voluntaris portuguesos, un màxim de 10.000 homes; suport diplomàtic, logístic i de rereguarda de Portugal
- Bloqueig marítim de superfície i submarí als intercanvis marítims de la República i a l’arribada de reforços des de la URSS (limitat per la intervenció dels estats europeus a partir de gener de 1938)
- Material militar vingut amb les tropes o aportat a l’exèrcit espanyol a crèdit: 300 tancs, 1360 avions (total)
- Recursos financers:
- Financers espanyols: sobretot, el contrabandista, financer i probablement l’home més ric d’Espanya, Juan (o Joan) March, que va posar 600 M de pessetes de l’època a disposició dels militars, va avalar crèdits, va finançar la presència dels italians a Mallorca i va finançar el combustible necessari subministrat per l’americana Texaco que, al mateix temps, va incomplir els contractes amb la República. També altres: Francesc Cambó
- Crèdits de bancs portuguesos, italians, suïssos, anglesos; finançament a través de Wall Street i la City de Londres
Ampliació: els estrangers que lluitaren a Espanya
Les Brigades Internacionals
Les Brigades Internacionals van ser unitats militars constituïdes per voluntaris de procedència internacional que lluitaren a favor de la República durant la Guerra Civil Espanyola. No tots els voluntaris a favor de la República que hi hagué a Espanya lluitaren amb les Brigades Internacionals, però aquestes en proporcionaren la major part. Entre els voluntaris que no formaren part de les BI se’n compten aquells que arribaren a Espanya pel seu compte, esportistes que havien de participar a les Olimpíades de 1936 i que es quedaren a Espanya, i, sobretot, militants d’esquerra no comunistes com ara anarquistes o socialistes.
Les Brigades Internacionals foren organitzades a partir de la III Internacional, la organització internacional de partits comunistes partidaris de la URSSS i els diferents partits comunistes tingueren una importància fonamental en el reclutament de voluntaris, especialment el Partit Comunista Francès, ja que la seu del reclutament s’instal·là a París.
Les BI les formaren voluntaris de més de 50 països de tot el món, que assoliren una xifra total d’uns 35.000 homes al llarg de la guerra, organitzats en 15 brigades, si bé el nombre de brigadistes en combat en qualsevol moment de la guerra no degué passar dels 15.000 homes. Sembla que la majoria foren francesos (10.000 voluntaris), italians (2.500), belgues, balcànics, anglesos, canadencs i nord-americans.
Les BI foren importants en la batalla de Madrid i també participaren a les batalles de Brunete, Belchite, Terol i l’Ebre. Foren força disciplinades i aportaren solidaritat i ànims per al combat, però tingueren les mateixes mancances de material que el conjunt de l’exèrcit republicà. Les seves baixes foren molt elevades (es calcula que d’almenys 10.000 morts) i el 1938 la seva capacitat de combat s’havia vist molt reduïda i les seves brigades les formaven cada vegada més reclutes espanyols. Per això, Negrín acceptà de retirar-les l'octubre de 1938, en compliment del mandat de la Societat de Nacions, en un intent (fracassat) que també es retiressin les tropes alemanyes i italianes. Malgrat la retirada restaren a Espanya uns 5.000 o 6.000 voluntaris estrangers que continuaren lluitant a favor de la República.
La Legió Còndor
Durant la Guerra Civil, l’Alemanya de Hitler va enviar força ajut als militars revoltats. Es compta que foren uns 17.000 soldats de la Marina, l'Exèrcit i la Força Aèria. Les intervencions més importants foren tres:
- L’operació Foc Màgic desplaçà a Espanya avions de càrrega Junker 52 per transportar les tropes revoltades des de l’Àfrica cap a la Península a l’inici de la guerra
- L’operació Úrsula fou la intervenció de la marina alemanya durant la guerra en forma d’unitats de superfície i de submarins per bloquejar les costes d’Espanya i combatre a la marina republicana. Es compta que s’enviaren a Espanya 12 torpediners, 6 creuers lleugers, 3 cuirassats i 2 submarins, aproximadament el 25% de la marina alemanya d’aleshores
- La Legió Còndor: va ser el nom donat a una força d’intervenció, majoritàriament aèria, que es va crear a partir de l’octubre del 1936 amb voluntaris (que ja eren militars, especialment de les forces aèries alemanyes). Va incloure avions de caça, avions bombarders, avions de reconeixement, artilleria antiaèria i també d’ús contra forces de terra, i carros de combat. Entre les seves accions consta el bombardeig de ciutats sense cap objectiu militar, com Guernica.
